Arxiu mensual: octubre de 2020

TRIST ANIVERSARI

Avui fa 3 anys d’un dia predestinat per qualsevol nació a ser històric i que va acabar d’una manera esperpèntica i donant el simbolisme el seu màxim esplendor, encara que vam aprendre que no hi ha estats simbòlics en aquest món.

Efectivament, tard i malament, en temps de descompte i forçats per les circumstàncies vam poder arribar un dia que ja gaudia d’un precedent el 10 del mateix mes amb una declaració que va ser duta a terme i posteriorment,gairebé a l’instant va ser rectificada deien en benefici del diàleg que encara esperem. Com deia el 27 a la segona oportunitat i quan el 155 estava a punt de fer la seva sortida en forma de cop d’estat institucional a Catalunya, quan totes les temptatives de trobar solucions eren nul·les, de fet mai hi havia hagut cap intenció i més un cop perduda la nostra gran oportunitat per seguir la llei i donar validesa el resultat del referèndum quan tocava. Els dubtes del President de convocar eleccions per evitar el 155 i el cinisme de Rufian i les seves 155 monedes de plata, finalment es van convertir en la declaració més trista que hem conegut mai.

El President ni tant sols va intervenir, cosa ja que denotava que allò no era normal i el format, la manera de presentar-ho i la posterior votació tot va gaudir d’una raresa que no feia donar cap bon presagi. Posteriorment els petits discursos a la balconada interior de Palau ja van fer veure que les cares no eren de moment històric, sinó d’incertesa i de no ser conscients de la transcendencia viscuda. Posteriorment ja vam comprovar que la bandera espanyola es va mantenir al seu lloc i cap decret de posada en marxa de la República va ser signat. El Govern va tornar a casa i la societat catalana amb un pam de nas també.

Un dia de joia es va convertir en un dia molt trist per Catalunya i la culminació d’un somni que de moment no es faria realitat, demostrant que els actors principals van quedar desbordats pels esdeveniments i no van assumir que això anava seriosament fins al final. Quan la guerra partidista i les pors van triomfar, el pensament era trobar una sortida i no l’objectiu sense mirar enrere.

La societat va poder viure amb cruesa com els seus somnis quedaven esmicolats desprès d’haver defensat les urnes davant la barbarie de l’Estat i posteriorment ha vist com l’obediència autonòmica dels nostres partits, la repressió i els intents de devaluació del mandat de l’1 d’Octubre han estat la constant dels tres últims anys.

Trist aniversari.

NO ENS ENGANYEU MÉS

Aquests dies amb les noves mesures per la pandèmia i la situació política amb les eleccions a la cantonada veiem com els enganys i l’opacitat son a l’ordre del dia, i la societat un cop més no es mereix això.

Escoltar el que ara ocupa interinament la Presidència de la Generalitat, francament no es tranquil·litzador. Primer caldria dir que encara esperem una reacció contundent davant la inhabilitació del President Torra, com de fet l’esperavem de la sentència dels nostres presos i senzillament no hi ha estat ni se l’espera. En segon lloc davant les insinuacions de Mitjà sobre la negació a crear un comite d’experts que consensues les mesures a dur a terme, un fet sembla de sentit comú, no ha estat desmentit pel Govern i per tant es inquietant saber amb quin grau de coneixement prenen les mesures i quin caràcter ideològic tenen. La improvisació que molts cops es transmet porta a diferents versions segons el departament que en parla i això no pot fer més que desorientar la població que voldria mesures clares i explicacions lògiques com adults que son.

Si parlem nacionalment,ara ja ens venen que han demanat l’Estat d’Alarma però que aquest cop ells seran (les comunitats) els que estaran al capdavant i per tant en tenen les competències. Cal aclarir que l’Estat ha aprovat ahir aquest Estat i ell ha delegat a les autonomies la seva direcció que es molt diferent, i per tant prou d’enganys. Si dirigeixes el que et deixen dirigir en un moment donat, no en tens el control, ni el tindràs. De fet i en el cas de Madrid ara es veu que el virus enten de territoris, una frase que en el passat Estat d’Alarma va fer fortuna pel seu caràcter esperpèntic i nacionalment cec.

Com escoltavem ahir del President d’Òmnium Jordi Cuixart demanant als dirigents arribar fins les últimes conseqüències i demanant nous lideratges. Una tristesa absoluta per la seva situació i lucidesa total, demanant el fer i no fer veure el que no es fa com ha vingut passant els últims 3 anys amb obediència absoluta a l’Estat, pèrdua de les nostres magres competències i batalletes partidistes per les engrunes autonòmiques tot revestit de República però sense cap intenció d’agafar aquest camí. Evidentment falten nous lideratges ja que els actuals ja han demostrat les seves intencions i des de la presó o l’exili tampoc es pot dirigir amb fiabilitat i coneixement de la realitat actual.

Nomes demanem que ens tracteu com adults i no ens enganyeu més.

SENSE HUMANITAT

Veiem en aquests dies fins quin extrem pot arribar la misèria humana en tots els contexts i com el preu de la vida es tant baix que ja no te cap prioritat. La Pandèmia i les seves derivades ens aboquen a aquesta situació tant negativa.

Veiem com ahir, una diputada de Comú Podem al Congreso que ha superat un cáncer i tornava a la seva feina era aplaudida per tots els diputats en reconeixement del seu patiment, bé, tots no, l’ultra dreta feixista de VOX o bona part del partit Popular es van mantindre impassibles sense cap gest, cosa que fa que la seva deshumanització arribi a graus extrems i els rebaixa com a persones en misèria humana. Una cosa es la ideològia i l’altre la humanitat i veure l’alegria pel patiment dels demes per molt diferents que sigui el seu pensament senzillament es aberrant.

La pandèmia també ens porta a veure com la guerra partidista i la tàctica del poder passa per davant del que seria un control sanitari sense miraments, ho hem escoltat amb paraules d’Oriol Mitjà, que no perquè sigui ell, però recomanar un comite d’experts i unes mesures consesuades per ells a seguir, crec que tothom amb sentit comú ho veuria com el més racional, i senzillament va ser rebutjat amb una guerra que en aquest cas afecta a la vida de les persones i això es molt greu.

De fet aprofitar aquest virus, per completar i intensificar el control de la societat per part dels organs de poder, es molt cru i veiem com això es una realitat que en nom de les mesures pot deixar una societat que en molts casos i llocs començava a despertar i reclamar la seva llibertat i els seus drets en un no res. El sistema evidentment vol una societat adormida i sense llibertat de pensament per damunt de tot i això estava en perill.

La humanitat veiem que es així i malauradament molta gent encara viu en el seu món sense veure la manipulació a que esta sotmesa des de totes bandes en uns sistemes que sempre afavoreixen els de sempre per damunt de la majoria de la societat. Es una revolució pendent on tots som necessaris i evitar que aquests monstres sense humanitat segueixin marcant el rumb.

LA LLENGUA PROPIA

La diputada de Ciudadanos Sonia Sierra aprofitant una interpel·lació al Govern sobre l’us de llengues a TV3, ha titllat el concepte de llengua pròpia com engendre nacionalista.

En diu que tenim al cap que tenim una llengua pròpia que ens dona dret a un país. Alhora fem mal al català ja que volem imposar aquesta llengua que cap país d’Europa ni coneix ni reconeix com a llengua propia del territori. Diu que el Govern no permet el castellà a TV3 ja que no es considera llengua propia i diu qué l’unic concepte valid es el de “lengua vernàculo” que defineix la RAE. Tanmateix denuncia que els catalans sense el català com a llengua materna parlen una llengua impròpia.

La xenofobia i incultura premeditada d’aquests personatges de Ciudadanos els fa dir coses que realment son molt gruixudes sense cap tipus de vergonya, es el que fa per exemple també l’odi o la incultura, dos termes més on Sonia Sierra surt beneficiada.

Un partit que cal recordar va neixer amb l’objectiu d’eliminar una llengua com la catalana en el seu àmbit genui, això ja diu molt d’aquest feixisme desacomplexat que els seus fundadors predicaven, volent acomplir aquest objectiu somiat per Espanya des de 1714 i el Decret de Nova Planta. No saben res de la historia de la nostra llengua i el més cínic la volen capgirar per complet ignorant el seu origen entres els segles VIII i X, acabant sent la llengua propia i d’us del territori català. De fet no fa tants anys que en molt bona part del territori el castellà no era conegut. Una llengua com qualsevol altra i si pròpia i tant o gens imposat com ho pot ser l’alemany a Alemanya, el noruec a Noruega o el castellà a Espanya.

A TV3, com a cadena pública catalana es lògic que una de les funcions es la cura de la nostra llengua, com diu Sierra “vernacula” prové de l’esclau domestic en èpoques molt llunyanes i això es el que considera ella, una llengua d’una colonia no pot estar a l’alçada de la de l’imperi. Pel que fa als catalans que utilitzen el castellà, be donat per la emigració espanyola interessada, i poden ser catalans si així ho senten, però no parlen la llengua pròpia del territori.

Malauradament el seu imperialisme lingüístic no diu res de tots els sectors on el català es minoritari, excepte l’escola. En el món audiovisual crec que l’oferta en castellà vindria a ser del 95% en castellà, i com que el seu objectiu es eliminar-la encara voldria que dins el 5%, el castellà també tingues una quota.

De fet, aquest racisme lingüístic es marca de la casa de Ciudadanos i Sierra hauria de veure que amb el seu nacionalisme espanyol impositiu no aconseguirà el que tot un Estat no ha aconseguit amb més de 300 anys a pesar de la seva lluita per fer-ho.

RESOLUCIÓ TRAPERO

Una sentència judicial absolutoria per un cas que simplement no hi ha cas, no hauria de ser motiu per dir gràcies, ja que normalitzar el que no es normal no pot ser mai bo per una societat que no vol rebaixar els seus drets, i alhora com diu la frase “el mal ja està fet”.

El Major Trapero i la cúpula policial que ha sortit lliure d’aquest vergonyos judici, no fa res més que constatar com es de crua la venjança d’un Estat dictatorial ancorat en un passat fosc del qual no vol sortir. Una repressió des del 2017 amb el cop d’Estat del 155 i que no s’atura amb centenars de victimes més enllà dels presos polítics i que malauradament segueix i seguirà, cal dir que en alguns casos amb conseqüències irreparables.

Dit això, veiem com el corrupte sistema judicial espanyol, concretament Carmen Lamela acusa basat en proves falses de la Guardia Civil i posteriorment la Jutge Espejel absolt per falta de proves, però amb el seu vot particular on encara reclama la sedició per Trapero.

Que passa ara quan com a testimonis Perez de los Cobos o Baena van mentir descaradament contra Trapero i els Mossos en general acusant-los de revolta contra Espanya amb el Major al capdavant quan curiosament van ser els únics que van complir amb les ordres establertes. Es a dir avisar a cada centre però amb la proporcionalitat de no provocar mals més greus com van suposar les carregues incontrolades i salvatges de la policia espanyola contra la ciutadania. Els números també van al seu favor ja que van segrestar més paperetes amb aquest sistema que el violent. Ara haurien de ser acusats de fals testimoni i rellevats dels seus càrrecs per respondre davant un judici que evidentment no veurem mai, ja que tot s’hi val contra Catalunya.

Pel que fa al que em escoltat de la boca del Major i la seva lleialtat a la llei i contra el Procés amb pla inclos per detenir el Govern català si era ordenat, cal dir que un càrrec policial no s’ha de guiar per la seva ideològia particular, que en un judici viciat el context es diferent de la vida real, però també demostra que no tant sols el nostre Govern no tenia intenció d’aplicar el resultat del referèndum, sinò que ni tant sols havien controlat les forces policials per controlar el territori. Les vergonyes a l’aire.

De totes maneres en un context honest per la part política amb la ciutadania i el seu compromís fins al final calia veure quina posició prendria el nostre cos policial, al costat de la ciutadania o en contra.

De totes maneres la gestió dels atemptats amb el Major al capdavant sempre serà un exemple de com pot funcionar un Estat independent.

JUSTICIA A LA CARTA

Un cop més un nou escàndol passa sense cap resposta de la Institució que representa a les persones condemnades i aquest trist fet ja s’ha convertit en la normalitat o com dirian ara la nova normalitat. La relació de Carme Forcadell i la resta de Mesa condemnada ahir no te paraules per definir-la

Efectivament ahir els 4 membres de la Mesa del Parlament en l’anterior legislatura van ser condemnats per desobediència a 20 mesos d’inhabilitació i multa de 30 mil euros, deixant sense efecte els arguments que una Cambra Parlamentaria serveix per poder expressar totes les opinions i donar peu a tots els debats reclamats. De fet sembla una sentència tova i algú encara pot tenir la temptació de trobar adequada la pena quan en realitat tallen la carrera política de 4 persones durant 2 anys i deixen sense efecte la seva funció en qualsevol cambra democràtica. A l’altre costat la Presidenta de la mateixa Mesa compleix 11 anys i mig de presó teòricament pels mateixos delictes i encara anant més enllà els membres no independentistes de la mateixa Mesa ni tant sols son cridats per la Justícia.

Tot un desgavell de grans proporcions i que dona entendre un cop més, que la Dictadura espanyola sabia qui era la seva víctima i amb el seu grau de venjança ha aplicat com a botxí la condemna per la Carme que era Presidenta de la Mesa, però una més de la mateixa, no formava part del Govern i simplement va fer el que qualsevol Mesa de qualsevol Parlament democràtic te l’obligació de fer, donar veu als parlamentaris i acceptar els debats que els mateixos proposin. Un altra cosa es que les Resolucions o lleis aprovades posteriorment puguin ser recorregudes per la justícia, però mai censurar el mateix debat. Dona fe de la perdua gairebé total de sobirania del nostre Parlament i el més trist acceptat per tots.

A Espanya, un Tribunal defineix de que es pot debatre i de que no a la Cambra legislativa i això dona idea de la nul·la separació de poders existent, alhora interpreta la Mesa com un organ censor de la mateixa amb uns atributs que amb Estats democràtics evidentment no existeixen.

La onada de repressió segueix, i el més trist es veure les reaccions del nostre Govern i partits, nomes preocupant per les seves parcel·les de poder autonomista i sense cap intenció de plantar cara o denunciar la situació. En aquest cas la Carme Forcadell ha pagat els plats trencats de tanta tàctica partidista, i això no te perdò.

DOMESTICAR UNA SOCIETAT

He volgut reproduir l’article de Bernat Dedéu sobre les paraules d’Oriol Mitjà i la resposta de Laura Rosel i d’altres sicaris de partits com Sergi Sol com un exemple clar del que volen els nostres partits de nosaltres. Un oblit determinat de tot i una tornada al corral amb la tanca tancada i amb una cosa molt important, com les millors dictadures feixistes o règims comunistes, sense cap mena de retret ni possibilitat d’opinió contrària a les veus dominants, i això senzillament es inadmissible.

Com diu Dedéu, dir que no es pot opinar en contra de per un mitjà pùblic es aberrant, i la societat hauria de reaccionar. Perquè ara a les properes eleccions ja veurem com ens venen mil i una històries que no s’han concretat a la realitat i com en el Referèndum de l’1 O no es tenen ni la més mínima intenció de complir.

Jo si tinc que escollir, i en temes de pandèmia escoltare més un expert com Oriol Mitjà que el polític interessat de torn sense cap coneixement del tema i amb prioritats molt allunyades del mateix. Segur que a la Laura Rosel per exemple, aquesta opinió tampoc li semblaria bé, que hi farem.

Que puc opinar, Laura?

Bernat Dedéu

Divendres passat, Laura Rosel deixondia els oients d’El Matí de Catalunya Ràdio carregant contra sa santedat Oriol Mitjà per les crítiques d’incompetència i de manca de lideratge que l’epidemiòleg nacional havia vessat contra el Govern aquella mateixa setmana. “Prou desconcertant és tot plegat –argumentava Rosel– per haver d’escoltar ara un dels metges de la pandèmia carregant-se la confiança en el Govern, sigui del color que sigui, sigui veritat o no. Ara això no tocava.” Com era d’esperar, molts ciutadans van sorprendre’s del fet que Rosel es disfressés de portaveu del govern (o de periodista en nòmina de dictadura veneçolana) per esmenar un ciutadà d’opinar sobre l’administració que el governa i més encara quan aquest individu resulta ser un reputadíssim científic, escarnint al seu torn la veritat d’aquesta crítica com un afer nimi, sense cap relació amb l’ofici periodístic.

Aquest editorial de la primera dama de la ràdio pública s’hauria d’estudiar a les escoles de periodisme i també de filosofia de la tribu. Primer, pel fet que Rosel s’animés a trencar el sagrat principi de no-contradicció discursiva (a saber, per opinar que Mitjà no havia d’opinar!), però sobretot per l’argumentació altament insultant d’aquest nou ara-no-toca. Per Rosel, “la gent del carrer (ecs) no té ni idea de si Mitjà té raó o no, o si el Govern ho fa millor o pitjor. Només sap que porta un any molt complicat, amb tot de cap per avall.” És a dir, que segons l’ètica periodística roseliana els ciutadans no només viuen ben jolius en el món de la ignorància, sinó que aquest fet (que siguin feliçment idiotes respecte la pandèmia,) fa que al seu torn també els suï la pastanaga si el que diu Mitjà és cert o no. Com que no sabem si sabem o no, al capdavall, això de la veritat doncs tant li fot. Visca!

Paral·lelament, Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes (en el cas dels presos polítics, degut a la repressió inqüestionablement arbitrària de la presó i de l’exili), això els eximeix de qualsevol crítica. És a dir que, en paraules de la periodista, si hom ha sofert els efectes de la Covid “en molts casos amb familiars morts, molts altres sense feina o amb un ERTO” doncs ja prou desconcertant és tot plegat com perquè a sobre vingui el mestretites de torn i et critiqui. Això de la Laura, en definitiva, no és nou, i només representa la continuació lògica d’una dècada nauseabunda en la qual tant periodistes com ciutadans han comprat la tesi segons la qual la repressió espanyola t’eximeix de qualsevol esmena. Amb la Covid i Mitjà, divendres passat tothom piulava indignat, inconscient que la criatura ja fa temps que camina torta.

De fet, aquesta setmana servidora s’ho passava pipa veient com els mateixos opinadors i plomaires que han contribuït a fer de Catalunya Ràdio i TV3 el Pravda del processisme ara descobrien de cop i volta que a la nostra impol·luta televisió s’aposta per la manca de visió crítica, per la negació de qualsevol responsabilitat governamental en la gestió, i per un periodisme al qual tant li fot la veritat, car així és la vida, rei meu, com que la gent del carrer és subnormal profunda, doncs deixem fer a l’oligarquia i ja opinarem quan ho manin. Doncs bé, aquí no hi hem arribat per art de màgia, ni perquè la Rosel tingui ganes de fer de tieta pujolista i recordar-nos quan toca i no toca opinar (que també, pobrissoneta meva); som de ple en el fang perquè fa massa temps que els caps de premsa dels nostres màrtirs juguen a fer de directors de ràdio i de tele publica mentre tothom fa que mira cap a una altra banda.

Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes, això els eximeix de qualsevol crítica

Rosel només és una peça més de l’engranatge d’uns partits que fa dos lustres que no paren de posar-se a la boca la llibertat de la ciutadania i la desvetllada opinió com a pilars de la república dels somriures mentre no tenen cap mena de contemplació en vetar qualsevol veu que, ai las, resulti dissident amb els pilars del processisme. Ara us molesta la censura o que no toqui opinar, conciutadans? Doncs em sap molt de greu, estimadíssims, però feu una mica tard i, en aquests aspectes, adonar-se’n a misses dites té conseqüències ben fumudes. Heu permès massa telenotícies d’el món ens mira, manta reportatges sobre la bondat immensa dels presos màrtirs, i una tasseta de Rahola a cada tarda i després de sopar. Doncs ara, només faltaria, fins i tot la Rosel té esma de dir-li a Sant Oriol que calli! Què esperàveu, lectors desvetllats? Cada societat, mal que us pesi, té allò que mereix.

En aquest sentit, és igualment cínic el comunicat de premsa que els treballadors de Catalunya Ràdio han publicat com a reacció al missal de Rosel i en el qual diuen apostar per uns mitjans no exempts de crítica. Aquests són els mateixos treballadors que (amb honrosíssimes excepcions com la de l’admirable Òscar Fernàndez a la ràdio i Lídia Heredia a la televisió) han deixat que els sicaris dels partits processistes campin lliures per les redaccions. Més valentia, estimats companys, i menys comunicats amb paraules agradoses al timpà, que si no duguéssiu tants anys abaixant el cap les coses haurien anat d’una altra manera. I tu, Laura, deixa que la nostra diva pandèmica opini el que vulgui. Que, al capdavall, per dir que la Vergés és una incompetent o que el Govern d’en Torra fa la sesta tampoc fa falta haver descobert la penicil·lina ni haver viatjat gaire pel món…

O tampoc toca dir això, avui diumenge, estimada Laura?

EL XOU DE LA PANDÈMIA

Amb l’ironia que el caracteritza Iu Forn descriu perfectament la gestió de la pandèmia, les contradiccions flagrants i la sensació de desorientació que vivim. Tot es belluga per interessos partidistes, el vot davant la salut. Els experts en segon terme i la tàctica d’uns governants profans en la matèria sanitària amb uns jutges que determinen les mesures com si ells fossin els experts en la matèria. Tot un desori que ara vivim amb les restriccions anunciades per la Generalitat i que hores d’ara encara ningú sap del cert com acabaran i la societat mentrestant assistint a aquest grotesc espectacle on ens hi juguem molt.

Sense bars ni restaurants (o no)
Iu Forn

A l’hora d’escriure aquesta peça desconeixem si a les 23.59.59 del dia 15 d’octubre del 2020 tots els bars i restaurants de Catalunya hauran de tancar o no durant 15 dies. De moment. De moment no ho sabem i de moment seran 15 dies. Sobre el segon de moment, fa cara que si al final és que sí, no seran 15 dies. Però, de què depèn que surti cara o creu? D’un jutge. I el que determini tampoc no canvia l’essència d’aquest article.

Sí noi, Espanya continua sent aquest bonic indret on tot passa per un jutge. També les decisions que tenen a veure amb la salut. Que vostè aquests dies vol fer panellets a casa seva? Doncs no descartem que sigui un jutge qui acabi decidint si pot o no pot i que li triï el gust. Aquesta vegada, però, la sensació és que li han passat la pilota (al jutge, no a vostè ni als panellets) a veure si en l’últim moment anul·la el decret de la Generalitat i d’aquesta manera tothom queda bé. I, què vol dir quedar bé?

Com si fos un Miguel Bosé qualsevol, servidor de vostè també té la seva pròpia teoria de la conspiració. Però sense 5G. Ni Bill Gates. Ni George Soros. A veure, la Generalitat ha presentat aquest matí de dijous a la justícia un decret sense número, ni data, ni signatura. I la justícia li ha tornat de seguida dient que la cosa no està correcta i que facin el favort, sisplau de Déu que on van a parar. Molt bé. Dues preguntes a fer: 1/ Això ha estat un oblit imperdonable fruit de la incompetència? I 2/ És possible que uns serveis jurídics que deuen estar farts de redactar i enviar decrets cometin aquest error tan evident? Doncs no ho crec.

He preguntat i m’han dit que aquest procediment és l’habitual. O sigui, la Generalitat ha enviat el decret com fa sempre. I si no es signa és per una formalitat que evita problemes administratius en cas de que la justícia accepti una part del contingut i en rebutgi unes altres. La diferència és que normalment el jutge no el retorna acompanyat d’un retret. I menys fet públicament. O que transcendeixi. On vull anar a parar? ¿I si la Generalitat, veient que augmenten d’una manera alarmant els casos de COVID (aquí i a tot Europa), ha decidit que havia de fer un cop d’efecte perquè ningú pogués dir que fem les coses com les fan a Madrid? ¿I si aquest cop d’efecte era anunciar el tancament de bars i restaurants, una mesura no menor per l’impacte econòmic i social que implica, amb un decret que la justícia pugui tombar? I un cop tombat, la justícia queda bé perquè era una mesura impopular, la Generalitat queda bé perquè ho ha intentat i ha demostrat que és partidària de prendre mesures, no com altres, i els bars i restaurants finalment continuen oberts. Però, sobretot, s’ha donat un toc d’alerta en un doble sentit. En el de “nois (i noies), compte que no anem bé. Si entre tots no vigilem, anirem pel pedregar” i en el de “bars i restaurants que no compliu, foteu el favor. Ah, i Guàrdies Urbanes de ciutats i pobles, a fer complir la normativa i si no, multa i, si cal, tancament. Què, podria ser, no?

Ara bé, el problema és que mentre esperem, els bars i restaurants no saben què passarà amb el menjar que ara mateix tenen a les càmeres, no saben si n’han de comprar per afrontar el cap de setmana, no saben si han d’anar al gestor a activar els ERTO, no saben si podran pagar les factures del mes o hauran de tancar definitivament… No saben res de res. Potser demà a les 7 del matí hauran d’obrir la persiana o potser aquesta nit la tanquen fins vagi a saber quan. O per sempre. I tot això a poques hores de complir-se el termini.

No seria més lògic fer les coses amb una miqueta menys d’improvisació? Ja ho entenem que mentre decidim què fem i què no fem el virus no s’atura, però després de set mesos potser ja hauríem d’haver aprés a espavilar i a aplicar el sentit comú.

UN PERDÓ IMPOSSIBLE

Avui, 80 anys de l’afusellament del President Companys per part de l’Estat espanyol, encara veiem als nostres partits i Govern demanant al mateix Estat que demani perdó, un fet que saben no arribarà mai.

El fet simbòlic de l’anul·lació del judici es difícil ja que la llei de la memòria espanyola esta escrita pels botxins i precisament els protegeix dels seus crims, com ja ha quedat demostrat amb tots els torturadors, polítics del règim com recentment Martin Villa amb protecció per no deixar que el seu judici vagi endavant encara que sigui per vergonya aliena des d’Argentina. De fet es senzill i normal que els continuadors del règim van fixar les normes per la falsa Transició i modernitzar un règim que amb la mort de Franco ja no era perdurable. No es gens estrany doncs que els elements democràtics no siguin el seu fort i molt menys qualsevol condemna a ells mateixos, per tant els botxins continuen blanquejats i els perdedors enterrats i oblidats als vorals de les carreteres per sempre més.

Demanar perdó per l’assassinat infame del President Català seria una rebaixa que l’Estat mai acceptarà, tant pel seu tarannà com per les formes que tots sabem gasta. Posar com exemple com els líder polítics de França i Alemanya amb Estats molt més normalitzats demanessin perdó per la seva entrega a la Dictadura espanyola no es comparable, ja que tots sabem que son coses molt diferents. En tenim l’exemple recent de la resolució del procés per part espanyola amb la violència per bandera i la repressió i la injusticia com opció, sense cap mena de tarannà democràtic, ni diàleg polític per resoldre les reclamacions de la societat catalana.

Per la part catalana, seguir insistint amb aquesta reparació simbòlica es viure en el dia de la marmota i seguir amb aquest caràcter simbòlic dels actes que en realitat pretenen amagar la voluntat del fets davant la societat.

Alhora, evidencien la contradicció de participar i voler pactar amb un Estat orgullós i defensor del seu passat, inclòs l’assassinat del President Companys.

ANIVERSARI MACABRE

Avui fa un any de la sentència del Tribunal Suprem als nostres presos polítics per sedició i amb penes de 9 a 13 anys segons els casos. Un judici de la vergonya que suposo va deixar clar moltes coses per qui encara no ho hagués vist.

Efectivament, no hi havia manera de poder entrar la rebel·lió sense la violència necessària, però amb aquest delicte tant poc usual als Estats normals i per la seva banda alta van poder exercir tota la seva revenja judicial amb una farsa de judici on tots sabem com es van esmicolar els drets dels condemnats, encara no es pot entendre com les mentides dels testimonis de l’acusació no podien ser rebatudes immediatament per les imatges que els haurien invalidat per exemple. La sentència tots sabiem que estava escrita molt abans de començar el judici, i posteriorment podem comprovar com els seus drets com a presos també han estat trepitjats amb anul·lació de règims penitenciaris ja atorgats mai vist, ni pels més perillosos criminals i que dona un futur molt incert a qualsevol mesura per poder alliberar-se d’una condemna sense precedents.

De tot això podem veure com a conclusions que Espanya evidentment sempre ha actuat com a tal i ancorada en un règim que viu impregnat en totes les capes de poder i estructures polítiques i judicials espanyoles.

La paradoxa de que aquells que precisament havien renunciat a complir la llei catalana, fent efectiu el Referèndum i com s’ha demostrat sense cap intenció ni pla per seguir endavant més enllà d’acatar el cop d’Estat del 155 i planificar la fugida personal, ara en paguen unes condemnes molt cares.

La gran errada de la seva entrega voluntària a un Estat dictatorial on sabien el seu judici i condemna anaven de la mà i per tant no tenien cap possibilitat, més enllà de resistir en els seus llocs democràtics o en segon terme si hi renunciaven com van fer, buscar l’ampara judicial europea com han demostrat efectiva tant el President Puigdemont com la resta d’exiliats.

Anar amb un lliri a la mà davant segons qui mai es una bona idea, i en aquest cas i malauradament ho paguen sobradament i crec en algun cas amb promeses de sota mà incomplertes del tot.

Per últim, davant aquesta vergonya veure la nul·la reacció del nostre Parlament i la nul·la resposta conjunta de les forces independentistes que tant sols van saber reprimir les legitimes protestes al carrer i on en molts casos ara encara en son acusació particular en els judicis que vindran.

Un aniversari macabre i una vergonya institucional que no hauriem d’oblidar.