ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquests dies podem comprovar com aquesta unitat magnificada en forma de coalició entre Esquerra i Reagrupament, i que a pesar d’un bon candidat en la persona de l’Alfred Bosch, comença a caminar amb dubtes més que raonables amb la renovació de la formació republican,a amb l’exemple del trencament i soroll a Girona. Per altra banda, una última enquesta sobre un referèndum d’independència dona un 42% afirmatiu per un 37 % contrari, havent invertit la tendència de la passada enquesta, i des de l’apartat nacionalisme espanyol, els populars segueixen carregant contra les ambaixades catalanes, i la ministra Chacon i els seus projectes de defensa, tenen factures que podrien superar 43 vegades el dèficit sanitari català, i desprès critica les retallades de l’estat del benestar, veure per creure.

Sembla ser que la renovació de l’Oriol Junqueras no acaba d’imposar-se a tot arreu, i aquest desig d’obrir aquest partit a la societat civil, una molt bona aposta, no esta ben vista en segons quins sectors enquistats en la febre del tripartit, i la possessió de les poltrones per damunt de qualsevol reivindicació nacional. Concretament a Girona, l’escollit era en Quim Torra, una persona que podia connectar amb la societat, però que ha estat rebutjat en benefici de la Teresa Jordà ex alcaldessa de Ripoll, i perquè no dir-ho amb ben poques possibilitats. Se’ns dubte la vella guàrdia prefereix un mal resultat a aquest aire fresc o obrir les finestres, cosa que ja ha provocat les friccions amb el seu soci de Reagrupament, i que en definitiva dona la imatge de sempre, una unitat de pa sucat amb oli, amb un projecte on els personalisme amenacen a fer esquerdes per qualsevol lloc. Per altra banda l’enquesta de l’ARA, elaborada per GAPS dona un augment de 5 punts  per l’independentisme, un 42%, i una davallada similar dels partidaris de seguir igual, un  37%, i segueix la tendència a l’alça en aquest tipus d’enquestes per l’estat propi. Pel que fa als partits nacionals espanyols, els populars consideren immoral mantenir les delegacions de la Generalitat mentre es retallen prestacions socials, insisteixen sempre amb el mateix tema, i per un altre costat la Chacon podria augmentar les factures militars en 36800 milions d’euros els últims 15 anys, una despesa que no permet emprar els diners per el manteniment de la gran quantitat de material adquirit, i que son desorbitades comparat amb els pilars bàsics de l’estat del benestar.

La sacralització de la paraula unitat porta aquestes coses, que darrera les paraules de cara a la galeria, hi ha les mateixes misèries de sempre, primer els retrets mutus amb Solidaritat i la seva no entrada, i ara la desobediència de Girona per la renovació, i seguir amb els vells tics de sempre, què han abocat al partit republicà als pobres resultats actuals, i el que es més greu, la sensació, a pesar de persones que ja han mostrat la seva validesa, com el mateix Oriol Junqueras, que es un vaixell que no vol canviar de rumb, i la societat vol en temps de crisi sobretot apostes segures i que generin confiança, i les continues picabaralles en aquest independentisme polític català no ajuden a fomentar aquesta rigorositat que mereix un objectiu tant ambiciós. Es cansat seguir sentint retrets, i culpabilitzacions en una espècie de deja vu que sembla no volen abandonar sota l’aparença de seriositat encoberta. La veritat es que a pesar d’aquesta rèmora la societat segueix mostrant a cop d’enquesta que cada cop vol mes l’estat propi, i els resultats poc a poc cada cop son més clars a favor de l’opció sobiranista, la cosa te un doble mèrit, i potser mostra que serà la societat civil que no entén de misèries, i demagògia de poltrones, i va per feina la que tirarà endavant el projecte a pesar dels partits habituals.

Per altra banda els populars, curiosament no parlen de les ambaixades espanyoles, si es una despesa tant prescindible que les tanquin, o per exemple l’augment de la despesa militar que hauria de fer caure la cara de vergonya a la candidata socialista a Catalunya, i que no te cap justificació quan la crisi afecta el moll de l’os de la societat, i quan a sobre acusa la dreta i les retallades socials, i a canvi ens dona aquest exemple incoherent.

En definitiva, hi ha coses que no canvien, i sembla es van repetint, potser ja aniria sent hora de canviar-ne algunes.