ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

COMENÇA LA NOVA PARTIDA CATALANA

Sense categoria

Avui s’ha encetat una nova legislatura a la cambra catalana, una cambra sense massa poder, podríem dir testimonial, i on el poc que te molts cops no es respectat, i acabar en mans dels tribunals espanyols, el que els diputats han decidit amb una pila de lleis aprovades recorregudes, i fins hi tot el que ha validat la ciutadania com en el cas del nou Estatut. Els catalans hem volgut un nou parlament autonòmic i aquí el tenen, canvi de govern, amb la convergent Núria de Gispert com a presidenta de la cambra, i la formació de Joan Laporta com a novetat destacada.

Segons la nova presidenta en aquesta legislatura s’haurà de combatre els interrogants de la relació Catalunya – Espanya, la crisi i la desafecció. Destaca les queixes de Esquerra i Iniciativa per no ser presents a la mesa, on si figuren els populars com a tercera força, junt amb socialistes amb Higini Clotas i els seus 30 anys de parlamentari, i convergents en majoria. Per altra banda la petició de Ciutadans en el grup mixt, de la cessió d’algun diputats del PP o PSOE-C per ser grup propi, i no quedar presentant les proposicions de lleis que si podrà presentar Solidaritat amb majoria en aquest grup, i de caire independentista.

La veritat es que crida l’atenció la lluita contra la desafecció en una campanya força frívola pels vídeos exhibits, i on els partits de govern criticaven al seu mateix govern, i CIU no volia soroll per conservar el seu clar avantatge, amb el numeret final del debat cara a cara que a corre-cuita van proposar sabent que era impossible, tot plegat no ha convidat tot hi la  petita pujada de participació a engrescar a una bona part de la ciutadania, un exemple de la pobre democràcia que vivim,  son els 30 anys de diputat d’en Clotas per part socialista, que amb tots els respectes, per ètica haurien de ser limitats per transparència de portes endins i també de portes enfora. El segon eix amb la crisi, no depèn de Catalunya, i com que en conjunt hem decidit que volem més autonomia lligada a Espanya aquest es el preu que s’ha de pagar, observar cap on va la barca a la deriva espanyola, ja hem comprovat que la proposta de Concert es una gran mentida per impossible, i qui n’ha volgut obtenir rèdit com en Joan Ridao a Madrid n’ha sortit escaldat, amb la seva pregunta sobre la viabilitat del projecte, la ministra va rebutjar la proposta un cop més, com havia fet Zapatero per irresponsabilitat, i va recordar que fa un any  amb Esquerra escenificant la comèdia de la negociació final amb èxit, es va aprovar el nou model de finançament, i fins hi tot els republicans van fer campanya dient que havien plantat cara a Madrid, quan tots sabem que era fals, i la davallada dels republicans en una part es deu als seus actes en el passat que no s’esborren tant fàcilment. Ara junt amb Iniciativa, expressen les seves queixes per no tenir representació a la Mesa, però els números son els que son, i els populars sumen gairebé tants diputats com els dos grups junts, i per tant la queixa no te cap raó de ser, i més quan recordo en el consell de garanties estatutàries els republicans van preferir donar la majoria nacional espanyola amb un membre del PP, i marginant a Convergència, per tant, i com deia abans els actes del passat tenen conseqüències, i no es poden oblidar. Respecte la relació Catalunya – Espanya, serà la mateixa, econòmicament es una ruïna per Catalunya, i nacionalment es assimilació i molt poc respecte a la nostra identitat com a poble.  Ells no canviaran i no en tenen cap necessitat, el problema tant sols es nostre, i hem escollit seguir la comèdia, ara amb les acusacions als convergents d’un futur pacte amb els populars, quan els que acusen d’això suposo han oblidat de la presidència socialista durant 7 anys a la Generalitat, que es veu segons ells no es el mateix, quan tots sabem que formen part del mateix bàndol, el mateix gos amb diferents collars com deia aquell, i així anar passant, i agreujant la nostra situació per no atrevir-se a donar un pas endavant, es el que te la política catalana, repetir les mateixes errades un cop i un altra, i veure com les oportunitats per canviar cada cop son més reduïdes.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.