ALBERT CORTES MONSERRAT

En una entrevista concedida al diari El Punt aquest diumenge, Oriol Pujol defensa que CIU ha de toca de peus a terra, i en els propers 10 anys es centrarà a defensar el compliment de l’Estatut, i apel·la a la responsabilitat de tenir sensibilitats diferents dintre del partit.

El fill de l’expresident, què per cert ni de bon tros arriba a la categoria del seu pare, ens critica el procés de negociació del finançament i la incapacitat d’arribar a un bon acord, on nomes Convergència el signarà si respecta l’Estatut, fa una bona critica al conseller Saura i la seva ineptitud en el departament d’Interior, i aposta per Artur Mas com alternativa de govern per governar a diferencia del guirigall del tripartit, i finalment ens diu el més interessant al respondre la pregunta sobre si es independentista, afirma què aspira a la màxima llibertat del meu país, i què es una opció què esta a la ment de qualsevol nacionalista, però què no en fa cavall de batalla, ja què no es la seva fita immediata, ni la de CDC, ni la de CIU, ja què s’ha de tocar de peus a terra, i en els propers deu o quinze anys fer complir el nou estatut, amb una defensa de les diferents sensibilitats del partit.

Realment crec què aquest senyor fa una actualització del “ara no toca” del seu pare, en forma de sí però ara toca per responsabilitat l’Estatut, la pregunta seria desprès de gairebé 300 anys quan creu que tocarà?, d’aquí 50, 100 o 200 anys més, perquè la paciència te un límit, i el temps no corre a favor de la nació què esta sota un estat tant poc democràtic com l’espanyol, i amb l’enemic instal·lat al nostre govern fent i desfent, més aviat la segona opció.

Ara no toca, perquè?.  Diu què no es la seva fita immediata, i què aquesta es l’Estatut, n’és conscient de l’estatut que quedarà desprès de la sentencia del TC i de les nul·les intencions què te el govern espanyol de complir-lo com s’ha demostrat fins ara, com el pensa desenvolupar el poc que quedi?, i encara més i perquè seguir aquesta frustració, quan s’arribi al límit què Madrid ens doni i què no te res a veure amb les necessitats reals de la societat catalana, llavors què farem, ens inventarem un altra estatut, o practicarem el peix al cove pactant amb qui sigui per pidolar alguna almoina com van fer durant els 23 anys de govern.

Es un discurs esgotat i no volem esperar 10 o 15 anys, diu per responsabilitat, jo diria per irresponsabilitat, ja què encetar un camí què no porta enlloc es molt absurd i no estem per perdre el temps.  Aquesta ambigüitat del poder pel poder ja no te futur, la societat s’està movent, i n’està farta d’aquesta covardia i indefinició, si com diu esta a la seva ment, el què ha de fer es lluitar per ella o simplement l’apartaran del mig per posar pals a les rodes a la única sortida viable per aquest territori.

Quan la ILP pel Referèndum d’autodeterminació arribi al Parlament que votarà?, que ara no toca, o què ja n’hi ha prou de marejar la perdiu amb demagògies absurdes, reflexioni, i sí com diu aspira a la màxima llibertat del seu país actuí amb conseqüència, i converteixin aquest partit en un dels motors per aconseguir l’Estat Propi.

Un canvi del desastrós tripartit, per un govern convergent per simplement gestionar el poc poder existent amb més dignitat o menys no interessa a ningú, la qüestió es governar per fer el salt que fa tants anys què esperem.