L?APOSTA DE DURAN I LLEIDA

Espanya incentiva boicots als productes catalans des de certs sectors, cosa inaudita, ja que si ens consideren una part d’ells, ningú s’imagina que Alemanya boicotegi una part del seu territori, aquesta violència amb diferents formes cap a Catalunya, sempre es per la por de que prenem el nostre rumb em solitari, i se’ns dubte perquè no ens consideren “dels seus”.  Un dels principals defensors d’aquest autonomisme que ens embolcalla, en Duran i Lleida, escriu avui un article que m’agradaria contestar amb quatre reflexions.

En Duran ens diu que l’any 76 en Suarez va encetar la transició, i ho compara amb una frase que li ve al cap amb la manifestació del dia 10 de juliol “elevar politicamente a rango de normal lo que en la calle es normal”. Valora la sentencia del TC, que ha deixat ben clar que les nostres aspiracions d’autogovern no caben a la Constitució espanyola, la qual lluny de trobar-la una garantia de llibertat, es una cotilla que posa fre als ciutadans, i la considera amb data de caducitat, ja que no pot ser que amb el seu nom es retalli aquest nou pacte entre Catalunya i Espanya que considera l’Estatut.  Es sent ofès per negar la condició de nació, i per tots els altres temes alterats econòmics, llengua, judicials i d’altres. Diu que s’ha obert la caixa de Pandora, i el resultat es incert, encara que s’ha reforçat la estima per Catalunya, i ens sentim molt cansats del tracte que rebem, compartint les culpes entre PP i PSOE. Diu per últim que hem de reaccionar, i que no podem acceptar negacions del que som, ja que hem sobreviscut a calamitats pitjors que això, i ara també ho farem. Aquesta es la grandesa de ser una nació.

En Duran reclama que la classe política interpreti normal el que a la manifestació es va reclamar, i cal dir que no ho han fet, han mirat cap un altra costat, ja que el clam per l’estat propi no els interessa, i més enllà d’aprovar un preàmbul d’un estatut devaluat, i que posteriorment no han estat capaços de portar units a Madrid, per tant el seu desig no s’ha fet realitat, ja que entre altres coses el seu partit ens creu immadurs, precisament per decidir el que es reclamava a la Manifestació, i segueix jugant amb el terme dret a decidir donant-li un sentit totalment inofensiu i ambigu. Defineix molt be la Constitució com una cotilla per les nostres aspiracions, però parla de retallada d’un nou pacte, quan sap molt be que no hi ha absolutament cap pacte, entre un Estat i una simple part d’aquest, i considerada jurídicament poc més que una regió qualsevol, en Jordi Pujol ja va inventar aquest imaginari durant molts anys, però la realitat es molt diferent, i la decisió nomes correspon a una part. Si tant ofès esta per la pèrdua de nació, hauria de saber que una nació que no aspira a ser un estat es totalment una farsa, o utilitzant termes castellans “un quiero  y no puedo” . Diu que se sent molt cansat del maltracte, però insisteix  en la formula esgotada de l’estat espanyol, sense donar-lo per enterrat, a qui vol enganyar. Per últim sap molt be que la grandesa d’una nació es mereix per les calamitats que ha superat, però també per tenir el coratge i la dignitat d’esdevenir un estat, i trencar amb els lligams que li impedeixen el seu desenvolupament econòmic i social, i això amb persones com vostè sap que es molt difícil.

 

En definitiva, aquest personatge ens vol fer pena fent-se l’ofés ,i amb imatge de responsabilitat i rigor, però d’altra banda no vol, ni desitja la nostra llibertat, i la nostra única sortida per garantir el nostre benestar, que es esdevenir un estat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*