ALBERT CORTES MONSERRAT

S’ha convertit pràcticament amb la primera dama del govern català, la veiem cofoia lluint l’acord dels pressupostos, que ja ens avança que va més enllà que uns simples números, cosa que CIU intenta amagar, però l’acord amb els Populars com a soci estable de govern es un fet, a l’altra banda veiem com critiquen aquesta operació, suposo que sense que alguns s’enrecordin que van entregar el govern català durant set anys a l’altre partit nacionalment espanyol de la cambra. Pel que fa a l’evolució de la consideració que rebem des de les institucions de l’Estat, el president del Tribunal Suprem ha deixat clar que el català i el mandinga parlat en alguns territoris d’Africa, estan al mateix nivell.

Realment, es molt trist veure com els partits teòricament catalans entreguen les regnes del poder als dos partits nacionalment espanyols a la cambra, en el segon tripartit el socialisme amb el president Montilla va fer i desfer, i ara encara que oficialment el President es Mas, sembla que Alicia Sanchez Camacho en te tot el protagonisme. La comèdia de les negociacions del pacte dels pressupostos ha acabat, i l’acord ja es oficial, les condicions populars han estat acceptades, i s’ha demanat un compromís més enllà d’aquest fet puntual, i que anirem veient en els propers mesos com a soci preferencial que busca allunyar al partit de govern d’aquest sobiranisme de butxaca que de tant en tant treu a passejar, per exemple, ha demanat la retirada d’ajuts i subvencions a determinats col·lectius, que ja podem endevinar per on aniran, a més ha aconseguit modificar les taxes del turisme, i de les receptes amb noves variables. Per altra banda, el president del tribunal suprem Carlos Divar, a preguntes del diputat Joan Tardà, ha respost que el català ja rep un reconeixement notable a la justícia espanyola, i parla de la seva sensibilitat, com quan va aconseguir un traductor de mandinga, una llengua africana en un procés judicial, amb una cruel comparació entre una llengua oficial a l’estat, i una d’un altre continent, totalment respectable, però aliena. Ja en vaig parlar d’aquest personatge en un post fa temps, i vaig constatar les peculiaritats d’un ultra catòlic i nostàlgic del franquisme.

Efectivament, el matrimoni s’ha consumat, i la deriva que això comporta la podem veure ben aviat, ja que les explicacions també son poques, i encara fa que aquest pacte sigui més perillós. Realment en Mas tenia altres opcions, i sobretot una de nacional que podia donar a entendre un gir cap a posicions més de país, però finalment no ha estat així, i com deia les conseqüències en forma de subvencions a segons quines entitats del país, les famoses ambaixades, la inútil nova llei de consultes, i altres, tot això amb una lleial col·laboració amb el govern espanyol, tot plegat molt lamentable, i amb uns objectius que no acabo de veure, ja que sembla un salt al buit sense xarxa. Per altra banda altres partits tampoc estan molt legitimats per criticar el pacte, ja que el segon tripartit es a la cantonada girant l’esquena, i tots sabem el que va passar, per tant més demagògia abocada sense memòria històrica, com es habitual. Diuen que el pla de govern no s’ha modificat, però de moment ja veiem modificacions amb algunes accions que semblaven inamovibles, com les dues taxes esmentades anteriorment, i tot per obra i gracia d’aquesta nova guia del govern català que es troba amb un protagonisme que per volum no li pertocaria en absolut. En un altre tema, en Carlos Divar te molt clar que es un ultra conservador que enyora la dictadura franquista, no se n’amaga, i un integrista religiós, concretament de la religió catòlica, tot un cocktail explosiu que dona fets com els que he esmentat, i que no han de sorprendre a ningú de la justícia espanyola. Es com aquell que diu que no es racista perquè te un amic negre, i fa una comparació abominable entre dues llengües, respectables igual, però en el territori on ens trobem evidentment amb estatus molt diferents, una es oficial i no ho sembla, i l’altra viu en llocs allunyats de l’Africa. Aquesta es la percepció de la nostra llengua dins l’àmbit estatal, i sobren les paraules per saber que mana fer per dignitat.