ALBERT CORTES MONSERRAT

Un cop acabat el ple del Pacte fiscal, toca arribar a unes conclusions, i comprovar les diferents actituds de cada partit i les seves raons, una bona manera de que la ciutadania no es deixi enganyar més, i vegi amb tota la prudència del món qui va directament contra els interessos catalans, i qui intenta anar endavant amb un camí equivocat o no. Una cosa es clara, hi ha una majoria sobiranista suficient en el Parlament per plantejar qualsevol cosa, i el tripartit nacionalment espanyol per si no ho havia notat, son una minoria parlamentaria amb tendència a la baixa. Es un bon començament.

Maragall, i com a nota destacada, va trencar la disciplina de vot del PSC, i ha trencat els esquemes  a la cúpula d’aquest partit, de fet aquest grup que es vol omplir la boca d’haver votat positivament la majoria de punts, curiosament no ho va fer amb el moll de l’os del projecte, o sigui l’agència Tributaria catalana, i la seva única responsabilitat sobre els nostres impostos, també amb la seva plena capacitat, així com la concreció de la falsa solidaritat cap a l’Estat espanyol, lligada a internacionalitzar els nostres objectius. Realment cal lloar la valentia d’aquest diputat dins un partit amb declivi que sembla encara no ha pres nota de la seva gran davallada, i prefereix seguir els seus objectius espanyols, abans d’escoltar la població i fer costat al nostre poble i als seus propis votants, caminen de bracet amb el partit popular cap a l’abisme, amb l’afegit de voler dissimular la seva estratègia, que tant sols els ha dut a quedar-se en fora de joc. Ara encara reclamaran ser en aquesta comissió de seguiment pel seu percentatge de vot favorable en els apartats més lights del projecte, quan saben que no en tenen cap dret, i lògicament no hi han de  ser. També cal destacar l’acord tripartit CIU, ERC, ICV, que sembla ha traspassat les ideologies, per centrar-ne en aquest pas endavant sense futur, però pas endavant,  i encara deixen més abandonat el grup abans esmentat. Els populars no enganyen, i simplement han demostrat que poc els importem, això si, diuen coses molt certes, ja que el pacte l’han comparat amb demanar una reunió amb el president espanyol, i que no podem estar al marge de la LOFCA.  Es la pura realitat, el sistema autonòmic espanyol es aquest, i el nostre paper dins el mateix no el canviarem si no en sortim, cal agrair les seves recomanacions, espero que en prenguin nota, també destacaria les frases d’Albert Rivera definint el moment com inviable i carreró sense sortida, una cosa certa, i que per això volem un estat propi, i també una de Joan Puigcercos dient que demanem que ens rescatin amb els nostres diners, una cosa de bojos, i que indica clarament quina es la nostra situació. Finalment l’advertencia del president dient que es ara o mai, i el mai no ens el podem permetre, tota una declaració d’intencions.

Jo, francament considero una perdua de temps el pacte fiscal, ja que serà rebutjat i estarem un altre cop a l’inici del camí, ara bé, si ha de servir per fer veure a una part de la població que amb Espanya no hi ha res a fer, i que ho hem intentat tot, i s’aboquen a l’independentisme, tot això que haurem guanyat. Crec que es un pas endavant d’un partit que fins ara no havia fet, i que ajudat per la pressió de la societat civil cap a l’estat propi, pot acabar amb un proces d’alliberament nacional, sempre que no caiguem amb paranys, i sapiguem actuar amb inteligencia per avortar els interessos ocults que voldran convertir aquesta cruilla en una anècdota en el temps.