LA DESFILADA SENSE BANDERA

 

Aquest divendres es van inaugurar els Jocs Olímpics a Londres, i un cop més, i malauradament podem comprovar amb tota la cruesa com els territoris sense estat son invisibles a ulls del món. Diuen que 88 atletes catalans ens representen, tots sabem que això es mentida, ja que els símbols sota els que competeixen no son els nostres, per tant es impossible que ens representin, i les seves possibles medalles no ens les podrem sentir mai com a nostres.

 

Efectivament, el gran feixista Samaranch, es va encarregar de posar limitació a que qualsevol nació sense estat pogués estar representada en uns Jocs, i especialment dirigit a Catalunya, una cosa que encara va augmentar més la vergonya dels seus honors a la Generalitat, quan evidentment mai els mereixia. Podríem dir que hi ha dos tipus d’atletes o jugadors, els que si poguessin triar, segurament triaran Catalunya, però ara no tenen alternativa si volen seguir la seva carrera esportiva a grans nivells, i desprès els que ja han expressat la seva tria amb claredat, i son utilitzats per l’Estat espanyol com exemple del que voldrien que fos el nostre comportament majoritari, crec que en Pau Gasol en podria ser un exemple perfecte. Ser l’abanderat espanyol ha estat utilitzat com un arma contra la identitat o els drets nacionals del nostre poble, cosa que el personatge simplement ha ignorat, ja que la seva visió del món no coincideix amb la nostra. Si ens referim els primers, crec que la impotència hauria de ser un sentiment generalitzat, ja que la gran demagògia de no barrejar esport i política tots sabem que es una gran mentida, altrament ja vam veure com la cerimònia va acabar amb la desfilada on tots els símbols eren presents, com la bandera i nom de cada estat, i posteriorment els himnes nacionals son els protagonistes en cada podi olímpic. No son esportistes individuals que competeixen, son estats que s’enfronten esportivament, i evidentment amb tot el seu component polític.

Realment, ara commemorem 20 anys de les olimpiades barcelonines on fer visible la nostra invisibilitat va costar tortures i detencions a moltes persones, que sota la permisivitat del jutge Garzon van fer veure com es comporta un estat amb una democracia de fireta, i totalment reaci a reconeixer qualsevol identitat que no sigui la seva. De totes maneres imagino un gest d’algun atleta que en un podi olímpic burles la seguretat espanyola i ensenyes a tot el món la nostra estelada donaria la volta al planeta, i seria una gran promoció per la nostra causa, i el nostre proces d’alliberament nacional, a l’estil del puny enlaire dels atletes negres americans que ha quedat com un simbol de la lluita contra el racisme. Evidentment no es pot demanar a cap atleta de les nostres terres que sacrifiqui la seva carrera, i s’exposi als deliris espanyols posteriors, si darrere no hi ha un govern que li doni tot el suport, i una majoria del poble que estigui al seu costat. Esperant, i veient altres exemples que han succeit de comportaments simplement normals, com la visita d’en Carod a ETA per posar un exemple, ja vam veure que va comportar un linxament nacional de certs personatges d’aquí, que no podian veure com la seva admesa mediocritat i inferioritat no els permet actuar de manera normal com qualsevol altre, son sortides del seu guió mental.

Jo de totes maneres, espero que el 2016 a Rio, i a la desfilada inaugural, entre els estats de la lletra C, n’hi hagi un de nou que coneixem tots, i que res tindrà a veure amb un que comença per la S i que malauradament te la virtut de fer la nostra presència invisible.

2 pensaments sobre “LA DESFILADA SENSE BANDERA

  1. Tindriem de fer costat al Comité Olímpic Andorrà, l’únic comité olímpic català. I un cop de barret a tothom que hi participa (o no), independenment de la bandera en que ho faci (o no).

    Ah!: i deixar de veure i sentir els comentaris de TV3-CatRadio, que s’assemblen cada dia més a RNE-TVE-COPE-Intereconomia-SER (pot ser la financiació obliga).

    Atentament