LES MISÈRIES CONSTANTS PER NO TENIR UN ESTAT

Desprès de 3 dies aturat per qüestions familiars, què ja estan arribant a bon port en el seu punt final, he fet una petita repassada a les qüestions més aparatoses d’aquests dies, i se’ns dubte els arguments per l’estat propi, i la desafecció política pels partits actualment representats al Parlament es totalment justificada.  La reacció del Gremi d’empresaris contra la llei del cinema, la posició dels partits vers l’afer del cementiri nuclear, i un engany més del mag Zapatero per empobrir els nostres pensionistes, son una barreja perfecte.

Efectivament, la nova llei del cinema que simplement busca que la meitat de les còpies d’un pel·lícula siguin en català, i la meitat en castellà, per contrarestar el trist 3% que ara ofereix la nostra llengua en aquest àmbit, i què deixa el consumidor amb els seus drets  totalment rebutjats, ha trobat la oposició del gremi d’empresaris de Catalunya, què obviant tots els estudis existents, la normalització d’una llengua pròpia i oficial en el seu territori ara menystinguda per afavorir una altra, un cas segurament únic al món, ens presenta una hecatombe apocalíptica amb unes justificacions absurdes de tancament de sales, i una futura baixada de consumidors, què sembla obeeixen més al caràcter d’una entitat amb inèrcies franquistes, i clarament obsessionada en no deixar normalitzar la nostra llengua amb falsos pretextos.  El tancament de dilluns en nombroses sales es simplement una clara mesura xenòfoba contra la nostra llengua, què simplement es vol equipar a l’altra llengua oficial, i respectar els nostres drets lingüístics en el nostre territori, i què com acció desesperada, quedarà en un no res quan es comprovin els primers resultats de la nova mesura.

En l’afer d’Ascó, s’ha comprovat la misèria dels nostres representants, un Parlament amb una resolució que es paper mullat, un president que l’hauria d’haver defensada i que només ha fet un silenci i versions contradictòries, uns partits catalans que van votar en el Congres dels Diputats la instal·lació d’un magatzem nuclear com CIU, i que desprès van votar en contra d’instal·lar-ho a Catalunya en el Parlament, i que els seus regidors han avalat amb amenaça d’expulsió, què finalment quedarà en res, i una ICV per exemple atacant aquestes instal·lacions sense oferir cap alternativa.  Tot plegat molt trist, i tant sols amb una cosa com a conclusió, l’estat te la competència en aquestes matèries, i el procediment per desenvolupar l’afer es el que s’està duent a terme, la Generalitat com de costum no hi pinta res, i els partits catalans amb les eleccions a la vora, han fet un cop més el ridícul amb les seves contradiccions, i la seva manca de poder polític dins l’estat espanyol.

Per últim un engany més del mag Zapatero amb una apujada de les pensions de l’1% contrarestada per l’augment de l’IRPF, i que deixa finalment en una baixa real del poder adquisitiu dels nostres pensionistes.  No deixa de ser un engany més com el retorn dels 400 euros, o els 2500 euros per naixement d’un fill, mesures totes elles electoralistes, i no precisament d’esquerres, més aviat tot el contrari, i de cara a la galeria com ens tenen acostumats.

En definitiva la constatació i el llast de pertànyer a l’estat espanyol, què comporta totes aquestes misèries sense poder real per poder-hi fer res més que el dret a la patètica pataleta, què es podria resoldre amb la simple voluntat de fer el salt a la paret espanyola.

 

 

 

 



2 pensaments sobre “LES MISÈRIES CONSTANTS PER NO TENIR UN ESTAT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*