SENY I RAUXA, PERÒ FINALMENT RAUXA
Realment les útlimes mesures del govern espanyol, i la manera de tractar les autonomies com Catalunya, haurien de fer veure als nostres partits que el dia 25 de juliol amb la votació del pacte fiscal tornaran a fer el ridícul un cop més, i el que es més greu, constataran la percepció espanyola que no fem cap tipus de por.
Ens dicten les normes, ens diuen mil i un cops no i la nostra classe política amb un autisme absolut segueix a la seva, amb el que sembla un intent desesperat per guanyar temps, i endarrerir el procés per l’estat propi amb uns temps millors que podrien variar la percepció de la gent. Tot plegat d’una gran mediocritat. Es senten veus de desobediència davant aquestes mesures dictades pel govern de Rajoy, i el govern català te una gran oportunitat de posar el país davant, i no cedir un cop més a aquests lobbys econòmics que tant sols volen mantenir els seus beneficis sense comptar amb el nostre futur, apart veiem clarament com la nostra indefinició, aquest fals seny be acompanyat per l’actitud espanyola d’imposar el seu model per damunt de la sortida de la crisi, com ens diu en Guillem Carol en el seu escrit.
La gran retallada: Senat, diputacions i ministeris
“El model d’Espanya centralista -que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre”
Senat: 55 milions d’euros.
Diputacions: 22.000 milions d’euros.
Ministeri de Cultura: 937,40 milions d’euros.
Ministeri de Sanitat: 2.309 milions d’euros.
TOTAL: 25.301,4 milions d’euros.
Alguns estudis que circulen per internet diuen que si eliminéssim els citats organismes i repartíssim les seves competències entre altres administracions podríem estalviar-nos més de 10.000 milions d’euros. Una xifra gens menyspreable que ens hauria estalviat el primer paquet de retallades de l’executiu de Rajoy i solucionaria algunes absurdes duplicitats administratives.
Ara bé, quan és l’hora d’estalviar el govern Espanyol –ja sigui del PP o del PSOE- ha optat sempre per congelar les pensions, baixar els sous o prescindir de prestacions sanitàries o educatives. No es realitzen reformes estructurals sinó que s’escullen mesures conjunturals. S’apuja l’IVA, es treuen pagues extres i es redueix la prestació d’atur. L’estructura estatal, però, no s’ha tocat ni un mil•límetre. El Senat, les diputacions i els ministeris de Cultura i Sanitat continuen al seu lloc. Aliens al canvi. Per ells la crisi no existeix.
Aquest és el seu model d’Espanya. El mateix model que els impulsa a proposar la bogeria de Corredor Central o que els fa construir AVEs per tothom amb la idea de “vertebrar el territori”. Tot respon al mateix. A la mateixa idea d’estat que els fa esgarrifar quan s’inverteixen 12.000 euros pels traductor del Senat, però es queden tan amples quan l’ambaixada d’Espanya a Berlín es gasta 324.000 euros en concepte de neteja.
La crisi la patirem tots. Potser eliminaran les comunitats autònomes o ens quedarem sense prestacions d’atur. Això sí: el model d’Espanya centralista –que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre.
I Ruíz Gallardón un referent, exemple i excel.lent alcalde de Madrid, imbatible amb un gran pes també a la diputació de Madrid i l’autonomia provincial de respectiva de Madrid.
Per això cal centralitzar encara més les competències a Madrid de l’Estat espanyol.
A la política només hi ha una qüestió certa, el que és bò per a Madrid, és bò per a Espanya i a l’inrevès, peti qui peti.