ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESPORT I POLÍTICA, DIRECCIÓ ESPANYA

Sense categoria

Desprès de les emocions viscudes ahir per la culminació d’una temporada històrica del Barça amb la triple corona, i culminada amb la Champions League a Roma, algunes autoritats que van assistir al partit, van dir la seva tots buscant els seus objectius, i concretament el de mantenir aquest engany cruel que viu Catalunya, com es el cas del president espanyol.

 

Efectivament, en Zapatero, seguint els passos de la Esperanza Aguirre amb la seva teoria de la espanyolitat del club català, ja què participa en competicions de l’estat, i com que la diferencia identitaria dels dos partits es nul·la, va valorar el partit  com un triomf merescut, i esperant que duri més anys per acabar dient què hem guanyat la Eurocopa, la Champions, i ara s’ha de guanyar el Mundial, ja què el futbol espanyol esta en el millor moment de la seva història, afegint què tots els ciutadans espanyols estan contents.

 

 

Es un intent un cop més de seguir jugant a aquesta realitat virtual a la què ens tenen instal·lats des de fa prop de 300 anys, i que poc a poc va perdent credibilitat, la consigna de no barrejar política i esport tant utilitzada a les Espanyes, quan les reivindicacions son dels nacionalismes què no son seus, perd tota vigència quan el fenomen es a l’inrevés, ja es va poder veure a la final de Copa, on un torneig que s’anomena del Rei, on es toca l’himne a l’entrada del monarca, evidentment ja esta polititzada, no es pot dir al contrari, ara amb la Champions del Barça, descaradament es posa al mateix sac els èxits de la selecció espanyola i del club blau-grana com si fossin de la mateixa família, tot embolcallat amb el regal de l’espanyolitat, per si hi havia algun dubte.

 

La realitat es tossuda, i fets què no els haurien de passar desapercebuts son la xiulada i rebuig dels símbols espanyols a la final copera per part de les dues afeccions, i la censura absurda de la televisió estatal recordant altres èpoques, sense veure què no van fer res més que agreujar les coses pels seus interessos, i ahir a Roma qualsevol espectador de l’estat va poder sentir les indicacions al club català amb la seva llengua natural, va poder veure l’absència de qualsevol símbol espanyol com la bandera, i si moltes senyeres i estelades independentistes, i on la única xiulada de l’aficio blau-grana va ser per la traducció al castellà de les indicacions, així com el tracte normalitzat al President de la Generalitat a la llotja com una autoritat més.

 

Tot això no es fruit de les casualitats, sinó que dona entendre què tot el mateix sac no hi cap per molt què s’intenti insistir, i que els títols del Barça poc o res tenen a veure amb els de la “roja”, per molt què en ella hi actuïn jugadors del club, cal dir entre altres coses per obligació. Es una barreja d’elements què cada cop tenen menys en comú, i què tenen molt a veure amb el tracte de ciutadans de segona a aquest territori, i la involució de poder polític dirigida des de la capital estatal, què te a Catalunya amb un ofec econòmic i identitari difícil de suportar, i què provoca un augment dels partidaris de l’estat propi des de la dreta i des de l’esquerra, i què estan capgirant el que més volen evitar des de l’estat, el canvi de l’eix dreta – esquerra pel de unionistes – independentistes.

 

Segurament a Catalunya aquests dos partits espanyols que tant es necessiten acabaran pactant un dia o altra com a mètode d’autodefensa i a l’estil basc, aquell dia utilitzar l’esport pels seus fins ja no tindrà sentit, i el procés de separació estarà a punt de culminar.

 

 

 

  1. Piqué amb el boti, boti, boti del Madrid el qui no boti i amb l’únic equip ‘espanyol’ que ha guanyat lliga, copa i Champions s’ha lluït.

    El Barça serà més que un club el dia que no tinga que participar en una lliga i copa espanyola. I la lliga i la copa més importants no siguen només espanyoles.

  2. Pep Guardiola …
    smolins9 | esborrar |
    divendres, 29 de maig de 2009 | 02:51h
    Pep
    Guardiola, a més de ser un català guanyador ha esdevingut un català
    digne per com tracta la llengua del seu Poble, i a més n’ha donat
    exemple.

    En la celebració final a l’acte del Camp Nou ha parlat
    del seus tècnics dient que tracten com a fills als jugadors, eren
    paraules viscudes i plenes de tendresa; m’ha recordat el llibre xinès
    de “l’art de la guerra” que diu aproximadament “si tractes els teus
    soldats com a fills et donaran victòries”

    Jo sí que entenc en “bielmamengual” perquè els sentiments són complexos i a vegades semblen contradictoris.

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

  3. Si el Barça és més que un club, la classe política aprofitaria aquesta eufòria esportiva per a fer una declaració d’independència al Parlament de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.