EL MENYSPREU I INSULT PER RESPOSTA

El ministre Montoro es pregunta com podriem sortir-ne amb soledat de la crisi, que es el moment de treballar plegats, i no buscar sortides falses que enganyen a la ciutadania, en definitiva una porta tancada i un debat inoportu, també podem esmentar el portaveu del govern andalús, que rebutja qualsevol pacte que suposi desigualtats. Reaccions contundents que ja podiem esperar. Arguments sense sentit que cada cop ens apropen més a l’objectiu, i ens mostren la cara antidemocràtica d’aquesta Espanya a la picota.

Efectivament, i com diu el portaveu andalús no volen desigualtats, precisament d’això es tracta, nosaltres tampoc, ja que per Espanya  el greuge i espoli català es una igualtat a mantenir, i arriba l’hora de dir prou. Pel que fa a la soledat, que no es preocupi per nosaltres, gràcies, però ja ens espavilarem, de fet molts estats del nostre tamany gaudeixen d’una gran salut, i nosaltres no som pas diferents, potser es referia a la seva de soledat sense la gallina dels ous d’or catalana, us adjunto un bon article d’en Salvador Cardús sobre el tema.

 

Gràcies, ministre Montoro

Amb cada Govern espanyol, Déu nostre senyor dóna als catalans, com a mínim, un ministre arrogant per tal que ens recordi quina és la nostra condició de poble esclau. Ara mateix, qui fa aquest paper és el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. I el fa amb tanta excel·lència que gairebé ens ha fet oblidar els anteriors, que al seu costat, sembla que mai no hagin passat d’aprenents.

Efectivament, la reacció irritada de Montoro a l’acord de dimecres del Parlament de Catalunya per exigir un pacte fiscal amb hisenda pròpia ha servit, en primer lloc, per demostrar la seva utilitat als qui ens semblava un tràmit tirant a innecessari. Sí, ja sabíem que a Madrid no els faria cap gràcia i que ens ho farien gruar. Però que hagi molestat fins al punt de fer sortir de polleguera un ministre, menyspreant el Parlament de Catalunya i acusant-lo de voler enganyar a qui representa, és senyal que hem fet bé de passar per aquí, ni que fos per demostrar als qui encara en tenien algun dubte que a Espanya no hi ha res a fer.

En segon lloc, i més enllà de les formes –perquè mira que n’és, de maleducat, aquest senyor ministre-, hi ha les traces de l’argument que ha estat capaç d’articular enmig de les desconsideracions. I val a dir que el seu intent de raonament ha estat absolutament risible. Diu Montoro: “Com s’ho farà una comunitat autònoma sola per sortir-se’n?” I, és clar, és aquí que ha delatat la profunda raó de la seva irritació: en realitat, la pregunta que tenia al cap el ministre era: “En aquest moment de crisi, com s’ho farà el que quedi d’Espanya per sortir-se’n?” Si acabem de saber que, des que hi ha els Fons Europeus de Desenvolupament, Catalunya ha aportat tres vegades més diners a Espanya que tots aquests fons, ja podeu comptar la mossegada que farem a la Hisenda del senyor Montoro el dia que el deixem tot sol. I, per si encara faltessin més arguments, només cal suggerir al ministre que doni un cop d’ull al País Basc per comprovar que sí, que fins i tot una “comunitat autònoma” tres vegades més petita que Catalunya, se’n pot sortir tota sola.

Però, tercerament i més important de tot, més enllà de les males formes i els arguments de pissarrí, el que és més greu de la reacció del ministre espanyol el seu menyspreu pel Parlament i, per tant, l’exhibició impúdica de la seva escassíssima sensibilitat democràtica. Perquè fins i tot en el supòsit idiota que el nostre Parlament hagués fet una proposta arrauxada que ens hagués de portar a la ruïna, per damunt de la discrepància política, hi ha el fet que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la voluntat popular dels catalans. Un Parlament que fins ara ha acceptat sotmetre’s a les regles de joc constitucionals espanyoles i que per tant, des d’un punt de vista jurídic, el senyor Montoro hauria de tractar amb el respecte institucional que mereix qualsevol cambra democràtica.

L’interès d’estar atents a les sortides de to dels governs espanyols i dels seus ministres no és per fer-se mala sang sinó per saber quin és el seu nivell de cultura democràtica i quin paper atorguen a la nació catalana dins dels seus esquemes polítics i mentals. I a fe de déu que, escoltat el senyor Montoro, tenim pressa, molta pressa, per sortir d’Espanya cames ajudeu-me.

Salvador Cardús

4 pensaments sobre “EL MENYSPREU I INSULT PER RESPOSTA

    • Preparar la Independència … ja!

      La millor manera de dir prou! és aquella resposta que reclamava la gran manifestació del 10 de juiol del 2010. Encara ara esperem la resposta dels governants catalans.

      La resposta encara és vàlida i només n’hi ha una, preparar-se i preparar a tots els catalans per a la Independència.

      Ara mateix no tenim país ni capacitat per fer una via de tren que comuniqui Castellò amb Europa passant per València, Barcelona i Girona amb la qualitat i el nivell que s’exigeix a l’Europa en l’any 2012. Amb més de trenta anys no hem tingut pebrots de fer això, sempre hem hagut de pidolar el mal tracte i la política de terra cremada del nostre enemic secular al que mai han deixat de donar suport Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Carod Rovira, Montilla i ara el senyor Artur Mas. Sempre apuntalant qui ens roba i ens vol morts i supeditats. L’autonomisme no ha sigut altra cosa que una aparença de país, un engany, un edifici de cartró pedra, un encaix impossible sense supeditació i ignomínia.

      Deixem-nos d’Espanya. Deixem-nos de Pactes fiscals i altres enganys.

      Només hi ha una resposta digna als drets, peticions i necessitats dels catalans, i Mas i Ciu no la volen donar. Cal foragitar-los del govern català.

      Necessitem i cal que votem homes dignes i valents que estiguin disposats a fer tot el que calgui per preparar la Independència de Catalunya de forma seriosa i ràpida. No podem titubejar.

      Salvador Molins (Catalunya Acció)