ENS HO CREIEM, O NO

 

El context es ideal, el moment immillorable, les dades ens ho confirmen, no hi ha vies mitjanes, encara que alguns com recentment la Societat d’Estudis Jurídics depenent de l’Institut d’estudis Catalans, aposta per un sistema judicial propi, que eviti aquests atacs constants a la nostra llengua. Cal recordar que això dins l’Estat espanyol es senzillament impossible, no hi pot haver això, ni un model fiscal propi, ni unes seleccions esportives pròpies, ni moltes altres coses, i no hi podem perdre més el temps. Tot això, i moltes coses més van junt amb un Estat propi, com autonomia de segona espanyola no hi son, no ens fem trampes al solitari, ni intentem fer veure el que no es. Totes les iniciatives son lloables, però arribat en aquest punt de la historia, ens hem de concentrar amb l’única cosa que depèn de nosaltres, la independència. El primer pas es creure amb ella, com explica molt be en Quim Torra amb el seu escrit, i que ratifico plenament.

 

La tortuga de l’Ateneu

Independentisme: esport o deure?

“Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem”

Quim Torra

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

5 pensaments sobre “ENS HO CREIEM, O NO

  1. Certament crec que aquesta enquesta del CEO, amb uns fantàstics resultats completament favorables a la independència de Catalunya, ha estat una veritable alegria per a tots els que volem la llibertat del país i poder acabar ben aviat, amb aquests segles de repressió i humiliació d’ Espanya contra els Països Catalans. Però(ja sabeu que sempre n’hi ha d’haver algún), seguim tenint, majoritàriament,  una casta política catalana que amb el seu immobilisme uns, i el seu espanyolisme d’altres, són un veritable obstacle a les legítimes aspiracions de la majoria del poble català. Crec que falta un salt qualitatiu. Pensar que si vull independència, he de votar una formació política independentista. Ser coherent . Ens manca encara això. Però ens hi estem apropant.
    Salutacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*