ALBERT CORTES MONSERRAT

El conseller d’Educació Ernest Maragall, desprès de les seves declaracions sobre la fatiga de la ciutadania sobre el tripartit, va ser prou valent per ratificar-les en un article a La Vanguardia, dient entre d’altres perles que el govern no tenia projecte de país.  Una vegada esvalotat el galliner, i amb la crida a l’ordre del President Montilla, què no accepta la dimissió del conseller, què a més en un acte deplorable per la política en general rectifica les seves pròpies declaracions, per justificar mantenir-se en el seu càrrec en un vodevil, què a can socialista ens han mostrat el factor més determinant per la desafecció de la població.

El secretari d’organització Jose Zaragoza, en una de les seves compareixences que destil·len cinisme pels quatre costats, ens diu que en Maragall havia de fer una rectificació, perquè el que volia explicar s’ha entès malament, i ressalta que entre el contingut de l’article sencer i el titular publicat eren dos mons diferents, però que de qualsevol manera rectificar es de savis, i què es un error que ell buscava un debat al voltant de la gestió del govern i de projecte de futur, i s’ha convertit en un debat de present i a més equivocat, ha acabat lloant la figura del conseller d’educació.

 El president Montilla no ha acceptat la dimissió de Maragall, a canvi de la rectificació d’aquest, dient que estava convençut que el govern si te un projecte de país, i què el seguirà tirant endavant, afegint que la seva reflexió era de registre i no d’anàlisi crític, i ha constatat que el govern ha desplegat un programa extens i ambiciós, i incomparable amb qualsevol altra etapa anterior.

Em sembla d’una hipocresia i falsedat, què ja ha creuat tots els límits que es podien creuar, un conseller diu que el seu govern no te projecte de país, cosa per cert que es una gran veritat, però això es un altra tema, i la reacció del President sorprenentment i donat la pèrdua de confiança que això pot generar, no el cessa, i el manté en el càrrec, igual que ja ha passat per exemple amb en Saura i Baltasar per no fer cap trencadissa, i esgotar la legislatura peti qui peti. Encara més mediocre es la rectificació d’en Maragall dient que les seves paraules no eren un anàlisi crític, si el que va dir no es critica, no se pas que ho pot ser.  De totes maneres s’ha de donar les gracies un cop més en Jose Zaragoza, per tractar-nos d’imbecils directament, dient poc menys que no sabem interpretar correctament un article com el que va escriure el conseller d’educació, i què l’hem d’aplaudir ja que rectificar es de savis.

La posició del President en aquest assumpte l’ha fet quedar com un titella, què l’únic objectiu de govern que te es esgotar la legislatura, diguin el que diguin i facin el que facin els seus consellers, tot es perdonable, i qui dia passa any empeny.

Em recorda aquest capítol al que ha succeït a Reagrupament, i que ha provocat que tothom fes sang i escarni d’uns fets podria dir semblants, però amb una resolució molt diferent, la junta de govern d’en Carretero perd la confiança en quatre membres d’aquesta per raons diverses, i tot hi que les formes no van ser les mes adequades, va acabar passant el més normal en aquests casos, la dimissió d’aquestes quatre persones. En aquest cas un membre ataca el seu propi govern, i continuarà fins al final amb una rectificació de les seves pròpies paraules, què demostra la seva mediocritat i la mena de President que tenim, a més dels nervis dins el PSOE-C davant les eleccions properes.

Jo personalment,  i parlant de la resolució final del conflicte, en el cas de Reagrupament es d’una lògica fora de tot dubte, i en el cas socialista es un escàndol més a suportar per aquests venedors de fum, què les fortes ventades sembla ha esvaït la boira, i es comencen a veure les seves vergonyes.