ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest text, norma bàsica de la pobre autonomia catalana, compleix avui 5 anys de la seva entrada en vigor, i sembla la majoria de partits opten per altres possibilitats, desprès de veure com la norma ha passat per un via crucis interminable, i desprès de l’ultima retallada al TC ha quedat pràcticament en un no res, i que evidentment no solucionarà els problemes de la ciutadania, ridícules sonen aquelles paraules del llavors president Pascual Maragall a Sant Jaume de Frontanyà, on ens deia que l’estat espanyol quedava pràcticament residual a casa nostra, el temps ha demostrat que era justament al contrari.

 

De fet, desprès de la retallada estatutària, el PSOE-C va optar per recuperar les peces perdudes modificant lleis estatals, cosa que ha estat un fracàs, Iniciativa va optar per un referèndum amb varies opcions, alguna d’elles tant utòpiques com un estat federal, Esquerra va apostar per superar l’Estatut, gracies al vot de la militància en contra de la mediocre direcció, CIU desprès d’aconseguir la foto més desitjada per desencallar el tema amb Zapatero, ara aposta per un concert econòmic, perdó, pacte fiscal, que no apareix al text. Curiosament Populars i Ciudadanos demanen aplicar el poc que ha quedat, i modificar lleis com la d’Educació i codi consum, tot per acabar amb la llengua catalana costi el que costi. Curiosament dels líders que hi eren llavors, tant sol el President Mas segueix en actiu.  Cal recordar que el setembre del 2005 i amb un 90% del Parlament favorable veia la llum l’estatut original, i aprofundia sobre els drets històrics, la nació, la llengua i les competències. De totes maneres i incomplint la promesa de Zapatero de respectar el text, quan va arribar a Madrid, va ser escapçat brutalment acabant amb el pacte Mas – Zapatero, i referendat pel poble amb un escàs 49% de participació amb la valoració d’aquest nou text, que gràcies als recursos al TC de populars, defensor del poble, i algunes comunitats autònomes, amb el resultat de declarar 14 articles inconstitucionals, i reinterpretant 27 més, amb un text tant mutilat que ja no el coneix ningú.

 

Les paraules profètiques d’en Maragall i el seu terme residual, es perfecte, ja que Catalunya es tal com ha quedat desprès d’aquesta batalla inútil, i de trist final.  Aquesta es la democràcia espanyola, i la inutilitat de la cambra catalana on el seu text aprovat va ser ben aviat paper mullat, i mesos i mesos per arribar a un acord, un cop votat, es va haver d’anar on hi ha el poder real, i tornar a negociar punt a punt, perdent bous i esquelles, i oferint aquesta copia barata  amb un referèndum on molts dels que ara en reneguen promocionaven el si, dient les mil i una meravelles dels resultats, que el  temps s’ha encarregat de desmentir.  Vist en perspectiva, es va veure molt clar com actua l’estat espanyol, utilitzant els populars per fer la tasca més visible, i el PSOE amb una tasca menys visual, però igual d’efectiva per desdibuixar el text català, i on ni tant sols la opinió de la gent afectada per la llei te la més mínima importància, davant la catalanofòbia que corre per l’estat, i la democràcia de fireta existent, on l’estat de les autonomies es una simple excusa per tenir-ho tot ben lligat. Encara va ser més fort comprovar la mediocritat dels nostres partits, i la poca autoestima de la seva ciutadania. Uns partits que on van dir negre ara es blanc, i on es van malbaratar moltes energies en un fracàs total que tant sols ha servit per fer obrir els ulls a més d’un, i veure que el nostre sostre es l’actual per imposició legal, i on la mesquinesa dels partits a Madrid per ser els protagonistes va ser patètica, i va donar la mesura de la categoria dels nostres governants.

 

En definitiva, 5 anys desprès d’aquest malson suposo que tothom ha entès que les nacions serioses no tenen estatuts d’anar per casa, sinó constitucions, per definir un marc propi, es un pas que molts partits ni tant sols contemplen, i encara intenten vendre un fum que ja no va enlloc.