LA PARAULA DE MODA A L?ESTAT ESPANYOL: CATALANOFOBIA

El diari El Mundo, un dels representants oficials de la premsa rància nacionalista espanyola, ha fet una enquesta sobre si els seus lectors sentien catalanofòbia, amb el resultat d’un 56% de vots afirmatius, què segons diuen representen la majoria del conjunt d’espanyols, i que acompanyen amb les reflexions d’en Pedro J, que va repetint que Catalunya es la mes afavorida en el nou model de finançament, fruit d’un pacte bilateral i un xantatge d’ERC al govern espanyol.

Donen fe del seu odi principalment a la classe dirigent catalana que recordem en definitiva ha estat votada democràticament pel poble, però esclar aquest tipus de premsa les llibertats de les persones no son massa ben valorades, per tant aprofita per llençar tot tipus de mentides sobre els suposats beneficis en el finançament català, com que s’endura el 35 % de l’increment quan nomes disposa del 16 % de població, cosa que res te a veure perquè nomes te en compte la partida extra dels 11000 milions i no dels totals, en els quals es descobreix la mentida, un altra perla, es que serà una de les comunitats que mes rebrà de l’estat i una de les que menys aportarà, o que a damunt del tracte de favor ens fem els ofesos, això si, deixant clar què no tenen res en contra dels catalans.

 

Es el típic racisme i odi visceral contra el territori català que evidentment mai han cregut com a seu, sinó com una terra per drets de conquesta, i això els permet tractar-la diferent a si fos considerada una part integra de l’estat. Ho hem vist molts cops, com amb el boicot als productes catalans que en definitiva haurien de considerar seus, la prohibició d’OPAS empresarials si l’empresa es catalana, i el canvi d’actitud si be de qualsevol lloc del planeta, els atacs constants a la llengua que veuen mes com un perill que molesta, i no com una llengua que haurien de considerar propera , i molts altres exemples que ens donen la raó de que amb Espanya no hi ha res a fer.

 

Ara que els hi hem fet la feina bruta de declarar mitjançant l’acceptació del suposat nou model que la nostra llei orgànica superior es paper mullat, i què l’Estat no ha tingut ni que mentir amb les xifres, ja que nosaltres solets les hem venut com la gran meravella, sense la confirmació de la part que te el veritable poder, ni així podem sortir ben parats en aquesta Espanya en la qual es impossible entendre’s, i com deia en Salvador Cardus en un article avui, ens  agradar donar rellevància amb fets de curta volada com el finançament i la sentencia del TC, amb els quals no s’havia de fer res, ja que els gestos son inútils, i ni en el millor dels casos en els dos afers ens tornaria l’horitzó polític que l’Estatut va esborrar.

 

Tot això el conseller Castells, ara convertit amb heroi negociador pel govern català ho sap ben bé, i seguir dient despropòsits com a justificacions d’aquesta nova errada política, li farà perdre la poca credibilitat que li quedava com a part més catalana dins el PSOE-C, i ja se sap que la dignitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre.

 

 

 

 

 

 

2 pensaments sobre “LA PARAULA DE MODA A L?ESTAT ESPANYOL: CATALANOFOBIA

  1. Hem de marxar d’Espanya. Tan si hom és independentista com si no, marxar és inevitable. Cal treballar molt, però, per arribar a un estat de consciència social que sigui majoritari. Si pensem que tindríem TGV amb França, un aeroport del Prat amb potència internacional, més inversió en Estat del benestar i, sobretot, que la planificació i l’execució de les inversions es faria des d’AQUÏ, doncs… I a sobre insultats i estigmatitzats. Òndia, tu, això en una parella no ho aguanta ningú. O només els mesells.

  2. Extret de: http://albertubach.blogspot.com/

    17 juny 2009

    Edificant la victòria (II)

    Espanya i França: la geografia de l’odi

    De
    totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més
    abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà
    i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I
    l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull
    per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre
    l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb
    l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

    Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

    Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d’amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

    Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol
    que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat
    l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

    Per una altra banda, al nord del país hi ha França,
    un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de
    l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la
    diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
    Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

    Com encarar-se a l’odi?

    L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura.
    No tant per qui l’encarna dins seu, sinó per qui en rep les
    conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que
    això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

    Ni
    França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per
    l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per
    l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem
    els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se
    assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats
    a vèncer el destí que la història els reclama.

    Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor,
    perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si
    l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la
    ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

    Que
    ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds
    polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta
    anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

    En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

    Albert Ubach

    Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*