ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MONTILLA ? PUJOL: DUEL DE VAQUES SAGRADES

Sense categoria

Ahir van coincidir en el temps dues cares d’una mateixa moneda, la del peix al cove, i la submissió permanent, combinada amb nul·la ambició nacional amb tots els matisos que es vulguin. Un va defensar sense posar-se vermell el compliment de l’Estatut en matèria de finançament davant les preguntes de la Terribas, i el segon va manifestar el seu rebuig  al mateix de manera oficial. Un país de contrastos i misèries.

Per un costat el rei del peix al cove durant 23 anys,, i responsable en part per la seva política de la paràlisi nacional del país, va sortir en defensa de la direcció de CIU per denunciar els incompliments i insuficiències del nou sistema de finançament, i esperonar qui no estigui d’acord a dir-ho sense por, ja que desprès de les rebaixes en el nou Estatut se n’ha d’exigir el compliment íntegre.

 

D’altra banda el President Montilla,  el mes gris de la història, i amb una prioritat clara que es el PSOE a Madrid per davant de les seves obligacions, desprès de retornar al corral dels barons socialistes, i  desprès de tancar l’últim acte de la gran comèdia del finançament, se’l va veure dubtós moltes vegades i defugint les preguntes d’una manera una mica matussera, va repetir molts cops que el finançament compleix el text estatutari i es el millor que ha tingut Catalunya, va criticar al partit de la oposició per la seva postura contraria, no va contestar que faria si el TC retalla l’Estatut, amb la cantarella de que creu que es constitucional, i es va alegrar que el perill de desafecció amb Espanya s’havia atenuat desprès de l’acord financer.

 

Respecte l’expresident Pujol, crec que es bastant de cinisme criticar la renuncia i el possibilisme controlat per l’Estat, quan es la medicina que ell va aplicar durant el seu mandat, i recordar-li que la rebaixa de que parla sobre l’Estatut en gran part be donada en principi pel pacte Mas-Zapatero a canvi de res, i per tant com es sol dir qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.  Tot i la raó de CIU en criticar un acord dolent pel territori, la dignitat perduda durant els anys fa menys creïbles els seus escarafalls, en espera d’un canvi real cap al sobiranisme desacomplexat que no es produeix, i per tant es el mateix joc de sempre.

 

Pel que fa al President, molta incomoditat quan es denuncia els fets concrets que no compleix l’acord respecte l’Estatut, i que ell molt be sap, i negar-ho reforça el seu paper submís i gris que li ha reservat el PSOE a Catalunya, no es pot vendre fum indefinidament a la població, i alegrar-se perquè la desafecció segons ell ha minvat, ja que precisament potser ha de plantejar-se que el seu camí nomes condueix Catalunya a l’abisme, i precisament el que fa falta es volar sols i seguir el nostre propi rumb.  En el tema del TC, no dona cap solució per la més que possible retallada, el que dona idea que mes enllà de quatre discursos l’acatara sigui el que sigui, i aquesta covardia es indigne del càrrec que ocupa, i espero la ciutadania prengui nota per posar-lo en el lloc on li pertoca, es a dir en el paper marginal que ara pot ocupar el PP per exemple, i que amb els seus companys del PSOE-C, seria una comunió perfecte per una oposició al Parlament dels que volen posar fre a les aspiracions d’aquest país.

 

En definitiva dues visions què conflueixen en el seu intent d’evitar qualsevol canvi que pugui canviar la nostra relació amb l’estat, i així no anem enlloc.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.