FETS I NO PARAULES
Aquesta afirmació era el lema del tripartit al iniciar la legislatura, i en el decurs del temps s’ha invertit la frase amb paraules i pocs fets, i aquest cap de setmana en tenim un exemple clar.
Ja ha acabat el congres del PSC, i avui podem llegir a la premsa el seriós avis de Montilla a Zapatero amb grans titulars, i la frase que he vist repetidament del seu discurs es que el PSC estima a Zapatero, però mes estima a Catalunya, i “Quien bien te quiere te hara llorar”, dos frases que han provocat tota una tremolor al president del govern de l’estat, però no de por, sinó del fart de riure en privat què es deu haver fet.
La gran realitat es que una vegada mes el sector espanyolista del partit s’ha imposat, i el grup propi queda ajornat sense data, i així amb l’arma mes poderosa de que disposa aquest partit a Madrid per defensar els nostres interessos desactivada, i seguint l’obediència cega a les tesis del PSOE, siguin quines siguin, em queda el dubte de com s’ho faran per defensar aquest amor a Catalunya.
Se’ns dubte la demagògia del polítics no te límits, i aquesta afirmació de prioritat catalana abans que al president de l’estat, primer, s’ha d’entendre que no hauria de ser un mèrit sinó una cosa normal, jo no sento dir mai per exemple al president francès que la seva prioritat es França, simplement es una obvietat. Si ho has de reafirmar, alguna cosa no va be, i segon, quan les teves actuacions sempre han estat de determinada manera, aquestes et delaten, i podríem trobar mil exemples de submissió absoluta a Madrid a favor o en contra dels interessos de Catalunya.
Pel que respecta al finançament, crec que posar-se d’acord en exigir el compliment d’una llei orgànica que marca uns paràmetres en aquest aspecte, es qüestió de complir la llei o pasar-se-la pel forro com fa el govern de l’Estat, que primer aprova una llei i desprès en discuteix el contingut aprovat, això no es seriós, podem discutir a partir d’aquí, però mai la part ja aprovada, el Ministre Solbes amb tota tranquil·litat ignora aquest Estatut, i així no es va enlloc.
Ara es l’hora de passar de les paraules buides de contingut als fets, suposo que en aquesta política social per damunt la identitaria que tant pregonen, per dur-la a terme, el finançament es clau, i la proposta comuna ha de ser ineludible per presentar-se a Madrid a plantejar-la, i si el retorn es de riure com ja va passar amb l’estatut, aquest cop negar-se a acceptar-la i denunciar-la allà on calgui, governi qui governi a l’Estat.
Nomes així començarem a veure algun fet de dignitat en aquesta mediocritat general.
Estrictament parlant, el PSC podria votar diferent del PSOE sense necessitat de comptar amb un grup propi. En realitat el vot en bloc dels grups polítics és una corruptela a la qual, després de tants anys, ens hem acostumat i trobem natural. Però l’exemple dels països veïns: França, Itàlia, Alemanya, la Gran Bretanya, ens mostra com els líders s’han de guanyat el lideratge dia a dia: no s’hi val a fer que el cap de grup aixequi un, dos o tres dits per aconseguir una votació afirmativa.
Més preocupant és la manca de voluntat política del PSC. El PSC té un programa de més vinculació de Catalunya a Espanya: pròpiament parlant es tracta d’un programa per al nord-est d’Espanya.
La destrossa que estan fent a TV3 i a Catalunya Ràdio va en aquest sentit. No solament n’arrenquen la crosta nacionalista, sinó que hi ha en marxa un programa deliberat de convertir les emissores de la Corporació en irrellevants i subsidiàries: telenotícies que semblen “El Caso”, seguidisme continuat de l’Star System espanyol, priorització dels grups musicals sucursalistes que actuen a Catalunya…
En aquest marc, el nivell d’exigència per al desenvolupament de l’estatut – inclòs el finançament – serà purament cosmètic: no cal esperar-ne res, i els partits nacionals catalans faran bé de no perdre-hi massa el temps: podem trobar-se asseguts en un cantó d’una taula a Madrid mentre PSC i PSOE seuen a l’altra. Hi ha precedents, recordeu?
Tornant al grup parlamentari, el que és greu no és allò que impedeix de fer – que és molt poc – sinó allò que té de símptoma.
“El valor de hablar lo tuvo el Presidente Montilla en su discurso de clausura, que no dudo en calificar de determinante. A veces me he quejado (y seguiré haciéndolo) de la tendencia a un exceso de concentración y privatización del poder en las cúpulas y liderazgos de los partidos; e insisto en la necesidad vital de abrir al límite de lo posible los procesos de deliberación y participación, si queremos mantener vivos los partidos y la propia democracia…. Dicho lo cual, noblesse obligue: las firmísimas y contenidas posiciones expresadas por Montilla representan un hecho nuevo, que en el PSC de otras épocas de dirección más multicéfala, simplemente no abria sido posible. La fuerza compacta surgida del congreso del PSC es un fenómeno que se expresa con un caracter de afirmación de las aspiraciones y esperanzas del conjunto de la sociedad catalana: representa en este sentido, una fuerza imparable. Por este motivo creo que el discurso del Presidente Montilla representa un hito de muy considerable importancia no solo en la historia del PSC, sino en la propia trayectoria del pais.” ……
Sobre aquets comentaris inicials, el Sr. Obiols llança la proposta de “conferencia abierta” per la “causa común” oposada al “patrimonialisme” de la Casa Gran, amb l’objectiu de una visió estratègica de la Catalunya dels pròxims anys, la relació entre societat i política, i les noves prespectives federadoras (de unión en libertad) en Cataluña, España y Europa.
Un es pregunta si la seva proposta, anirá finalment a mengar-se l’Euskadiko Esquerra catalana. Perque aquesta gent (mitjançant els discursos buits i una pràctica funcionaritzant de la societat) sempre ha buscat debilitar la societat i enfortir el seu poder (d’ordre estatalitzant).
He reproduit els primers paragrafs de l’article de l’Obiols, perque qualsevol lector (mitjà) pugui percebre de que van. Es a dir, el President Montilla, que sobresurt per ser un callat (alguns diuen un mut), al Congrés del PSC ha fet història. Suposo que l’heroicitat del discurs de cloenda del congrés, passarà als annals de la història del nostre poble. Obiols ens parla de l'”obertura” mitjançant el VALOR de parlar (suposo que de valentia en doble llenguatge) i el VALOR de escuchar. I converteix el President en el nou Mao-Tse-Tung del catalanisme, ja que ratlla el culte a la personalitat.
Anem bé amb el catalanisme!
PATETIC.