ALBERT CORTES MONSERRAT

Segons el ministre Montoro, Catalunya es un concepte nacional de l’època esmentada, i per reblar el clau, ara resulta que l’espoli fiscal no existeix, i anima a deixar enrere traves mentals. Tota una declaració d’intencions, i de demagògia del govern espanyol, que dona la sensació que ja veu el problema, i barroerament intenta dissimular-lo amb declaracions sense cap tipus de respecte o educació com aquestes, que de totes formes ja estem acostumats.

El ministre d’Hisenda diu en resposta a Esquerra que no es hora de construir països artificials, nega l’espoli, i insta a abandonar discursos petits i aïllacionistes per superar conceptes nacionals, i caminar cap a la integració europea. Per la seva banda i ja en clau catalana, el portaveu popular Enric Millo, assegura que els diners dels pressupostos es distribueixen atenent a criteris de necessitat de cada comunitat per sortir de la crisi tots junts, assegura la viabilitat de totes les vies del TGV amb estudis per totes elles, i diu que l’Estatut s’està complint en el 99%, i en canvi es centra tot en una disposició addicional tercera que parla d’un petit deute.

Realment, que l’Estat espanyol comença a veure amb preocupació que ha tensat tant la corda amb Catalunya que es pot acabar trencant, ho demostra les declaracions, i els fets que les ultimes setmanes anem veient. El ministre Montoro amb el menyspreu típic de la prepotència, ens diu que som un país artificial, cosa que hauria de revisar, ja que l’Estat que engloba diverses nacionalitats a cop d’imposició, si que ho es, i l’Estat espanyol encaixa perfectament amb la definició. Ens diu que el concepte es de l’època medieval, segurament ho es, però no veig cap estat disposat a deixar de ser-ho per la caducitat del concepte, més aviat al contrari. Evidentment ens acusa de traves mentals, cosa que en la seva mentalitat imperialista li convindria revisar, i veuria que el mapa d’Europa en els últims 50 anys ha canviat molt, i molts nous estats han sortit a la llum, i altres que vindran, per tant aquesta evolució la podríem considerar plenament normal en el món, i naturalment els catalans no som extraterrestres. Parla de discursos petits i aïllacionistes, i alhora parla de la integració europea com a futur, be, aïllar-te seria el que ara fa Catalunya, una nació sense cap poder, i amb una identitat i economia totalment en decadència, per molt que negui un espoli de prop de 10% del PIB, ser un nou estat, poder exercir tot el teu potencial, es ni mes ni menys que el que fa l’Estat espanyol, i la resta d’estats, i es una cosa perfectament compatible amb el projecte europeu, que no vol dir la desaparició dels estats, vers al contrari, precisament per tenir aquesta condició hi pots participar, sinó evidentment no. En definitiva una argumentació tant pobre i miserable que cau pel seu propi pes. Ja en clau catalana, els diners no atenen els criteris que diu Millo, ja que a Catalunya se li demanen tots els sacrificis, i a canvi no rep ni tants sols els seus impagaments, i una cosa es sortir tots junts de la crisi, i l’altra sortir tots  a les espatlles nomes d’uns quants. Es curiós que presenti els estudis del TGV com un mèrit, jo em pensava que en un estat seriós qualsevol infraestructura per lògica els tenia, ja hem comprovat amb altres macro projectes que no. Per últim ens parla del petit deute de l’addicional tercera, i el 99% de l’Estatut complert, quan sap perfectament que el text català es paper mullat, i es traspassat moltes vegades sense contemplacions, pel que fa a l’addicional, precisament era per garantir les inversions que cada any eren un greuge escandalós, per tant de petit deute res, un gran deute per llei, que ara l’Estat diu que no en te obligació, i obliga a Catalunya uns sacrificis que curiosament els beneficiaris dels diners catalans no han de fer, suposo que això en Millo tant li fa.