UN ANY DESPRÈS DE LA SENTÈNCIA DE L?ESTATUT I AIXÒ SEMBLA UNA OLLA DE GRILLS

Fa un any el Tribunal Constitucional espanyol, desprès d’una llarga travessia pel desert judicial amb resolucions i més resolucions, va arribar la sentència definitiva, la que deixava el text, ja de per si ferit de mort, en poc més que paperassa inútil, i que res tenia a veure amb l’original sortit del Parlament català, i que pot donar una idea clara del gairebé inexistent poder de la cambra catalana. Es una llei que pot ser traspassada i violada les vegades que calgui sense compassió, i que te la virtut com va dir l’actual president de l’estat espanyol, que aquí s’acaba el que dona de si aquest engany que s’anomena Espanya plural o de les autonomies.

Moltes coses han succeït des de llavors, i fins hi tot la miserable tàctica del tripartit amb els socialistes al capdavant, se’ns dubte entre l’espasa i la paret, i fent creure que via el govern amic de Madrid es recuperaria el perdut, ha quedat demostrat que era l’enèsima cortina de fum per distreure el personal, ja que fins hi tot s’ha perdut algun llençol més de la bugada, ara crec que ja tothom veu clar que els estatuts donen pel que donen, i a l’estat espanyol donen per molt poc, cal recordar que les nacions serioses tenen constitucions i aquestes no es poden fer girar com una baldufa.  La situació de crisi actual, encara ha afegit més llenya al foc, ja que degut a l’acceptació d’un espoli fiscal inassumible per qualsevol territori del món, ha portat ha retallar el nostre estat del benestar, perquè d’altres puguin gaudir de certes coses que la nostra població, pel sol fet de ser catalans no hi te dret. Realment es el regne de l’absurd,  recordo al cap de pocs dies de la sentència, una gran manifestació on qui més qui menys sota un lema força ambigu, va perdre la veu reclamant independència, ara un any desprès ens trobem com el nacionalisme i sucursalisme ranci del tripartit, ha estat substituït pel partit nacional més majoritari entre la societat catalana, segons els números freds, i resulta que tot hi les proclames del seu líder espiritual, en Jordi Pujol, es dediquen a tenir el personal entretingut amb un pacte fiscal que ningú es creu, i tothom sap inviable, i a pactar els pressupostos de les retallades indignes amb l’altra cara de la moneda  del nacionalisme ranci espanyol, o sigui el partit popular.  Aquests amb la seva líder al capdavant, i al costat d’amics tant xenòfobs com el professor Caja, exigeixen desmuntar la tant lloada immersió lingüística per substituir-la pel castellà en la seva totalitat, com ja esta succeint al País Valencià i les Illes, mentrestant un que no esta gaire lluny en postulats ideològics com l’Albert Rivera de Ciudadanos, critica que Catalunya incompleix la llei de símbols, es veu que es una qüestió d’una importància capital, i se’ns dubte li fa mal a la vista veure molts ajuntaments sense la bandera espanyola, de totes maneres, es curiós veure com no n’hi fa gens que la majoria de casernes de cossos militars i policials no tenen la senyera en un lloc preferent com marca la llei, deu ser una indignació selectiva.

 

Sembla que algunes coses es comencen a bellugar, per exemple a Unió, on l’espanyolisme ranci d’en Duran es contestat per l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, i la seva aposta per l’estat propi amb la creació d’una associació de municipis favorables a la independència, amb diversitat d’alcaldes de diversos colors, com recentment el convergent Carles Puigdemont, alcalde de Girona, i que també veu amb bons ulls la iniciativa. Al mateix temps sembla que s’intenta aglutinar el moviment de les consultes en una Assemblea nacional catalana, que doni aquesta empenta des de la societat civil amb aquest independentisme polític dividit, i més pendent del protagonisme de torn que de l’objectiu global.

 

El temps tampoc es un bon aliat, ja que no ens sobra precisament, i no podem perdre el temps, la manifestació del dia 9 te que ser el tret de sortida a una sèrie d’esdeveniments, que per fi posin fil a l’agulla a una alternativa possible a la via morta estatutària, i l’entesa plural amb l’estat espanyol. Al final potser haurem d’agrair a un estatut autonòmic, haver encès la guspira que desemboqui a la nostra llibertat com  a poble.

 

2 pensaments sobre “UN ANY DESPRÈS DE LA SENTÈNCIA DE L?ESTATUT I AIXÒ SEMBLA UNA OLLA DE GRILLS

  1. Com que el cap al llarg del dia em dona molts tombs, no puc deixar de pensar en el rumb que pot agafar aquest vaixell nostre. Recordo algunes lliçons de la història. Els comtes catalans que rebutgen el seu vasallatge al rei de França, el coratge i èxits dels almogàvers , l’aventura d’en Jaume I i els seus cavallers a la conquesta de València i Mallorca, la resistència catalana a la guerra de Sucessió, la Renaixença del s.XIX o bé la valenta actuació catalana a la guerra civil espanyola  de 1936. Serem capaços de tornar a reaccionar amb força i eficàcia per a tombar la truita a favor nostre i sortir d’aquest pou fosc anomenat Espanya , on ja fa 500 anys que no paren de fotre’ns?
    Jo crec que si . Encara que el camí segurament ens farà suar molt. Com suavem aquella tarda del 10 de juliol de l’any passat.
    Salutacions a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*