ALBERT CORTES MONSERRAT

La majoria del poble valencià, com a mínim els que van anar a votar, suposo veuen acomplerts els seus desitjos de veure com actua un govern amb clares mancances democràtiques, i on la persecució del català segueix sent un dels seus cavalls de batalla, ara  fixats en el sistema educatiu, i com es habitual l’eliminació d’una llengua perseguida, i per altra banda el desallotjament dels indignats amb violència, i recordant les imatges de la dictadura que se’ns dubte enyoren. En un altra historia, al Parlament Solidaritat ha presentat esmena a la totalitat als pressupostos de les retallades convergents, i alhora presenta una proposta alternativa basada en un estat propi, i on els números evidentment poden fer posar vermell a més d’un.

La supressió de les línies en valencià a l’ensenyament d’aquest territori, es el primer regal del govern presidit per Camps al seu poble, sense cap mena de diàleg, i amb un clar perjudici per les 230 mil famílies que escolaritzen els seus fills en català, que  veuen com amb l’excusa de les tres llengües (castellà, anglès i valencià), aquesta última  es sacrificada sense escrúpols amb una nova mostra de xenofòbia lingüística. El cas es que sota la falsa doble línia existent entre català i castellà existents, el nou decret amb clara imitació de Galícia també governada pels populars, i intentant frenar la demanda creixent en català, i a la practica introdueix assignatures obligatòries en castellà el que ara era la línia catalana, i amb l’excusa de l’anglès impedir que algun valencià pugui exercir els seus estudis amb normalitat amb català, es un autèntic genocidi lingüístic. Per altra banda, el tarannà d’aquests personatges ha quedat reflectit amb l’actuació policial contra els indignats que es manifestaven pacíficament davant la seu parlamentaria, amb imatges dignes d’altres règims de mal record. Per altra banda, Solidaritat presenta un pressupost alternatiu sense espoli, i amb un augment d’ingressos del 91%, 42 mil milions d’euros, i un increment de despesa naturalment que podria donar un superàvit d’un 5%, convertint les finances catalanes entre les mes sanejades d’Europa, i les inversions per departaments augmentarien espectacularment.

Realment, l’obsessió malaltissa del govern popular valencià per destruir per complet la seva identitat, i en particular la llengua catalana, no sembla tenir límits, volen una substitució plena en clau espanyola, i no dubten en eliminar qualsevol obstacle amb l’ajuda d’un estat amb greus mancances democràtiques, que tot el que sigui afeblir a les nacions que te sota el seu control ja li esta bé.  Primer ha estat una eliminació de TV3, un mitjà que podia portar una visió diferent al pensament únic que pregonen, i que ni una iniciativa popular multitudinària va poder fer enrere, ja que el govern socialista va acabar de fer la feina bruta, rebutjant el tema, son com dues gotes d’aigua. Ara no n’han tingut prou, i desprès d’un seguit de despropòsits per posar una llengua inventada diferent a la catalana a cop d’actuacions esperpèntiques, ara toca la segona part, que es eliminar-la de l’ensenyament, per aconseguir l’únic objectiu que volien aconseguir, que no es altra que imposar la llengua castellana, com a única i sense rivals.  A cop de decret, i sense cap tipus de consulta, deixen a una part creixent any a any de la població fora de cursa, i així culminar aquest genocidi sense nom, que curiosament la majoria dels votants valencians avalen amb el seu vot, es una paranoia digne d’estudi. Els seus mètodes amb els que protesten contra el regim, els hem vist aquests dies, i no s’allunyen gaire dels que utilitzava el regim dictatorial per dispersar qualsevol discrepància, això si tenen la gran barra i cinisme, de voler portar en el seu programa electoral, poder condemnar als polítics corruptes, se’ns dubte amb el president valencià, en tenen un gran exemple.

Per la seva banda Solidaritat, en aquest cas ha fet molt be de no avalar aquests pressupostos restrictius, i de retallades socials, bàsicament per un motiu, deixant de banda la crisi, que es avalar el nostre espoli fiscal amb l’estat, aquesta actitud que amb la crisi mundial ha arribat al límit mereix denunciar aquesta indignitat, i mostrar quins serien els números  gestionant els nostres propis recursos, i sent solidaris amb qui vulguem i amb la quantitat que decidim. Els sacrificis s’han de fer quan no toca altra remei, i totes les solucions estant esgotades, en aquest cas tenim el problema localitzat, i l’única solució que tant sols depèn de nosaltres, un altre cas de paranoia inexplicable, i de flagel·lació voluntària difícil d’explicar.