ALBERT CORTES MONSERRAT

El dia de Nadal, fa 76 anys de la mort d’en Francesc Macià, l’avi com se’l coneixia popularment, i hem pogut comprovar la mesquinesa moral de les nostres primeres autoritats fent el paperot en els clàssics actes d’homenatge a la figura d’aquest militar i polític, President de la Generalitat (1931-1933), i amb un comportament i uns ideals, què el van portar a proclamar la República catalana, i arrossegar tot un poble per la llibertat i el sentiment, cosa totalment inversa del que succeeix a l’actualitat, on la poca ambició, i els ideals contraris porten a la desafecció més absoluta.

Aquests homenatges institucionals a l’home que amb la dictadura de Primo de Rivera va demanar ajut fins hi tot a Moscou per la independència catalana, què va protagonitzar els fets de Prats de Molló per alliberar Catalunya des dels Pirineus, i què finalment va ser descobert, que en el seu exili aprova la Constitució catalana de l’Habana d’un futur estat català, i què posteriorment guanya les eleccions catalanes, fent la seva famosa proclama des del balcó de la institució per la República catalana, i que finalment acabar amb la recuperació de la Generalitat catalana, i l’estatut de Núria fins a la seva mort. Com deia el President Montilla, el qualifica de símbol de la Catalunya democràtica, i exemple de fidelitat al país i lluita per l’autogovern, posant el deure polític per davant els interessos personals, alhora que ser capaç d’agermanar Catalunya sota un sentiment de pàtria àmpliament compartit, i on el govern actual es compromet a la defensa de les seves institucions. Per la seva part el President Benach, ha reivindicat la Catalunya políticament lliure, socialment justa, i econòmicament prospera que anhelava Macià, i ha demanat la seva inspiració per fer-ho realitat. D’altra banda en Saura diu que ara els toca garantir la continuïtat institucional i el progrés del nostre país.

Aquests tres màxims mandataris de la Catalunya actual, evidentment no tenen res a veure amb en Francesc Macià, i les seves trajectòries caminen per  senders molt diferents i objectius molt llunyans. El President lloa la seva fidelitat al país i agermanar Catalunya envers un sentiment de pàtria compartit, cosa que contrasta amb la seva actitud, on el país ocupa l’últim lloc, i el PSOE la seva primera preferència, cosa que veiem constantment amb les seves votacions molts cops contraries als interessos catalans del seus 25 inútils diputats a Madrid, i el seu menyspreu per una part de la població catalana cada cop més important, i qui sap sinó majoritària que opta per la independència, i que es negada sistemàticament per la seva persona, amb actituds indignes d’un president d’un territori, què ha de saber escoltar la seva ciutadania per davant de tot.

Pel que fa al President del Parlament, Ernest Benach, com a segona autoritat del país reivindica la Catalunya políticament lliure i socialment justa de l’avi, quan ell personalment ha negat per segon cop una Iniciativa legislativa popular per poder fer un referèndum d’autodeterminació, per qüestions legals relacionades amb l’estat de dret espanyol, per tant la seva credibilitat i anhels queden totalment en entredit,  i els seus objectius, més allà dels personals també.

En definitiva son com la nit i el dia, i no son mereixedors de posar les paraules o els fets d’en Francesc Macià a les seves boques, ja que com diu aquell, pels seus fets els coneixeràs.