Si ahir parlava del sentit comú de la Unió Europea,  i del cinisme del govern espanyol per recollir la medalla d’una opció que mai ha defensat, també volia parlar del més preocupant del tema, i es que un cop Europa ha validat el projecte, en aquest cas els diferents projectes, i en sufragarà una part, ara be la part més difícil, que es que al final la decisió passa a les mans més perilloses que son l’Estat espanyol, i la seva recepta del cafè per tothom, i on tots sabem que no serà el mateix invertir en un quilòmetre en territori català que en qualsevol punt de l’estat.

Desprès de la condició imprescindible europea de figurar en la xarxa de transports prioritària, i tenir garantida una part del finançament per aquesta infraestructura bàsica pel creixement i desenvolupament de les nostres empreses i exportacions. El problema es que la inclusió a la mateixa xarxa de diferents propostes, deixant de banda la paranoia de foradar els Pirineus, fa que la cosa es compliqui, ja que el ramal inclou una bifurcació per Saragossa i Madrid amb el que es recupera el corredor central, encara que Europa ja ha avisat que no deixarà ni un euro  per una obra poc realista i immensament cara. De fet, ha inclòs tots els altres corredors demanats l’eix cantàbric mediterrani, l’Atlantic, i l’anomenat “Madriterrani” que comentava, i que portarà les mercaderies del nord d’Africa a Barcelona passant per Madrid, i que confirmen el caos, i les interpretacions diverses de la resolució comunitària ona abans del 2020 no se sap ben be que es prioritzarà. El pastís europeu representa uns 32 mil milions d’euros, i Madrid sembla te la decisió de dir on posar els diners, i com els reparteix, de totes maneres i degut a la crisi es veu impossible que l’Estat pugui fer front a projectes impossibles.

 

En definitiva, que Europa ha pres i ha indicat el camí lògic i correcte, però ha deixat a l’Estat espanyol la decisió final, per veure si es coherent o fa una aposta més decidida per projectes que evidentment no afavoreixin a Catalunya, i la seva economia amb aquesta paranoia que sempre han utilitzat, o fins hi tot endarrerir les obres amb poca inversió de la prevista o execució, per intentar evitar l’inevitable. Per tant ens trobem que el fons es adequat, però l’acció depèn de l’Estat espanyol, i això per experiència no es la millor garantia pels nostres interessos, que en definitiva haurien també de ser els seus, la recepta espanyola del cafè per tothom aplicada a les autonomies, ara es pot repetir amb les infraestructures, i seria un exemple més, de que l’Estat espanyol no es creu unitari, ja que si així fos poc l’importaria invertir més en territori català que en altres, però tots sabem que no es així, i una cosa es formar part, i l’altra ser una conquesta d’aquesta part, i aquesta es la vertadera consideració cap al territori català, una espècie d’enemic a casa que no es pot afavorir, i encara que sigui perjudicant el conjunt mai ha de sortir beneficiat. Per tant, i desprès de l’eufòria final, ara be la feina més difícil. Encara es recorda com les gasta l’estat en aquest tema, per una banda sabem que el govern socialista no ha apostat mai pel nostre corredor, digui el que digui el cinisme de Blanco, per aquesta banda ho tindrem resolt, ja que la victòria Popular sembla clara a les eleccions espanyoles, i ara caldrà veure si aquesta partit utilitza el sentit comú o el seu nacionalisme espanyol radical com a mesura de les coses, encara recordo que per rebre el suport de l’estat a les Olimpíades de Barcelona, a canvi la primera línia d’AVE va ser Madrid-Sevilla, i no la normal cap a Barcelona, i la connexió amb França, sense importar el cost que això representava, i les inútils inversions amb infraestructures radials posteriors que poc a poc es van anar descobrint, i que indiquen el grau de xenofòbia que guia l’Estat.

 

En definitiva, la via més rapida per assegurar aquesta obra es un estat propi, altra cosa es una aposta arriscada i perillosa.