ALBERT CORTES MONSERRAT

Han passat molts anys, 23 anys de govern i 7 a la oposició, un maltractament continuat, i un menyspreu constant a tot allò que fa olor a Catalunya des de les Espanyes, i la constatació de que l’entesa es senzillament impossible, i tant sols basada en la nostra desaparició com a poble. Doncs be, el President Pujol ha arribat a la conclusió que l’alternativa a la independència es la rendició, i afirma que s’ha quedat sense arguments per defensar els típics tòpics del perill de la cohesió interna, o del nostre desenvolupament al marge de l’estat actual.  Se’ns dubte es una llum d’esperança enmig de tanta mediocritat, i tants atacs soferts en els últims temps.  Com diria aquell, val més tard que mai.

L’expresident Jordi Pujol, per primera vegada i de manera clara, ha presentat l’alternativa de la independència davant la decadència que ens condemna l’estat espanyol, i admet no tenir arguments per dir el contrari. En un article del seu centre d’estudis,  ha recordat que durant molts el nacionalisme majoritari no era independentista, i defensava un autonomisme amb un sostre alt i viable per la nostra identitat, però ara els arguments per defensar això s’han exhaurit, i deixant clar que una Catalunya independent es viable, el tema de la cohesió interna amb el tracte discriminatori des de l’estat, tampoc es ja un argument vàlid, i tant sols uns pocs motius sentimentals poden tenir validesa. Ha reconegut la dificultat del procés independentista, però l’alternativa es la rendició, i acceptar la marginalitat que ens te reservada l’estat espanyol. Ens diu que per evitar aquest punt on ens trobem, hagués fet falta acceptar que som un poble amb personalitat pròpia, i que ens mereixíem un respecte, això fa uns anys semblava possible, però el model homogeneïtzador amb un autogovern limitat, i un sostre competencial i econòmic molt baix s’ha imposat, i qualsevol intent de negociació es inútil, per tant cal reforçar-se internament  esperant aquest referèndum oficial, per esdevenir un nou estat.

 

Per fi, aquest gran president català, que alhora va anestesiar els anhels de llibertat de Catalunya, defensant una autonomia i un peix al cove que ens ha portat a la greu situació on ens trobem.  Era una situació simplement provisional, en espera de l’atac final de l’estat espanyol per completar l’assimilació per la via identitària i econòmica, en Roca i Junyent, conegut com un dels pares de la sagrada constitució que ens oprimeix, i que no ens reconeix cap dret com a poble, ens diu que no hem de fer cas del soroll anticatalà, segurament aquest es la tàctica que va fer servir, quan li van oferir el concert econòmic, es a dir no va fer ni cas. De totes maneres el pensament pujolià ha anat evolucionant, fins veure que els dos pilars fonamentals que encara aguantaven en peu en aquesta vella nació, com es la llengua, amb la seva màxima expressió en la immersió lingüística en l’educació, ha estat greument ferida pel Tribunal Constitucional, i per altra banda el sistema financer català i gran sustentador de l’anomena’t establishment català, com son les Caixes i les seves fundacions, podent tenir els dies comptats, o simplement seran controlats per mans espanyoles, amb tot el que això comporta.  Una situació límit amb un dèficit espectacular, que gracies a l’espoli sense precedents, i per molts sacrificis que fem difícilment es reduirà, i per si això no fos poc, traspassos fantasmes com els de rodalies que simplement son una presa de pel.  Tota aquesta evolució, i el veure que aquesta entesa respectant la identitat pròpia es impossible dins l’estat, ha portat al pensament que semblava mai arribaria, com es independència o desaparició sense retorn.  En Mas com hereu hauria de prendre nota, i començar a eliminar excuses de mal pagador, per no passar com el president que definitivament va fer desaparèixer Catalunya tal com la coneixem ara, o passar a la historia com el president que va donar el pas ferm endavant, per fer el que fa molts anys hauríem d’haver fet, i que ara ha arribat en boca d’una personalitat que no hauria de passar desapercebuda, paraula de l’expresident Pujol.