ELS ENGANYS CONSTANTS DELS PARTITS PARLAMENTARIS

Avui llegim que CIU votarà en contra de la llei de Consultes Populars per considerar-la un engany i poc ambiciosa, per contra el Conseller Ausas d’ERC defensa que es una llei per avançar en el dret a decidir de Catalunya, i la màxima que permet el marc jurídic actual.  Alhora CIU ens presenta un vídeo ja de campanya electoral inspirat en la pel·lícula Braveheart, on dos bàndols amb senyeres i estelades volen lluitar, i al final acaben units amb una sola força. Tot un seguit de moviments que demostren fins a quin punt es necessari un sotrac a les properes eleccions, i una regeneració política efectiva.

CIU ens argumenta que ERC vol donar gat per llebre quan diu que aquesta llei permetrà fer consultes independentistes com la d’Arenys de Munt, quan l’únic que permet la llei son referèndums amb autorització prèvia de l’estat. Per esmenar això van voler introduir una esmena sobre la consulta ciutadana en base a la sentencia del TC sobre el pla Ibarretxe, què ens deia que un referèndum la d’autoritzar l’estat quan utilitzi el cens i l’administració electoral, proposant un registre de consultes gestionat per IDESCAT, per poder organitzar consultes sense permís estatal, cosa que ha estat rebutjada pel tripartit, i que porta a incoherències com les d’ERC promovent consultes arreu, i donant a entendre que aquesta llei les farà possibles, quan en realitat es una submissió mes al PSC per mantindré el govern.

Per la seva banda Ausas, defensa no perdre la oportunitat d’avançar en el dret a decidir, i ho prova l’ambició d’aquesta llei màxima entre l’Estatut i la Constitució, mentrestant CIU presenta un vídeo inspirat amb Braveheart, cosa que es radicalment oposada a la proposta que ens vol presentar per les properes eleccions.

En definitiva, enganys i més enganys per intentar entretenir el personal, i no sortir dels límits autonòmics que marca l’estat espanyol, aquesta llei de consultes com diu el conseller, discrepo que sigui ambiciosa, perquè simplement diu que podem fer referèndums sobre totes les matèries, però amb autorització de l’estat, o sigui paper mullat, i un motiu per no fer cap llei d’aquestes característiques, i més quan CIU volia presentar una esmena per buscar possibles escletxes legals, un altra pèrdua de temps, ja que si es vol superar el sistema el millor es trencar-lo, no buscar petites oportunitats que en els cas que sortissin bé, l’estat s’encarregaria d’avortar, es donar tombs sempre sobre el mateix eix. La postura d’ERC es clara, en el sentit que li interessa més el govern a canvi del que sigui, que mantenir la coherència i rebutjar aquesta llei que sap que no ens porta enlloc, com a mínim a l’objectiu de les consultes populars, per la seva part CIU ens presenta l’heroi escocès que va lluitar i morir per la independència escocesa, i ho compara amb el miserable dret a decidir que ens vol encolomar el Sr. Mas amb defecte d’origen, i sense cap pretensió d’arribar fins al final.

Aquestes son les forces politiques que ara habiten en el parlament, perden més temps en buscar formules per intentar enganyar la ciutadania, i justificar el seu comportament mediocre, que ser efectius i valents en els seus plantejaments que mai poden arribar enlloc, perquè simplement no busquen res més que seguir marejant la perdiu sense cap proposta ferma per superar la barrera espanyola.

 



4 pensaments sobre “ELS ENGANYS CONSTANTS DELS PARTITS PARLAMENTARIS

  1. Salvador Cardús: “Dins la ratera”
    27 Abr 2009

    No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

    Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

    Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament… No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

    La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

    Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

    He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

  2. L’ambigüetat d’ERC a través de Puigcercós, que pot ser no donarà el vot per a governar Catalunya i restarà a l’oposició.

    En realitat pot estar dient que si amb el PSC no fan majòria suficient, que no compten amb els seus vots per a un govern amb CiU.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*