L?ENGANY TE UN LÍMIT

Aquest dissabte es constitueix oficialment l’Assemblea Nacional Catalana, un moviment del qual en parlaré amb més profunditat aquesta setmana, però que te clar que el Pacte fiscal no va enlloc, i que toca mirar més enllà sense dilacions, i amb el suport de les enquestes oficials que ja donen una majoria clara dels favorables a l’estat propi. Mentrestant el govern català continua jugant amb aquest pacte, que tots sabem que esta condemnat al fracàs, i que ja ha caducat en benefici de l’únic projecte que ara per ara va ocupant la centralitat política, i pot engrescar la població catalana. Us adjunto l’article d’en Vicent Sanchis, que crec reflecteix perfectament aquesta situació on ens trobem ara mateix.

“Ara tot és pacte fiscal. No hi ha més enllà. I aquest és el gran problema”

 

Vicent Sanchis

 

A aquestes alçades qui encara no sap que la consecució d’una relació fiscal molt més raonable amb Espanya és una prioritat del govern d’Artur Mas no és d’aquest món. Artur Mas ho va assumir com a gran compromís electoral i com la raó de les grans raons d’aquesta legislatura. Els membres del seu govern i els dirigents de Convergència i Unió ho repeteixen cada setmana. És una obsessió que no cessa. Ahir mateix el portaveu del govern, Francesc Homs, ho va tornar a repetir en un to encara més dramàtic: “Acabar amb l’espoli fiscal és una qüestió de vida o mort. O ens en sortim o morim com a país”. El serial adquireix tonalitats shakespearianes. Ser o no ser fiscalment, vet ací la qüestió.

Òbviament els dirigents convergents tenen tota la raó del món. Una desviació fiscal del 10 per cent converteix Catalunya en una anomalia europea. En un viver espoliat. Això no pot discutir-ho ningú amb dos dits de fronts. Només ho relativitza el PSC, sumit en la regla de sant Benet. Ora et labora és la divisa que hauria de figurar com a eslògan electoral perpetu dels socialistes catalans. Tot sigui a fi de bé i per preservar la pau i la tranquil•litat del PSOE. Fins i tot el PP pot acabar desbordant-los. El PSC porta camí de convertir-se en una rèplica del PSPV-PSOE. Enhorabona. Visca l’arc mediterrani!

Ara, no per molt insistir en un deute pendent es cobra. Per moltes voltes que pegues a una sènia no deixes de ser un burro. El govern d’Artur Mas només té una reivindicació i sembla que aquesta sigui la seva única raó de ser. Cada vegada que un periodista els demana que vagin més enllà de la cruel realitat que ens toca viure tot és pacte fiscal. No hi ha més enllà. I aquest és el gran problema. Perquè queda encara tota una legislatura per davant de declaracions i contradeclaracions. Amunt i avall. El món comença i acaba en aquesta demanda exclusiva. El govern de Mariano Rajoy té previst començar a parlar-ne seriosament a partir de 2013. Per imperatiu legal. És a dir, quan prescriu l’acord que va subscriure l’anterior govern tripartit. En el millor dels casos hi haurà entesa –o no n’hi haurà– el 2014. Quina tristor. Que tot sigui exclusivament això. La gent de peu n’acabarà ben farta. Convertint-la en serial, aconseguiran frivolitzar una exigència que hauria de ser tot menys la cançó de la legislatura.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*