ALBERT CORTES MONSERRAT

En unes declaracions del President ahir, ens deixava anar com aquell que no vol la cosa, que el  govern espanyol mai havia invertit tant a Catalunya com ara, una frase que treta de context compleix la seva funció com a propaganda de la sucursal del PSOE a Catalunya, però què posada  en el seu lloc es totalment una presa de pel inacceptable per una persona en el seu càrrec.

En un informe sobre la inversió publica per territori promogut per les 45  entitats d’estalvi de l’estat, ens diu que la inversió del govern espanyol entre el 1997 i 2007, va ser un 15% inferior a la pressupostada d’inici, i això la col·loca en el dubtós honor de ser la cinquena en inversió negativa en aquesta dècada.

La mitjana negativa estatal es un 10% inferior a la prevista als pressupostos generals, i Catalunya supera aquesta mesura, i per exemple el 2006  va arribar al 21 %, i ni els anys de forta inversió com en l’arribada del TGV  s’ha complert amb el que s’havia pressupostat.

Respecte els rànquings, País Basc i Navarra amb concert econòmic ocupen la primera posició, i del regim general Murcia i Catalunya son les mes afectades, en contraposició amb comunitats com Aragó, Extremadura o Andalusia amb saldos positius.

Per tant la frase del President, més enllà dels equilibris que ha de realitzar entre no molestar al govern espanyol de Zapatero, i intentar quedar be amb la població catalana, no te sentit, si no s’explica tota la veritat sobre el tema, i es posa la balança entre el positiu i el negatiu, on la segona tendència es molt més notable.

Les eleccions gallegues i basques s’acabaran avui, i el nou model de finançament haurà de veure la llum molt aviat, i la decisió del Govern de la Generalitat no es podrà fer esperar una vegada les cartes estiguin damunt la taula.

Mentrestant les proclames o les alegries per diners aconseguits, què nomes son part del pagament d’un deute molt llarg son demagògia barata quèja no enganya ningú, com tampoc la excusa de la crisi per part del govern estatal per limitar la seva aportació, ja que en anys d’abundància la limitació era la mateixa, i això ens porta a una situació estructural i premeditada.

 Per cert el ball de desqualificacions i xifres minvants sobre la marxa a Brussel·les, era d’esperar per part dels mediocres de sempre per intentar minimitzar aquesta iniciativa que surt del guió marcat, així com el silenci dels mitjans estatals, i els propis, no sigui què en Ferran tornes a veure crostes nacionalistes per tot arreu.

Tot era previsible, però per desgracia d’ells i per molts motius com l’econòmic expressat abans, això ja es imparable, i la nostra veu retronarà amb força per reclamar poder decidir marxar d’aquest malson.