ALBERT CORTES MONSERRAT

El catedràtic de Dret Constitucional i president del  Consell Editorial del Mundo Jorge de Esteban, ha escrit en un article d’opinió titulat “Una sola nació: Espanya”, la demanda de nul·litat del terme nació per Catalunya per part del Tribunal constitucional, i les conseqüències catastròfiques de no fer-ho, segons la seva versió dels fets, què no deixa de tenir una certa lògica, i reflexa la preocupació del moment històric que estem vivint.

Segons ens comenta el personatge en qüestió, si Catalunya es una nació, s’haurien de reconèixer els seus símbols nacionals, això comportaria acceptar la sobirania del poble català, què a la vegada portaria a una relació bilateral amb l’estat espanyol, i unes competències blindades que no es poden modificar. La deducció es que la Constitució deixa de ser la primera norma a Catalunya, i ja no regeix aquest territori amb organismes propis que indiquen que la independència ja està a l’abast dels nacionalistes catalans, què no representen ni la meitat de la població.

Dit això, es veu que la màxima essència de l’estatut es el terme nació, què ja arrossegaria les demes coses, i explica la insistència catalana en aquest mot, quan la realitat es que aquesta llei catalana la seva aprovació no va arribar ni al 50%, fet que demostra que Catalunya es un territori com la resta, i demana al TC la màxima rigorositat en la seva sentència, ja que encara que Catalunya pot ser considerada nació en sentit cultural, mai ho podria ser en sentit polític, ni jurídic, ja què no existeix un acord sobre la seva secessió.

Aquestes son les reflexions d’aquesta catedràtic en aquesta publicació de poca credibilitat i pitjor prestigi, almenys periodístic. Es permet fer una sèrie de valoracions sobre el que som i el que no som, i el que comporta  dir que som nació en cadena. La vergonyosa frase del preàmbul, ell sap perfectament que no significa absolutament res, ja que no te cap valor, i es d’una gran ambigüitat. D’altra banda de que serveix ser nació sense un estat propi, ja li diré jo, absolutament de res, la veritat es que ja es poden posar el terme nació i l’estatut sencer allà on vulguin, ja què en qüestió nacional es paper mullat. Jo crec que la seva preocupació no es l’estatut, què ja sap que ha estat retallat a consciència, i encara ho serà més sent la garantia d’aquesta relació de servitud de Catalunya cap a l’estat espanyol, el que més li preocupa es el creixement de l’opció independentista, amb les grans manifestacions, l’èxit de les consultes populars amb la simple voluntarietat de la societat civil i uns resultats aclaparadors, les manifestacions al cor d’Europa, primer a Brussel·les, i ara el proper mes de maig a Ginebra, les enquestes cada cop més favorables a aquesta opció, què desmenteixen la seva tesi de ser quatre gats, i l’aparició d’un partit que parla sense embuts sobre la declaració unilateral d’independència, i que pot arribar a ser una gran coalició de plataformes i partits que portaran aquesta opció al Parlament, i què hores d’ara ja centren el debat a Catalunya entre un carreró sense sortida anomenat autonomia, i un aire de llibertat anomenat estat propi.

Aquesta es la seva preocupació, que jo entenc fonamentada, ja que cadascú ha de defensar els seus interessos, i més quant aquests han estat imposats per la força, i quan a l’últim segle han anat perdent totes les colònies, i tant sols els queda per seguir explotant sense pietat territoris com Catalunya,  què per diversos factors ha perdut el temps que ara ja s’exhaureix per gaudir dels problemes o privilegis que comporta ser algú en aquest món.  La força de la democràcia es la sobirania popular, i aquesta dictarà sentència sigui del seu gust o no.