SANTI VILA I LES REFLEXIONS ESPERPÈNTIQUES
L’alcalde convergent de Figueres, ha fet una sèrie de reflexions arrel de la negativa del PSOE-C a sumar-se al front català per reclamar el deute pendent, i ens diu per sorpresa de molts, que en aquesta legislatura el seu partit te un pla ben clar o fi de l’espoli fiscal o secessió, i afirma que mai com ara els moderats han tingut tants pocs arguments contra la independència. Aquest figura emergent dins del partit de govern, mai s’havia expressat en aquests termes, i mai havia mostrat aquesta tendència amb un pla que fins ara ningú ha expressat tant clarament, i que es fa molt difícil de creure.
Aquest personatge ens explica en el seu bloc aquest objectiu o pla convergent, que qualifica de nítid i definitiu, i recorda a PP i PSOE que la advertència es seriosa, alhora es resisteix a creure que l’Espanya plurinacional no es possible. Mai s’ha declarat independentista, i afirma que mai ningú ha treballat tant com el catalanisme perquè aquesta Espanya plural fos possible, malgrat els continus greuges rebuts, i la visió de foranis que tenim des del govern de Madrid. Ens diu que s’han esgotat els arguments conciliadors degut a les humiliacions votació rere votació, i acaba dient que fins hi tot quan la independència arribi, serà dels que explicaran que si d’ell hagués depengut, les coses podrien haver anat d’un altra manera.
Se’ns dubte els contes de fades estan molt be per explicar a la canalla a la vora del foc, i comprovar la seva cara embadalida escoltant histories fantàstiques, però aquesta versió que ens explica l’alcalde convergent, no va amb sintonia amb la immaduresa i dret a decidir limitat que pregona Artur Mas. Aquest personatge sap molt be que l’espoli fiscal nomes s’acabarà amb un esta propi, i disposar dels nostres propis recursos com qualsevol estat, no hi ha formules màgiques, sap perfectament que qualsevol nou mètode de finançament per Catalunya serà rebutjat, ja que no es el paper que ens pertoca en aquest estat, i ja han dit que es inassolible i impossible, segurament s’hauria de preguntar si el catalanisme de que ens parla no ha pecat de falta de visió i mesquinesa, o baixa qualitat intel·lectual, al insistir en un tema o una paret, que un cop i un altra ha rebutjat les nostres bones intencions en els últims 300 anys, com pot ser possible que encara hi hagi hores d’ara qui digui que en el cas d’arribar a un estat propi o hauria fet d’un altra manera, o que creu amb la falsedat de l’Espanya plurinacional, per qui ens pren, potser caldria explicar que l’Espanya plural no existeix, ni ha existit mai, ni tant sols hi ha cap esperança pels seus defensors de que existeixi, com diu ell, cada cop hi ha menys arguments per defensar el contrari, jo rectificaria i diria que no n’hi ha cap, i cada dia afegim nous arguments pel tracte de ciutadans de segona en un estat que mai ens ha considerat una part d’ells, sinó més aviat una conquesta, com un tresor descobert per un vaixell pirata que es saqueja sense escrúpols, i sense fer presoners, cas que estigui protegit, ja que els drets d’aquestes persones no son els mateixos que els dels conqueridors.
En definitiva, un altre dirigent que se’n riu a la nostra cara explicant sopars de duro, i obstinat en creure fantasies impossibles que ens han mantingut ancorats al port durant els últims tres segles, sense deixar que l’evolució natural de la nau, ocupes un lloc en la immensitat del mar, i presentes tota la brillantor i dedicació per un objectiu comú i nostre, que ara no es possible.