EL QUE ENS QUEDA, QUAN ELS MILLORS ENS DEIXEN

La mort del President Barrera, ha deixat un buit, que costarà molt d’ocupar, ja que la distància entre els pocs homes brillants com ell, i la mediocritat interessada majoritària es massa gran. Catalunya ha perdut un referent, i encara assistíem a la capella ardent on els mossos retiraven ràpidament una estelada de damunt del fèretre per la normativa existent, i Iniciativa amb un discurs del segle passat, i totalment passat de rosca no assistia a la cerimònia fúnebre, un ridícul més que podem sumar recentment a les protestes per l’actuació de la cantant israeliana Noa per la Diada, tota una filosofia que referma encara més les paraules que abans esmentava.

Com deia, la baixa qualitat dels nostres representants queda en evidència davant la mort d’aquestes excepcions, a la mesquinesa d’Iniciativa, i la seva caducada ideologia, que posa per davant del país i de la memòria dels que l’han dignificat, i podem afegir a Duran i Lleida, i la seva proposta en la reforma de la Constitució espanyola de delimitar  la solidaritat, o sigui admetent l’espoli com a normalitat, cosa que el president extremeny ja ha contestat, dient que hi ha de ser mentre sigui necessària i no a caprici de ningú, en resum que hi serà mentre ells vulguin, o sigui sempre, i decidint ells la quantitat per poder pagar la festa espanyola amb el nostre esforç, esclar.  Es la realitat que els nostres volen amagar fruit de la seva incapacitat, i que crec queda molt ben expressat en el següent escrit d’en Xavier Roig que us adjunto.

 

 

 

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.
 
Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.
 
A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.
 
Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.
 
Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tant i tant trista. Tant i tant perjudicial per al país.

XAVIER ROIG