DELS GESTOS ALS FETS SENSE PERDÓ

 

Els socialistes catalans, ho van tornar a fer, van votar a Madrid favorablement per considerar prioritari el Corredor Central junt amb PSOE i PP, oblidant completament que els seus interessos haurien d’estar a Catalunya, fins hi tot van tenir la barra d’argumentar que va ser una errada i demanar perdó. Ho sento però ja ho han fet tants cops de votar contra Catalunya que ja no hi ha perdó possible. Han perdut el rumb totalment, i no saben on viuen ni com explicar les seves propostes absurdes i fora de lloc, crec i per sort que la marginalitat els espera.

 

Efectivament, fa quatre dies discutien sobre el grup propi a Madrid, i ara amb una infraestructura sense solta ni volta, ja negada per Europa, ells hi donen suport en comptes del Corredor Mediterrani avalat per la Unió Europea, i tant necessari pel nostre territori, son l’altre cara dels Populars, però com a mínim aquests últims voten el mateix a Barcelona que a Madrid, i no intenten aquest engany continu que cada cop enganya menys gent. De fet el victimisme i la gesticulació existent davant de cada greuge rebut, i amb la intervenció a la cantonada, comença a ser ridícul, ja que hauria d’anar acompanyat d’un pas ferm al davant, no calen més proves, aquesta excusa ja no te sentit. Ells no canviaran, som nosaltres els que ho hem de fer i en Melcior Comes ho explica molt be en els seu escrit.

El moment català

“S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934”

Melcior Comes

Davant de l’actual tessitura nacional el govern de CiU, amb el seu president en primera línia, es veuen obligats a emprendre accions cada vegada més arriscades. Des de fa un parell d’anys que ja veiem que Espanya es transforma -degenera a còpia de dèficit públic-, i a marxes forçades esdevé una trampa absolutament mortal per als interessos catalans, a més d’un verí cada vegada més letal per a la seva identitat com a nacionalitat diferenciada. Arriba el moment de dir les coses clares: el PP i CiU ja no poden arribar a més acords, la demanda pel pacte fiscal no trobarà cap resposta -ho sabíem-, i la situació econòmica del nostre autogovern no dóna més de si. Així, la intervenció en la quota d’autogovern de què encara gaudim és imminent, una intervenció que significaria el punt i final a qualsevol il•lusió d’encaix.

És aquí on la situació es torna veritablement tràgica. L’Estat espanyol és una joguina rabiosa: el seu poder per a fer mal a Catalunya és molt i molt gran, en qualsevol moment pot tallar el pressupost per a les nòmines dels funcionaris -per exemple-, a més de poder emprendre altres maniobres de pressió més o menys colonial. Espanya ha estat des de fa massa temps un invent insostenible: un dia o l’altre havia de caure la il•lusió de tota aquesta bombolla immobiliària i administrativa, elevada sobre institucions inventades -i sobre diner europeu ben barat o regalat-, sobre la imitació del model d’autogovern català.

És ara quan el nostre Govern ens necessita: ha de saber fins a quin punt el múscul del sobiranisme, del catalanisme, està darrere del President; ara no toca posar-se exquisit ni menjamiques, el Govern ha de saber que compta amb la confiança d’un electoral majoritari, que les enquestes que afirmen que el pacte fiscal és una demanda pràcticament unànime i que ja som majoria -pelada, ai- els partidaris d’un estat propi no són paper mullat, sinó un encàrrec, una exigència dirigida a les nostres elits polítiques.

Les elits econòmiques, ja ho sabem, són sempre porugues, i no pot ser d’una altra manera. Els interessos es mouen amb peus de plom, i tot el que volen és estabilitat i xarop de prudència, les aventures no solen anar bé per a les carteres més inflades del país. No ens ha de sorprendre, doncs, que es demani que Mas rebaixi les demandes de sobirania fiscal, i que calli i es posi -sentit d’estat, en diuen- al costat d’Espanya en aquesta aventura.

L’ombra del Sis d’Octubre del 34 és allargada i tètrica. El milhomenisme català va ser contraproduent en aquella vella jornada: la lliçó està apresa, em sembla, encara que jo he sentit que alguns dels homes més importants d’aquest govern -ho he sentit de la seva boca, tot i que era tard i potser havien tastat massa vi- estan disposats a anar a la presó.

Jo no sóc partidari de muntar escenes patètiques -ni de fer el ridícul-, però si no s’està disposat a arriscar i a jugar fort, tot plegat pot morir-se com un peix a la pols. S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934. Si el pacte fiscal ha d’acabar a les escombraries -com l’últim Estatut que ens vam inventar- Catalunya necessita ja desfer-se d’aquesta vella retòrica babaua que l’empeny sempre a quedar bé, però sense improvisacions ni gestos plens de patetisme.

També n’hi ha que estan a l’aguait aquí, a casa nostra, vells voltors que esperen des d’una ambigüitat estratègica a on han de situar-se, i que ara van passant la maroma amb articles plens de doble joc, i tot perquè així després podran quedar com a lúcids i podran titllar el president de covard i ploramiques. El país carrega també amb tota aquesta genteta, que s’ha abonat a la feina d’anar empastifant les coses fins a reduir-les als marges de la seva mediocritat.

Per sort, però, Catalunya té un president, un home que fet i fet és el principal actiu polític de què disposa Catalunya. Amb independència que hom sigui o no de centre dreta o de centre esquerra, Mas és ara l’home de Catalunya, i els qui especulen amb les seves paraules i juguen a llençar-lo als lleons no fan sinó danyar la imatge i la força del país.

Eleccions anticipades i referèndum.


2 pensaments sobre “DELS GESTOS ALS FETS SENSE PERDÓ

  1. Li dira al Sr. Melcior Comes: El pacte fiscal és un engany del Sr. Mas qui no té cap credibilitat, va presentar-se a les eleccions prometent el Concert Econòmic i no ha sabut fer res més que retallar i retallar. Mentre es discutia la llei d’Independència al Parlament aquest President Autonòmic no va tenir ni la dignitat d’entra-hi.

    Mas no és l’home de Catalunya sinó el mentider de Catalunya. El que es promet al Poble no es capgira!

    Mas no val per a la Independència, deixem-nos de “múscul” i de “sobiranisme” i anem per feina, disposem-nos a trencar amb Espanya, preparem-nos i fem-ho de pressa.

    Salvador Molins (Berga)