QUI DEFENSA LA DIGNITAT DEL BARÇA

Com a seguidor i cor blaugrana pels quatre costats, crec que cal dir quelcom sobre els fets que  últimament van succeint i el comportament indigne i mesquí de l’equip de la capital espanyola, que a la seva pèrdua de valors, si es que mai els ha tingut, ara hi afegeix una oda a la violència atiada pel seu entrenador i amb el suport de la institució i com es va veure l’altre dia bona part de l’afecció. Es una conducta rebutjable i on l’excel·lència blaugrana no pot caure en el parany, però on la directiva amb el seu president al capdavant no pot seguir amb aquesta permissivitat i prudència les respostes al club esmentat.

Davant del que es considerat el millor equip del món, no tant sols pels seus triomfs, que es una part important i que esta marcant una època com en el seu dia ho van fer altres equips, i que el Barça a nivell europeu i mundial mai havia assolit amb tanta assiduïtat, si suma el seu joc que enamora i els valors que transmet en forma d’humilitat, esforç, i on fins hi tot el millor jugador del món sembla un principiant amb fam de victòries.  Es una situació que l’equip de la capital espanyola no estava acostumat, ja no parlaré d’èpoques passades on les victòries eren gairebé per decret, però tampoc en aquests temps moderns on inversions descomunals res han pogut fer davant els nois de la casa blaugranes i la seva fam sense límits. Constatat que en el terreny de joc les distancies eren insalvables, van decidir engegar la maquinaria que rodeja aquest equip, anomenada popularment “central lechera” i campanya rere campanya, cadascuna més vulgar i miserable que l’anterior intentar sobre la base de la mentida tapar les pròpies misèries i esgotar el rival, els arbitres amb el famós “villarato”, el calendari de partits, els entrenadors que es deixen guanyar, les acusacions de dopatge, tot s’hi valia per intentar desestabilitzar,i on el punt culminant va ser els quatre enfrontaments gairebé seguits la passada temporada on les males arts, la violència i el menyspreu del seu entrenador a les victòries i títols blaugranes amb el suport de la seva institució, arribant a intentar una sanció de varis jugadors per no disputar la final de Wembley, a pesar de que ells no hi tenien res a guanyar, van provocar la reacció ferma, però educada del nostre entrenador i una amenaça per part d’en Rossell sobre un trencament de relacions si això es tornava a repetir.

 

Arribem a la Supercopa de fa uns dies i els fets s’han repetit i fins hi tot pujat un graó més amb la defensa de la violència per part del seu entrenador, en una actitud cínica i covarda que ha vist tot el mon i defensada curiosament per la seva entitat conscient del fang per on s’arrossega i on els valors que hauria de transmetre una entitat com aquesta han passat a millor vida. La resposta ha tornat ha ser prudent per no crispar més l’ambient, cosa que en part es certa, però també cal complir la paraula donada i defensar el club, no s’ha de contestar a  ningú, fer-ho al camp, on ho fan tant be els jugadors, però institucionalment el club no pot tenir relacions amb clubs que han arribat a aquests nivells de mesquinesa i on algú ha de defensar la dignitat de l’entitat i per afegit dels seus socis i seguidors. Es un trencament que no comporta cap gest violent i on el següent pas es ignorar qualsevol fet que vingui d’aquest club i no caure en cap provocació, girar full, però no tornar a trepitjar institucionalment el camp madrileny, fins que la situació sigui un altre cop normalitzada, i aquest es un problema que nomes es seu, i de cap manera nostre.

 

Crec que seria un gest que el soci en la seva majoria aplaudiria i que refermaria la defensa del club de la directiva actual, que vol aplicar aquest fals seny que a altres nivells tant poc ens ha funcionat. Cal dir prou amb ma ferma i no seguir amb aquesta espiral que seguirà creixent encapçalat per la paranoia d’un personatge que no mereix mes portades a casa nostra, i on volem parlar de futbol i gaudir del nostre moment, i no de fets miserables i indignes que es van desmuntant pel seu propi pes. Perdoneu, però algú ho havia de dir.