JOAN RIGOL: EL TÍPIC SI, PERÒ NO

L’expresident del Parlament (99-2003),  i exconseller de Treball i Cultura, acaba de publicar el seu últim llibre “Política, les meves conviccions”, en que reflexiona sobre diferents aspectes polítics, i en especial l’encaix de Catalunya amb Espanya. La conclusió es que tot hi afirmar que no hi ha recorregut amb la nostra relació actual amb l’estat espanyol, segueix insistint amb el nostre encaix, amb una unitat d’acció dels diputats catalans a Madrid. Es tot un exemple de l’esquizofrènia nacional que hem de patir.

 

Rigol afirma que el catalanisme esta cansat, nomes la idea de la independència engresca aquest sector de la població, hi ha el convenciment que nomes un estat propi ens pot protegir, i aquest no passa per l’estat espanyol, ni tant sols la vella i caduca idea del seu lideratge. Poca gent creu que es possible catalanitzar Espanya, ni econòmicament, ja que les grans empreses son a Madrid, ni culturalment amb un objectiu uninacional, això porta a pensar que nomes independents resoldrem els nostres problemes. Sorprenentment per la seva militància convergent, també critica el peix al cove, ja que nomes dilata inútilment la nostra agonia, i renega de l’estat autonòmic, que qualifica de greu errada per part catalana. Malgrat tot això no acaba de declarar-se independentista, ja que no ens ho resoldrà tot, ni te prou massa critica. Finalment avoca un camí intermedi entre la independència i el possibilisme, basat en l’actuació catalana en les institucions espanyoles, cadascú amb la seva ideologia, però amb unitat d’acció per fer valdre els nostres drets per damunt de tot, i reclamar l’estat plurinacional i plurilingüistic, un estat comú per totes les nacions que l’integren. Acaba apuntant que a pesar de la sentència del TC, segueix creient amb aquesta formula.

 

Realment, per la categoria del personatge, i els càrrecs que ha ostentat, veig un símptoma increïble de contradiccions del voler i no voler, i de docilitat típica catalana. Ens dona una sèrie d’arguments basics per agafar el camí de l’estat propi, donant per fet que tots els intents de seguir units a l’estat espanyol amb respecte s’han esgotat, fins hi tot critica la tàctica preferida de l’anestesia general, que el president Pujol va administrar al país, com era el peix al cove, engrunes miserables per no afrontar la realitat, però sorprenentment com aquell fill que ja s’ha fet gran, però per comoditat no vol emancipar-se, no vol deixar d’intentar la missió que rebutjava fa uns instants, a més amb una formula que sap perfectament impossible, com es la unió catalana a Madrid, sap perfectament que els 25 diputats socialistes nomes obeeixen ordres del PSOE, i deixen de ser catalans, igual que els del PP, i els convergents i Esquerra prioritzen les seves tàctiques partidistes a qualsevol acord de país, per tant una formula inviable, igual d’al·lucinogen que reclamar un estat plurinacional, i amb respecte a la diversitat, quan sap perfectament que l’estat espanyol es de pensament únic, i no te cap necessitat de canviar, ens ho ha dit una i mil vegades, seguir insistint amb el mateix, es pot arribar a qualificar de malaltia obsessiva que no ens porta enlloc.

 

 Una prova més de la covardia i els interessos de la nostra classe política, que més enllà de les proclames, no esta disposada a desobeir la veu de l’amo, i actuar amb dignitat, i amb una societat que sembla adormida o totalment impassible, segueix receptant projectes impossibles, i donant giragonses per no enfilar la direcció més recta, i dit sigui de pas més coherent i inajornable, si volem resistir com a poble.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*