QUICO HOMS ASSUMEIX LA MENTALITAT AUTONOMISTA DEL PROJECTE DE CIU

El diputat Quico Homs que esta considerat de la que podríem anomenar línia sobiranista de Convergència, deixa molt clar el que podríem qualificar de no alternativa al projecte actual del tripartit en matèria d’autogovern, i despulla les misèries que pensa oferir aquest partit per seguir insistint en aquesta autonomia espanyola, què ja ha arribat als seus límits de degradació, i d’altra banda deixa en un no res la possible alternativa de l’Artur Mas, què tant sols es dedica  a fer equilibris en el seu partit sense cap record d’aquella conferencia cap al dret a decidir, què semblava encetava una nova etapa.

Ens explica el diputat, què la seva participació en actes a les consultes populars junt amb ERC, ha de donar un impuls pel dret a decidir, més enllà dels resultats no formals d’aquestes, i desitja que desprès de les errades comeses per les dues formacions iniciar un camí conjunt.  Posa com exemple el concert econòmic, què segons ell suscita més consens que la independència, com objectiu que el PSC amb les seves contradiccions a Madrid mai assolirà, ja que el límit segons ell es la democràcia i no la constitució, tot seguit critica els que volen la independència per la setmana que ve, ja que el poble va donar en les ultimes eleccions 25 diputats al PSC i 8 al PP, què no volen saltar cap paret. Sobre el referèndum vinculant creu que encara s’han de cremar moltes etapes, i per això faran una campanya en positiu per fer front a la crisi, combatre la desafecció i gestionar la paret espanyola, ja què si la saltes no saps mai on caus. Dona propaganda al bipartidisme, i al final a les eleccions no es decidirà el dia de la proclamació de la independència, sinó si el president serà Mas o Montilla, aquest últim contrari a qualsevol avenç cap a l’estat propi, i el primer com a mínim ambigu, acabant defensant les consultes per exemple sobre el tema de l’aeroport, què amb un gran suport acabaran sent de compliment per l’Estat espanyol ara contrari.

 

Molt clares les conclusions de l’Homs, i què es poden resumir en pocs punts:

 

          Admet errades de les dues formacions, m’imagino per pactar amb l’espanyolisme ranci del PSOE-C i PP, i pensar que poden aconseguir pactes beneficiosos amb l’Estat.

          Que el concert econòmic tingui més consens que la Independència es una excusa com un altra, més que res perquè l’estat propi no necessita ni models autonòmics de finançament, ni concerts, simplement gestiona els seus recursos.

          Posa com a límit la democràcia, enlloc de la Constitució, però per un altra banda, vol seguir la via constitucional pels segles dels segles amb un estatut de mínims.

          Critica la rapidesa per obtenir la independència pels 33 diputats espanyols provinents de Catalunya en les eleccions espanyoles, se’ns dubte degut a que el seu esquema mental resideix a l’estat, però no ens diu que al Parlament català, què es on finalment es decidirà el nostre futur, la majoria es dels partits catalans des de fa temps, i mai ha estat utilitzada per fer un salt endavant amb l’autogovern.

          Ens parla de cremar moltes etapes, quan portem 300 anys cremant etapes, i d’aquests els últims 30 amb una teòrica democràcia, i descarta saltar la paret per no saber que l’espera, ja li diré jo, un estat propi normal i corrent com els altres, què pren les seves pròpies decisions i administra els seus recursos, ni més ni menys.

          Fa un altra errada amb la decisió de les eleccions entre Mas i Montilla, quan el que realment podem i devem decidir es entre estat propi i autonomisme, els dos personatges anomenats formarien part del segon bloc, i què ell simplement els diferencia per negar el dret a decidir el segon, i ambigüitat sense voler fer el salt el primer, o sigui el mateix bàndol.

 

En definitiva, ens ha aclarit el que ja sabem, i un intent cada cop més clar de convertir les eleccions en un duel d’aquest duet, què en el fons volen el mateix camí, i sobretot amagar el que vertaderament podem decidir  si ho volem, què es la independència de Catalunya.

6 pensaments sobre “QUICO HOMS ASSUMEIX LA MENTALITAT AUTONOMISTA DEL PROJECTE DE CIU

  1. l’he llegit i no és que m’hagi acabat de convèncer, però sí ratificat que si volem seguir com fins ara, cal votar els partits que hem anant votant fins ara: psoe,ciu,pp,erc…no estan disposats a res. No són alternativa de res i sols ens garantitzen la decadència. L’única forma de donar la raó al Quico és no votant mai més a cap partit que no inclogui clarament, inequívocament, amb compromisos seriosos, la realització d’un referèndum i la proclamació unilateral d’independència si es guanya. Això és democràcia i punt. I si ells volen votar pel SÍ, que ho diguin, i si volen votar pel NO, que ho diguin també, i si no volen fer-ho, que es dediquin a un altre ofici, la política és pels qui volen fer política de debò, no xuclar càrrecs de virrei.

  2. Quan un català va a pactar a Madrid pateix una rentada de cerves i es torna madrileny i mig.

    Quan un madrileny va a pactar amb Catalunya, continua sent tan madrileny com sempre o si més no encara més.

     

     

  3. Com a mínim cal reconèixer que Quico Homs s’ha mullat. El comentari sorneguer dient que com a mínim Artur Mas és ambigu quant a la independència em sembla un torpede a la línia de flotació d’aquest.

    Anant al fons de la qüestió, per a mi la disjuntiva és la següent: hi ha temps per a articular una majoria independentista en un període de 9 mesos?

    I per a això cal analitzar la siatuació d’on partim:

    * Un partit majoritari, encertadament qualificat d’ambigu, però que sumant i restant és el que més ha fet per fer operatiu el catalanisme.

    * Un segon partit clarament espanyolista, que esdevé llargament majoritari quan l’abstenció és relativament baixa (eleccions generals). El dia que el sector moderadament catalanista (Tura, Castells…) molesti massa, seran apartats d’una manotada, i el votant de Cornellà, us ho juro, ni se n’assabentarà.

    * Un tercer partit nominalment independentista però que per dues vegades ha preferit l’espanyolisme manifest dels socialistes, revestit d’esquerranisme, al regionalisme tebi – diuen ells – de CiU.

    * Un quart partit, el PP, que només es diferencia del PSOE, nacionalment parlant, per la mala bava manifesta. Però cal tenir present que si el PP va posar recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, el PSOE, amb l’argumentació de l’advocacia de l’Estat, l’ha dinamitat des de dins, de manera que la ‘bona’ notícia serà que el TC tombi l’Estatut, que si no encara hi haurà ànimes càndides que pensaran que, havent-ne salvat la lletra, se n’ha salvat res d’important.

    * Un cinquè parti, ICV, que no són d’eixe món, i que només poden fer dues coses: seguidisme del PSOE o passar a l’oposició.

    * Ciutadans, que nacionalment no passa d’ésser un apèndix del PP.

    I ara vénen les ‘joves promeses’: de fet, només Reagrupament, ja que les CUP no s’han decidit a fer el pas.

    Comptat i debatut, només hi ha una incògnita rellevant: serà capaç en Carretero (amb Laporta o sense) d’articular tot sol una majoria? Jo crec que no.

    Hi hauria, però, una alternativa: un Reagrupament  no majoritari però amb prou força per fer ‘quadrar’ CDC i ERC i anar junts tots tres a un govern d’unitat nacional. Seria un model afí al d’alguns governs de la IV República francesa, en especial al del que hi va posar fi: el general De Gaulle cap de govern sense partit.

    En definitiva: com que ja fa temps que es diu que CiU i ERC no s’avindran a pactar fins que ja hagin perdut la possaibilitat real de fer-ho, potser el paper de Reagrupament serà corregir aquesta anomalia històrica del nacionalisme dividit.

    I si pensem en un referendum per la independència – que caldria veure a més com s’articularia – caldrà una obra relativament llarga d’un govern ben decidit a fer el pas. Que ningú somiï amb una participació inferior al 70%. De manera que tot plegat es redueix al següent: com aconseguir el 55% del 70% de vots favorables (és a dir, el 38,5% del cos electoral).

    Fer discursos és molt fàcil; guanyar eleccions i referèndums, una mica més difícil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*