ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir vaig assistir a l’acte organitzat per Reagrupament a Tarragona en la seva tour de presentacions del projecte liderat per Joan Carretero, i on l’assistència molt nombrosa ja va sent una norma habitual.  El cert es que va ser una alenada d’aire fresc dintre la mediocritat instal·lada entre els partits catalans, que l’únic que provoca es vergonya aliena de pensar que son els nostres representants, i què a les seves mans Catalunya camina irreversiblement cap a l’abisme.

A la sala vaig veure militants, curiosos i militants d’altres partits encuriosits per aquest nou fenomen, que tot hi estar a les beceroles fa força enrenou, i això als partits d’ordre existents sempre els amoïna bastant. Jo crec en una força transversal sorgida de la societat civil, i què pugui donar cabuda a tots els independentistes de qualsevol banda, i que convertida en força política, ja què ara es l’hora de fer política, sigui una font de vots per fer sortir de la desafecció més absoluta a molta gent desil·lusionada.  A dia d’avui i esperant es concretin ofertes, tant de bo encara més amplies, aquest sector el vol representar Reagrupament.

Un acte senzill on van anar desfilant promotors anònims del projecte, per deixar pas al líder natural d’aquest projecte, que va basar el seu discurs amb la senzillesa i claredat d’idees, tot amanit  amb la seva experiència política en llocs de responsabilitat, què li permet denunciar les coses que ha viscut en primera persona, i amb dos conceptes irrenunciables com son: la Independència de Catalunya, via declaració unilateral en el Parlament, i la regeneració política basada en l’ètica i la honradesa per tornar a prestigiar el servidor públic.

Va anar desmuntant un a un els enganys que ens te instal·lats a les nostres ments l’estat espanyol, i que amb els seus fets legitimen constantment els nostres partits, deixant clar que nomes hi ha dues vies pel país: Un estat propi o una autonomia de règim comú, qualsevol altra cosa es mentida, i a més demostrable, que si federalismes, concerts econòmics, seleccions pròpies, participació en els foros mundials, reconeixement oficial per la llengua, infraestructures necessàries, i moltes altres coses, que nomes si arriba o s’aconsegueixen sent un estat, sinó ho ets, mai ho aconseguiràs.  Va rebutjar un referèndum d’autodeterminació en els programes polítics, ja que l’estat espanyol mai ho autoritzarà, i nomes suposa propostes inviables i frustrants.

Va senyalar i en molta raó, que l’únic que depèn de nosaltres es la declaració unilateral, i que això ja provocaria suports externs, però primer naturalment cal fer el pas, alhora que va desacreditar el procés estatutari, que com tothom sap es paper mullat, i perspectives negatives en el finançament, què no retallarà l’espoli fiscal, entre d’altres coses.

En el segon apartat va insistir en l’austeritat amb els diners públics, la  limitació de mandats, i la honradesa per servir la població, en contraposició amb la disbauxa actual, on evidentment el benefici propi passa per damunt de qualsevol criteri ètic, reclamant un sistema electiu proper al ciutadà.

En definitiva, una aposta senzilla d’explicar, i que tant sols depèn dels catalans, que com va reclamar, posin el patriotisme a l’alçada que es mereix com fan tots els estats del món, i no la submissió permanent i l’engany sistemàtic.  Segurament es el primer pas d’un gran canvi que per força ha de venir, i que  entre tots els que volem veure aquest territori com un estat lliure i normal hem de reforçar, i fer arribar allà on els mitjans afins als partits parlamentaris intentaran desacreditar en el seu moment.