SÙBDITS EN COMPTES DE SOCIS
Aquesta es la sensació que el Conseller Mas Collell va expressar a la seva sortida del Consell de Política Fiscal i financera, desprès de sentir-se renyat i no escoltat en aquesta reunió, per part del Ministre espanyol que seguint amb el seu alt grau d’exigència a les autonomies, quan el govern espanyol ha vist relaxat la seva pressió per part d’Europa, i ha deixat clar per exemple que la pujada de l’IVA no significarà cap nou ingrés per les arques de les comunitats. Mentrestant al Parlament ens entretenim aigualint un concert econòmic impossible, amb la dèria de portar al desorientat grup socialista al mateix sac. Veure per creure.
Realment, li ha costat molt en Mas Collell admetre un tracte que es be produint des de fa prop de 300 anys, i no ha variat. Aquest escanyament premeditat no afluixarà, i la imposició serà la regla d’or per les comunitats, inclosa Catalunya. A pagar la festa espanyola i callar amb totes les retallades que calguin, i tots els sacrificis necessaris amb un estat que va a la deriva total. Mentrestant el document presentat a la cimera del pacte fiscal comença a posar aigua al vi, i a utilitzar l’ambigüitat per definir les claus mestres del que era un concert econòmic, amb una clau de la caixa a les nostres mans, i una recaptació i gestió de tots els impostos per part catalana. Ara, i sorprenentment es pretén incorporar un partit com el PSOE-C que mai votarà a favor d’això, i per tant es torna a cometre l’errada estatutària aquest cop amb plena consciència, i d’esquena a la gent, que ja en comença esta farta, de tant marejar la perdiu amb un pacte impossible, per evitar aquest xoc de trens inevitable, i aquest procés cap a la independència sense retorn. Es una mena de joc macabre que la població catalana no es mereix, i ha de dir i exigir que la festa s’ha acabat, com sempre en Salvador Cardús ho exemplifica amb el seu escrit.
Anem passant, d’acord?
En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessària, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders. No cal que digui que jo seguiria una estratègia negociadora del tot diferent: em dedicaria a parlar bé de l’adversari, creant expectatives positives entre la ciutadania, de manera que se sentís veritablement forçat a cedir. Però en fi: potser els partits s’adonaran algun dia que els caldria desenvolupar una nova emocionalitat parlamentària, més positiva, més empàtica, amb una mica més d’humor –ara no n’hi ha gens- i, sobretot, amb una retòrica menys previsible.
Ara bé, en descàrrec seu, cal dir que ha de ser difícil fer bona cara quan se sap que l’empresa és inútil. Fa més pena que gràcia que encara diguin que es tracta de l’últim intent, que cal treballar per defensar un model de finançament federal com fan els països civilitzats (Navarro) o que és una gran oportunitat a favor d’Espanya mateix (Mas). Francament: una cosa és guanyar temps amb maniobres de distracció, per buscar suports més amplis per fer el pas definitiu o per impedir-lo, i l’altra és enviar missatges confusionaris, com fan sobretot PSC i CiU.
Sigui com sigui, el cas és que els nostres partits gasten moltes energies per a un escenari que no tan sols és improbable, sinó que ja l’hem deixat enrere. El pacte fiscal era un bon objectiu per a un període postestatutari, però els fets es precipiten i ho deixen tot immediatament arnat, obsolet. Aquesta setmana, escoltava una entrevista d’en Fuentes a en Duran i Lleida, i per les respostes, primer vaig pensar que era un recurs tret d’un calaix, de feia un parell d’anys, i no: era en directe. Però Duran parlava com si no considerés que la sentència del TC sobre l’Estatut ja havia tancat el cicle autonomista, i encara donava una nova oportunitat a Madrid. I llavors troba impossible la independència!
Nosaltres no els esperarem pas. Tenim pressa, molta pressa. O sigui que mentre pacten això de qui tindrà la clau, de si en seran dues amb un sol pany o dos panys amb una clau, nosaltres anem passant. Quan ens atrapin, ja ens trobarem.
Salvador Cardús