ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL RESCAT HA DE FER OBRIR ELS ULLS

Sense categoria

Avui mateix la Cambra de Comerç de Barcelona xifrava en 2600 milions el deute en infraestructures amb Catalunya, que junt amb tots els impagats pendents via inversions, l’espoli del nostre 10% del PIB, i una política que sistemàticament posa pals a les rodes en projectes que farien donar un gran salt al nostre territori, com el Corredor del Mediterrani, ara afegim que algú haurà de pagar un Rescat financer, del qual diguin el que diguin es responsable l’Estat, vigilat molt a prop de les autoritats europees com ja han anunciat avui. Normalment, quan això passa significa que els nostres diners volaran encara més de pressa cap a Madrid, per no tornar mai més amb la contrapartida de posar-nos encara més dificultats.

Segurament ha arribat el moment de dir prou a seguir pagant aquesta festa macabra que fa tants anys que assumim com  a nostra, i la veritat es que no ho es. La historia reclama un cop d’efecte, una mostra de la nostra voluntat ferma de seguir el nostre propi camí, i això nomes depèn de nosaltres, i del que ens estimem aquest país i les properes generacions, amb els nostres fills inclosos. Hi ha dos camins, escollir el nostre futur i confiar amb nosaltres mateixos, ja que tots els economistes avalen que tenim un gran potencial, i podríem ser una mena d’Holanda del sud, o assumir ara també aquest gran crèdit, i seguir així pels segles dels segles. Crec que en Vicent Sanchis amb la seva bona visió habitual, ens relata les deu principals mentides de Rajoy en la gestió d’un rescat, que no han volgut assumir com a tal.

 

LES DEU MENTIDES DE RAJOY

Primera. El ministre Luis de Guindos va definir dissabte l’ajuda europea com “un préstec favorable”. Qui només presta, per molt favorable que siguin les condicions del préstec, ni recomana ni demana al creditor rectificacions i accions futures en la seva actuació que garanteixin la pròpia solvència. La Unió Europea exigirà reformes i sacrificis econòmics i polítics a Espanya que mai acompanyarien un “préstec” convencional.
 

Segona. La “responsabilitat” de la situació no correspon exclusivament als que “haurien d’haver actuat abans”, com va afirmar ahir Mariano Rajoy. El govern de Zapatero en té, de responsabilitats, però també en té el de Rajoy, que ha encadenat errors i improvisacions en el cas de Bankia –el pitjor forat que se sàpiga del sistema bancari espanyol. També en tenen les administracions controlades pel PP que designaven els responsables de les caixes d’estalvi i els assignaven inversions ruïnoses.
 

Tercera. Hi ha molts tipus de “préstecs” i de “línies de crèdit”. L’ajuda que ha rebut Espanya no s’assembla gens ni als uns ni a les altres. Espanya ha demanat el rescat senzillament perquè no se’n sortia sola. Sense aquesta injecció, el govern espanyol, per exemple, no hauria pogut tapar l’enorme forat de Bankia. El govern de Mariano Rajoy menteix, una vegada i un altra, sobre la solvència de l’Estat i d’algunes entitats.
 

Quarta. El rescat de la Unió Europea sí que comporta obligacions. L’Eurogrup demanarà contrapartides serioses que afectaran les entitats que s’hi acolliran. Ningú presta diners debades i encara menys si ho fa obligat i sense gaire convenciment. La Unió Europea voldrà garanties sensates sobre uns fons que mirarà de no haver d’augmentar més.
 

Cinquena. El rescat sí que pot afectar el deute públic espanyol. Perquè les entitats que se’n beneficiaran –com ara Bankia– han estat intervingudes per l’Estat. Serà, doncs, l’Estat qui haurà d’entomar-ne els interessos. I també n’és l’Estat el darrer responsable, com ha demanat l’Eurogrup.
 

Sisena. Malgrat que les condicions del rescat són bones –més bones que les que ara determina el mercat per a les entitats i el deute públic espanyols– caldrà pagar aquest préstec i fer front als interessos. I aquestes obligacions poden fer que bancs i caixes endureixin encara més el crèdit a les empreses. El govern de Rajoy proclama just el contrari i afirma, irresponsablement, que el crèdit “fluirà”.
 

Setena. Dissabte no va ser Luis de Guindos qui va explicar els detalls del rescat perquè ell sigui “membre de l’Eurogrup”. Qui n’és membre de ple dret és el seu govern. Rajoy no va comparèixer en públic senzillament perquè evita tant com pot aquests tràngols.
 

Vuitena. Espanya no ha frenat i evitat la intervenció. Això no ni ho sap ni ho pot afirmar ningú. I encara menys un govern que és un insolvent en les previsions i un incapaç en l’actuació política.
 

Novena. Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”.
 

Desena. Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin. Sort en té Espanya, de formar part de la Unió Europea i de la moneda comuna. Un dels pocs mèrits que es pot atribuir als governants espanyols en les darreres dècades.

VICENT SANCHIS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.