LES DONES I ELS NENS PRIMER

L’Estat espanyol esta en una situació molt delicada, amb el rescat bancari segurament no n’hi haurà prou, i per moltes retallades que apliquin els governs, no hi ha una visió de futur, ja que la base evidentment esta viciada, i amb l’esclat de la bombolla i tota la brutícia surant, les vies d’aigua son molt nombroses, i amenacen en enfonsar un vaixell on casualment també viatgem nosaltres, i l’hora de decidir s’acosta, o ens lliguem per sempre en aquest esvoranc macabre o emprenem un altre rumb amb un vaixell reforçat i potent, que aquest cop en portarem el timó. Us adjunto un escrit d’en Melcior Comes, que reflecteix prou be aquesta situació.

El millor dels núvols

Espanya: la liquidació

“Ni independents ni residuals, Massachusetts!”

Melcior Comes

¿Què farà el govern català davant de la possible negativa -davant de la segura negativa- del govern espanyol a negociar un tracte fiscal diferent per a Catalunya? La majoria del PP a Madrid no és favorable a ni tan sols insinuar un acord en una sobretaula, i ja han dit allò de ‘ara no és temps de repartir la misèria’. La veritat, però, és que no es tracta de diners: es tracta d’una llei, d’un model, d’una estructura.

Encara que ara no hi hagi diners -i de com es calculi el volum del calè que ha de quedar a casa- tothom sap que l’espoli és indubtable, i encara que no vulgui una independència política completa -per por, per fantasmagories guerrilleres, per sentimentalisme, per la misèria de veure’s petitet en el mapamundi- ningú democràticament no pot estar d’acord amb una règim fiscal tan i tan injust, que no és equiparable -això ho diuen els experts que saben de números comparats- a cap dels que estan sotmesos els territoris autònoms -estats o lands, als EUA o a Alemanya- de països amb estructures més o menys federals. Sembla que el tracte fiscal que rep Catalunya és campió en tots els rànquings d’infàmies econòmiques que puguem trobar arreu del planeta.

Això és així; ara bé: ¿com posar-hi remei? Si a Madrid no estan per asseure’s a pactar un règim fiscal per Catalunya com el que tenen els navarresos -d’això es tracta, ni menys ni menys-, ¿quina ha de ser la resposta catalana? La fixació incondicional del govern de CiU amb aquest tema fa que ara no pugui amagar el cap sota l’ala: totes les mirades estan concentrades en aquesta fita. ¿Què oferirà al votant davant de la negativa? ¿Com gestionarà una resposta catalana davant el mur de silenci que des de Madrid es fa cada dia més alt?

I la que potser és la pregunta clau: ¿no pot ser que en els pròxims anys, en el que queda de legislatura catalana, la cosa econòmica es posi tan i tan negra que això del pacte fiscal català sigui una proposta irrisòria (grotesca) davant d’una situació econòmica espanyola i catalana que encara es farà més i més dramàtica? Voler la clau de la caixa quan el vaixell s’està enfonsant: ¿no és una pretensió ridícula?

Ras i curt: Espanya és un naufragi, un naufragi que cada dia que passa es fa més i més calamitós. Espanya va cap a un segon rescat, i després cap a un tercer, cap al pitjor dels escenaris que puguem imaginar-nos. (I no és pessimisme ni derrotisme: es tracta de la correspondència exacta en clau de tragèdia de la comèdia immobiliària que hem viscut en els anys passats.)

Certs sectors del país veuen això com una oportunitat: ‘Espanya està acabada’, etc., i d’aquí se n’ha de marxar a tota velocitat, diuen; d’altres, però, veuen que aquesta tragèdia també és la nostra, i que en el pitjor dels escenaris hispànics no és temps de fer mudança ni d’emprendre riscos que poden comportar monstres desconeguts. Hi ha una negror en el paisatge immediat que fa tremolar fins i tot els més intrèpids.

Qui no ho vegi que la situació econòmica espanyola és així de macabra és que no ha fet un cop d’ull a la premsa internacional: tothom amb dos dits de front -tothom que sap les taules de multiplicar- veu que Espanya és ara la Grècia sense Aristòtil -però tenim Niño Becerra i els seus horòscops- que posarà l’aposta europea en qüestió a curt termini. Molts pateixen malsons poblats d’homes de negre desembarcats de Brussel•les -sobretot després de la sortida de Grècia de l’euro-, senyors amb corbates esmolades que vindran a liquidar l’Espanya de les autonomies, a suprimir institucions, també a tancar televisions autonòmiques i a cruspir-se els nens malcriats que jugaren amb el sòl urbanitzable.

I Catalunya ha de decidir quin paper vol jugar en aquesta conjuntura. ¿Tornarà a aflorar el sentit d’Estat que sempre ha condicionat el paper de Catalunya davant dels riscos? ¿O serà el pacte fiscal el preu que Espanya haurà de pagar per a comptar amb Catalunya en aquest escenari desastrós, perquè Catalunya estiri el carro d’una més que difícil recuperació econòmica?

Tothom està d’acord amb una cosa: el futur és incert en un sentit inèdit. El govern català haurà de fer front a problemes que no surten al manual de la política de papers retallats que s’administra en temps de bonança. ¿S’atreviran a convocar una consulta sobre el pacte fiscal? ¿I com respondran a Madrid davant d’una maniobra que els enviaria un missatge massa clar, massa evident perquè es continuïn fent el sord? ¿Aniria a votar l’electorat català en massa davant d’aquesta hipotètica convocatòria, d’aquí a un any?

Hi ha un punt d’aventura que no se sap si s’estarà en condicions de voler encarar. Catalunya és un valor, un conjunt de fes estructurades que necessiten un plegat d’institucions fortes -i de majories intrèpides- per a posar-se en el camí del futur: veurem com gestionaran l’escomesa. Ni independents ni residuals, Massachusetts!, aquesta sembla ara que és l’aposta del president Mas: posar-se en la línia de l’avantguarda econòmica del globus en recerques biomèdiques i en d’altres meravelles salutíferes.

Tot això està molt bé: ¿però ens basta?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*