L?AUTISME DE LA CAMPANYA ELECTORAL

La campanya electoral catalana ha posat la maquinaria de tots els partits catalans a ple rendiment, el curiós del cas, es que desprès de veure la humiliant retallada estatutària, la croada contra la nostra llengua, el nou finançament, que simplement ens condemna a l’espoli fins a l’infinit, i uns ponts amb l’estat espanyol trencats i esmicolats, els partits segueixen fent-se l’orni, mirant a un altra banda, i fent veure que poden oferir propostes dins el mateix sistema actual, que saben ben be que son una fantasia sense cap sentit, i més quan veiem que les poques decisions del nostre Parlament son paper mullat, i per tant la sobirania popular ha quedat qüestionada i anul·lada davant la justícia espanyola.

La ofensiva i els esdeveniments son intolerables, però quan la dignitat esta sota mínims, i la mediocritat es a l’ordre del dia, poca cosa es pot esperar:

 

El PSOE-C i el seu increïble home normal, realment fan pena, han triat els interessos de l’estat per davant dels catalans, i ara esperen una bona sotragada, han malbaratat els seus 25 diputats a Madrid, i com va dir la Chacon, estan molt contents amb la retallada estatutària, i es dediquen a vendre fum amb el seu federalisme utòpic, i la seva disfressa de la realitat catalana per no fer evident la miserable realitat. Aquesta normalitat de que parlen, no pot ser aquesta, i no poden fer creure que aquest es el nostre destí per sempre. Aquest president es indigne del càrrec que ocupa, i mai ha volgut veure el vertader sentit de la cadira que ostenta, arribant a manipular la historia, i posant com exemples de voler els llaços units amb Espanya, a Macià i Companys, tota un declaració d’intencions que cal esborrar ràpidament.

 

CIU diuen que es el canvi, i prometen un dret a decidir ambigu i amb moltes contrarietats, i un concert econòmic que saben que es irrealitzable, i apart finalment ens aclareixen que  tant sols reduiria a la meitat el nostre espoli, caldria dir-li que això no es concert ni es res, simplement parlar per parlar, i perdent la oportunitat de liderar la inauguració d’un nou estat dins Europa, per seguir gestionant les quatre engrunes que l’estat ens deixa, pels segles dels segles.

 

Esquerra, ara sembla viu, amb la clau d’un referèndum per la independència que saben impossible dins la legalitat espanyola, per tant la seva credibilitat, i més desprès de les seves baixades de pantalons durant els 7 anys de tripartit, i la seva pluja fina, que han pervertit el seu missatge original fins a límits que era difícil imaginar.

 

Iniciativa i el seu nou líder Joan Herrera, tant sols esperen que el tripartit sumi per apujar-se al carro, i segueixen amb el seu discurs de les esquerres i les dretes, com si això fos important amb un Parlament buit de poder, i sense possibilitat de decidir politiques importants per l’estat del benestar.

 

PP i la seva líder, han iniciat una croada malaltissa contra la identitat catalana, i son capaços de fer recursos contra reglaments que ells mateixos han votat en altres poblacions, es un deliri xenòfob, que busca el vot ranci  del nacionalisme espanyol anticatalà sense solta ni volta, tot en nom de la igualtat, sempre que aquesta no suposi l’ascens del català, i sempre sense cap respecte a les decisions del Parlament.

 

Ciudadanos, i la seva política xenòfoba contra qualsevol iniciativa catalana, i que ells han batejat com a Catalunya imposada per davant de la Catalunya real, una paranoia que arriba a utilitzar nens despullats en el seu vídeo promocional, quan van fer recursos contra l’espot de les seleccions catalanes pel mateix motiu, tot un exercici de coherència en nom de l’espanyolisme més cavernari.

 

De moment fora del Parlament, trobem la Solidaritat de Laporta i els tres tenors, com a portaveus a dit amb uns mètodes d’actuació més que qüestionables, i una puresa democràtica en les seves llistes més que dubtosa, però que com a part positiva porta la declaració unilateral d’independència com a objectiu principal.

 

Per últim Reagrupament de Joan Carretero, una aposta valenta  per la independència i la regeneració democràtica, i que posa l’eix de les decisions en un lloc que hauria de ser lògic pels moments que vivim, o sigui la tria entre autonomisme i condemna com a poble, o escollir la llibertat en forma d’estat propi, i alhora una aposta per un canvi del sistema, per fer-lo més transparent, i desemmascarar tota la brutícia existent. Aquesta es la meva aposta, què comparteixo plenament, i com diu l’eslògan “Ara toca, ara toca independència”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*