ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL PAÍS QUE TENIM

Sense categoria

Més enllà de l’elecció presidencial de la Generalitat, veiem aquest dies alguns exemples del país que tenim, com les propostes de resolució d’Iniciativa i d’Esquerra, què presentaran en la nova legislatura per reiterar la oposició del magatzem nuclear d’Ascó per part de la cambra, també les declaracions de l’expresident d’Esquerra Jordi Carbonell, en un llibre lamentant les reaccions per l’entrevista de Carod a Perpinyà, i la recent inauguració solitària del tram d’altra velocitat Figueres a Paris, i que contrasta amb la inauguració de l’AVE  Madrid a València amb tota la representació institucional al capdavant.

Efectivament, nomes començar la legislatura tant Iniciativa com els republicans volen reiterar el rebuig de la cambra a la instal·lació del magatzem nuclear a Ascó, ja que temen un canvi d’opinió dels convergents, i un cop acabades les legislatures aquestes resolucions queden en via morta, i s’acullen a les normatives pel dret a la ciutadania en afers  ambientals, i  recordant les declaracions del govern espanyol amb una decisió amb màxim consens territorial, i fent prevaldre l’informe tècnic que no el dona com a primera opció.   Per altra banda en Jordi Carbonell d’ERC, dona suport a Carod en el seu llibre de memòries, i lamenta la falta de suport per part de la direcció, i el seu sacrifici per una acció que mereixia el premi nobel. Finalment l’estructura radial que impera a l’estat espanyol, totalment centralista, i amb uns resultats econòmics pobres, s’ha demostrat amb el tram d’alta velocitat Madrid a València amb totes les autoritats en primer terme, beneint cada infraestructura on Madrid es el protagonista, i la resta la seva perifèria, això contrasta amb l’eix mediterrani un tram econòmicament molt més rentable, i amb molt més volum de passatgers i mercaderies,  on el mes calent es a l’aigüera.

 

Aquest es el país de la fantasia i la demagògia que tenim, on es vol tornar a fer el paperot d’aprovar una resolució sobre un tema on no es te cap poder de decisió, i on se sap perfectament que la decisió final esta a les mans del govern espanyol, que poc l’importa les resolucions de pa sucat amb oli del parlament regional català, es tracta un cop més de fer una cortina de fum, i una visibilitat i demostració de poder , que a la realitat es una presa de pel a la ciutadania, i a la mateixa institució, i on les tàctiques dels partits sense solta ni volta nomes son de cara a la galeria, sense cap efectivitat. En Jordi Carbonell, te raó quan defensa l’acció de Carod a Perpinyà, tot i les errades en les formes, els fets son totalment lloables, però van topar amb la mentalitat colonitzada de la classe política catalana, què no va poder admetre que un polític català actues com els politics de primera divisió, i es sortís del guió que tenia assignat. Es va veure clarament la mediocritat i l’autoodi dels catalans envers els seus, quan no fan el paper que l’estat espanyol ens te assignats. Per acabar el contrast entre la solitud de la inauguració del tram Figueres a París, amb la pompa del Madrid a València, es la clau de la política espanyola, on els criteris son un centre de totes les infraestructures com Madrid, i unes seus auxiliars, sense cap criteri econòmic, nomes polític, i deixant de banda el més lògic com l’eix mediterrani, que revolucionaria tota la part mediterrània, i una empenta per Catalunya i la seva maltractada economia.

 

Son uns clars exemples del país que el nou govern heretarà, i que sembla que no vol evolucionar vivint de la demagògia espanyola, i d’esquenes a una realitat esfereïdora que no fa res més que enfonsar-nos dia a dia, econòmicament i moralment.

  1. Bon dia Albert, potser els catalanets no tenim sentit d’estat ni ens mereixem ser un estat més de la vella Europa. No tenim visió de nació ni orgull de ser el que vam ser i ja no som.

    Un exemple: L’altre dia vam portar el meu xiquet a urgències per una otitis, res greu, i a la sala d’espera només se sentien els espanyols. Parlant en veu alta, de forma espontània i natural, tal com son ells. No és cap crítica.

    Potser erem meitad espanyols i meitad catalans, però nosaltres només parlàvem amb la respectiva parella en veu baixa, per no molestar, tal com deia un cartellet penjat a la pared. Els espanyols parlaven entre parelles diferents i es queixaven del servei que era lent. El catalanet, tranquil, esperant i callat. Lògicament per la megafonia anaven cridant a la gent en espanyol i en català de forma alternada.

    Aquesta es la contraposició de dues cultures: Una manera de ser oberta, espontània, amb caràcter, sense tabús i oberta. Una cultura que, ens agradi o no, ha inventat una nació amb les armes però també amb les negociacions i enganys de forma intel.ligent i jugant amb les nostres debilitats. Una altra manera de ser autista, respectuosa amb allò establert, tranquil.la i sense cap mena d’aspiració, a gust amb el que té. Sense neguit de cap mena i acomodada dins un estat que la protegeix falsament.

    Finalment hi havia un tercer grup, el inmigrants extracomunitaris que es comportaven com naltros, calladets i respectuosos.

    Si a dia d’avui no em pogut ser una nació, és que no hem volgut ni ho volem ser.

    Salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.