ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PER CADA EURO, 43 CENTIMS VOLEN SENSE RETORN

Sense categoria

El conseller Mas Collell ens deia ahir que això era inviable, i segons les dades de la Generalitat, l’Estat espanyol s’ha quedat 213963 milions dels  catalans en 24 anys, o sigui que cada any un català perd 2200 euros anuals, amb un dèficit mitjà o espoli fiscal de més del 8% del PIB entre el 2006 i 2009. Una barbaritat que ha estat explicada sense rubor, i sense prendre l’únic camí que pot aturar aquesta sagnia per tots nosaltres. La inconsciència a vegades no te límits, però aquests afecten massa gent.

El percentatge de dèficit es constant en tot l’últim quart de segle, i demostra els diners abans esmentats que Espanya s’ha quedat, i que ha provocat que l’impacte per habitant s’hagi doblat. Per posar un exemple, l’any 2009, últim de l’estudi, la diferencia desfavorable era de 16409 milions, i ha anat en increment des del 86 fins ara. S’han utilitzat els dos mètodes validats per aquestes causes, i el seu impacte en el creixement econòmic d’un territori. El conseller ho va qualificar com inaguantable a curt i llarg termini, i va advertir de la necessitat d’un pacte fiscal, encara que no va criticar el model actual. No ha volgut parlar d’un topall de solidaritat just amb la resta de territoris, però ell ho interpreta com a cohesió territorial, i no ha esmentat aquell 4% que ja hem sentit des del govern, i es conforma en no perdre posicions respecte la resta d’autonomies un cop feta la contribució. Per cada euro recaptat, uns 43 cèntims no tornen a Catalunya, i ens indica que excloent la Seguretat Social i les prestacions d’atur, Catalunya va aportar entre 1986 i 2009 el 19,73 % dels ingressos de l’estat, mentre que nomes va rebre 11,17% de la despesa que fa l’administració central. Ha demanat la publicació anual de les balances fiscals, i creu que aquestes dades greus han de ser la base pel nou finançament.

 

Realment son unes xifres que no per conegudes, no deixen de ser escandaloses, es curiós que tot un conseller d’economia les presenti, ens digui que son inaguantables a curt i llarg termini, i no ens ofereixi una solució, com si una llei no escrita terrenal ens hagués condemnat pels segles dels segles a ser espoliats sense contemplacions, i viure molt per sota del que realment podríem fer-ho, deixant les nostres possibilitat en res. De fet no ha criticat l’actual model, cosa simptomàtica, i simplement ha subratllat la necessitat d’un pacte fiscal, sense dir concretament aquest 4% que s’ha insinuat des del govern català. Crec que no es pot tractar així a la població, no hi ha cap pacte, ja que nomes un decideix, i molt menys fiscal per Catalunya, com ja s’ha encarregat de dir per activa i per passiva, precisament la part que ostenta el poder, i per tant única que decideix, i el conseller ho sap perfectament, almenys no ha tornat a esmentar aquest esquizofrènic 4%, que vindria a ser una cosa així com que autoritzem que ens robin, però menys, i ja estem contents, francament indigne de qualsevol representant. La dada de cada euro recaptat, prop de la meitat no torna mai més ho diu tot, i parla per si sola.

 

En definitiva, la qüestió es si volem viure amb l’euro sencer o ens conformem amb la meitat, suposo que en una de les preguntes de la multitud d’enquestes que rebem avui en dia, la resposta seria aclaparadora a favor del euro sencer, però desprès quan arriba la realitat, els nostres partits que mai tindran el suport majoritari d’aquesta pregunta esmentada es fan l’orni, i trien la segona opció, això si, com el conseller ens ho detallen amb tot tipus de dades que no fan res més que agreujar aquesta gran indignitat.

 

 

 

 

  1. I l’hem de repetir més i més vegades per pesats que ens fem. L’única solució i definitiva és la independència. Ahir Mas-Collell era entrevistat a RAC1 i, responent a un tertulià que no veia altre remei que dir adéu a Espanya, va afirmar que la independència era més difícil que anar resistint, “que d’això n’hem après molt durant 300 anys” va venir a dir. Doncs, ja veieu que n’hi ha que no ho tenen clar i que nosaltres encara ens hem de fer més pesats i repetitius. 
  2. Hola, realment ser tant repetitiu arriba a cansar, però n’hi ha que es veu resistirant fins al final defensant que es viu millor pitjor que millor. De totes maneres cal dir que hi ha un temps per resistir, i un altra per guanyar i tornar les coses al seu lloc, i n’hi ha que s’han ancorat a la primera opció per sempre més.
    Salutacions
    Albert Cortés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.