ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES VOTACIONS SECRETES

El líder popular ha pronunciat una d’aquelles frases que recordarem afirmant que els espanyols van votar a Felipe VI però no a Garzon o Iglesias. Senzillament genial i superant les nostres expectatives d’una Espanya sense rumb.

La seva argumentació es que els espanyols no van votar als dos polítics per estar en un Govern, ja que Sanchez es va comprometre a no pactar mai amb ells, en canvi vam votar fa 40 anys una monarquia parlamentaria que ara es atacada pel Govern espanyol actual.

Sensacional, la misèria d’aquesta Dictadura anomenada Espanya que segueix aferrada al règim d’abans del 78 amb formes diferents, ens vol ara alliçonar i fer creure a la població que alló de que la gent diposita el seu vot per un partit que fa segons els resultats que un número de diputats del mateix siguin escollits i desprès aquests triin mitjançant els seus pactes i majories el President i el Govern no es cert. Segons Casado el nostre vot tria directament els diputats, les seves funcions dins la institució i els pactes que poden fer i els que no, tota una lliçó de democràcia que rebla amb una segona part on el Borbó si que el vam votar, bé s’oblida d’un petit detall sense importància, que va ser triat com hereu pel Dictador Franco i que posteriorment, un cop oficialment acabat el règim dictatorial, la lògica hauria de ser al format enderrocat anteriorment per la mateixa, que seria la República, però no amagat dins aquest text que no passaria cap control democràtic, esmentat Constitució. Això ell ho considera votat i legalitzat. Fantàstic.

Realment quan escoltem afirmacions com aquestes sense pensar i a la lleugera ens podem fer una idea del tipus d’Estat que parlem i com son de miserables els nostres partits que han preferit renunciar a un Estat lliure i modern amb possibilitats a canvi de seguir al mateix Estat podrit i sense futur però amb el joc personal assegurat dins aquest sistema i per damunt d’una societat que ha quedat en fora de joc i que ara gràcies a Casado ja no sap ni que significa el seu vot.

Com deia el poeta, tot esta per fer i tot es possible.

EMPENYEU

Aquestes van ser les darreres paraules del President Torra en el seu comiat dirigides a la ciutadania, i realment son tot un resum d’un Govern dit efectiu i que tant sols ha transitat com un zoombie sense anima per les nostres institucions amb la seva degradació constant.

Aquesta farsa de Govern va renúnciar a seguir endavant amb el mandat de l’1 d’Octubre el mateix dia desprès de les eleccions i simplement han actuat com es troben més comodes, en l’àmbit autonòmic i les engrunes de poder deixant de banda el vot de la ciutadania. Ara escoltem ja dos items que segurament ens repetiran per assegurar que el vot que els permet fer i desfer com sempre es garantit. El 50% de vot a les eleccions, no dic que no sigui important però evidentment no te el significat que ells ens volen vendre. Per exemple per l’Estat no significarà res de res i la repressió seguirà exactament igual, per tant més enllà de l’estat animic, pel que fa l’Estat el seu tarannà ni ha variat, ni variarà, ja que no depén de cap percentatge, i em sembla que ho han demostrat sobradament per caure ara amb aquest parany, que es vol assemblar a aquell que alguns han justificat l’1 d’Octubre per obligar a dialogar l’Estat, i ja hem vist el resultat de tot plegat.

El segon tema seria les eleccions plebiscitàries que ahir vam escoltar, diu el President com un plebiscit del resultat de l’1 d’Octubre ens diu i donar un gran salt endavant. Cal dir que cap referèndum celebrat al món li fa falta unes eleccions plebiscitàries per validar-lo. Si ho fas, senzillament admets que el referèndum no era tal i que la seva seriositat era mínima, igualment les lleis que el Parlament va aprovar per donar-hi cabuda. En definitiva allò que tant intenten els nostres partits que ara el dijous s’ompliran la boca del mateix en el seu tercer aniversari, quan nomes l’han volgut enterrar des del primer moment, deixant de banda la ciutadania que ho va donar tot per fer-lo possible, convertint la jornada en un gran frau. Apart crec que eleccions amb aquest qualificatiu ja n’hem vist unes quantes, i les properes eleccions, seran unes eleccions autonòmiques com qualsevol altra, on ara la ciutadania sap que el seu vot te un valor bastant simbòlic, ja que les promeses no es compleixen i el President amb suport majoritàri ha de passar per la validació de l’Estat igual que els càrrecs de diputats com ja hem vist. De fet les eleccions son en base un Estatut que ni tant sols hem votat amb la seva versió autoritzada final.

En definitiva, els passos endavant i l’empenyeu primer ho han de fer els nostres partits, sinò ho fan simplement es un empenyeu simbòlic més que malauradament ja fa anys que dura.

RES DE NOU

Avui la constatació de que un Estat dictatorial actua amb aquesta deriva, s’ha tornat a consumar i el tercer President dels darrers quatre ha estat destituit fora de la voluntat popular.

El President Torra, ja es inhabilitat i l’Estat es cobra una victima més com moltes i moltes altres que encara esperen el seu torn. La pancarta ha estat l’excusa i la constatació es fer saber que des del 155 les nostres institucions han quedat segrestades pel nacionalisme ranci espanyol amb forma de venjança per la sortida de guió de l’1 d’octubre per la part catalana.

Amb aquella bona fe que ja es tot un altra cosa, es deia que el President fins que no fos oficial i rebes la notificació encara tindria marge per poder convocar les eleccions, i veiem que amb qüestió d’hores tot ha acabat i ara vindrà allò que sabem fer tant bé, fer-nos el sorpres com si Espanys fos un esser aliè que no hem vist mai en acció, no hi haurà una resposta a l’alçada del moment històric i de la figura que acaba de ser atacada, de fet el President del Parlament ja va dir que no tenia cap marge, més enllà de convocar eleccions, no presentar cap alternativa i per suposat acatar la sentència com han fet amb totes les injusticies comeses des de fa 3 anys.

Aquesta serà la resposta política i la baralla electoral que es prepara per obtenir la hegemonia autonòmica per damunt de tot del suposat independentisme que ja comencem a veure com el parany del 50% prendra força com a solució màgica i fins hi tot alguns ja ens prometen aixecar la suspensió de la República amb un cinisme que espanta.

Mentrestant uns seguiran amb la taula de diàleg i tots seguiran pactant i parlant amb els botxins com si tal cosa, i ni un sol gest de protesta davant tanta humiliació. Per suposat els tres grups seguiran a Madrid, que menys que retirar els diputats catalans ni que sigui com a gest simbòlic, ni això.

Al carrer les concentracions davant els Ajuntaments per netejar consciències i els més agosarats si pretenen fer un pas més trobaran com els Mossos ja estan alerta per reprimir la nostra població, recordo obeint ordres de la Generalitat en aquest cas.

En definitiva com deia, res de nou i un poble que dona una trista imatge a l’exterior del que pot arribar a ser la submissió sense fre i l’engany dels nostres partits que a partir de l’1 d’octubre es van destapar la careta i van tornar a la seva posició de sempre, res de nou.

LA RESPOSTA DE CARME FORCADELL SERÀ AUTONOMISTA

La nostra enyorada Carme Forcadell avisa que espera una resposta institucional adequada a la inhabilitació del President Torra, i que no sigui com la resposta a la sentència del Suprem als acusats de l’1 O, tard i malament.

Una petició que ja hauria de fer posar vermell a tots els partits independentistes, clar que per això hauria d’haver-hi una mica de vergonya aliena, cosa que em sembla ja ha passat a un calaix tancada amb pany i clau. De fet ja hem vist que no hi ha cap acord entre els partits per lligar una resposta adequada i cadascú fa diverses propostes sense cap punt d’unió entre elles, també hem escoltat com el President del Parlament Roger Torrent seguirà la llei establerta i activarà el període electoral, tampoc esperavem massa cosa més i en tercer lloc escoltem com el nou Conseller d’Interior ja ens parla de l’alerta dels mossos per possibles aldarulls un cop sigui oficial la sanció i això ens recorda a les seves vergonyoses actuacions pels fets a Urquinaona per la sentència dels nostres presos polítics.

Com diu Àstrid Bierge, una cosa es clara, la resposta serà autonomista.

La resposta serà autonomista

Àstrid Bierge

Des del Govern, sobretot des de les files convergents, es dóna per fet que Torra serà inhabilitat. Ell mateix ha donat a entendre que la sentència ja està escrita i que serà perseguit perquè és independentista. No només es dóna per fet, sinó que ja s’està pensant quin rèdit polític se’n podrà treure. Fa uns dies, Elsa Artadi va dir que l’independentisme haurà d’utilitzar estratègicament aquesta inhabilitació. La “confrontació intel·ligent” de què parla el Puigdemontisme, va dir Artadi, té a veure en gran part amb posar l’Estat “contra l’espasa i la paret” i “davant del mirall” perquè Europa està mirant i bla bla bla. L’estratègia massista de tota la vida, allò de deixar-se fer mal per carregar-se de raons fins a l’infinit.

Com que aquests dirigents no han fet absolutament res per la independència en tota la legislatura, ploramiquejar sobre la repressió de l’Estat és l’únic discurs polític que estan capacitats per defensar. Per tant, és natural que s’agafin a la inhabilitació com a un clau ardent igual que van agafar-se al judici durant mesos. Si l’inhabiliten, una cosa més que tindran per sumar a la llista de proves que demostren que el Papu és vil i boig. Una cosa més que podran dir per fer-nos creure que l’Estat és una metralleta fora de control, com si Espanya no fos capaç de fer càlculs.

Per molt que els interessi donar-ho per fet, jo no tinc clar que inhabilitin Torra. Només tinc clar que l’Estat farà el que pensi que més li convé. Tampoc sé quina serà la resposta concreta dels partits del govern català, però sí que sé, del cert, que serà autonomista.

L’única resposta independentista seria ignorar la inhabilitació espanyola del President de la Generalitat de Catalunya. Però per prendre aquest camí sense fer-se un harakiri, cal estar estar disposat a fer la independència. I per tant cal estar convençut que les institucions catalanes i el poble català tenen la legitimitat i la força necessàries per prendre el poder i guanyar.

Si aquests dirigents estiguessin en disposició de fer la feina, ja l’haurien feta. Uns dirigents que van renunciar a aplicar el mandat del referèndum, uns dirigents que van acatar la intervenció de la Generalitat i la convocatòria il·legal d’eleccions, uns dirigents que es van conformar a investir el president que Espanya ens va donar permís per tenir i uns dirigents que han acatat la sentència dels botxins, és evident que acceptaran la inhabilitació de Torra i tot allò que pugui venir.

EL CINISME DE REESCRIURE UNA HISTORIA A MIDA

La retirada de la medalla d’or de la ciutat de Barcelona al que va ser primer President del Parlament desprès de la restauració Heribert Barrera, es un nou exemple de cinisme i barroeria política que caldria aturar.

Aquesta medalla a títol postum a l’historic líder republicà ha estat per una iniciativa del grup de Manuel Valls i on Ciudadanos, Populars, Socialistes i Barcelona en Comú han votat favorablement. Els arguments han estat unes frases xenofobes com “America els negres tenen un coeficient intel·lectual inferior als blancs” o “la immigració es la principal amenaça per Catalunya” o “Es millor una Rambla amb gent blanca que amb gent mestisa”.

Realment molt lamentable tacar la trajectòria d’un gran lluitador contra la Dictadura i líder polític en un context on ser independentista no es com els últims anys com Heribert Barrera per tres frases desafortunades a la seva llarga vida. Tothom te alguna cosa que ha dit o fet que no ha estat encertat i això no pot tacar tot un currículum. No ens podem dedicar a reescriure la història a la nostra conveniència per items absurds sense mira el global d’una persona i els seus fets. Aquest fals progressisme de fireta que tant mal està fent a la societat pretén imposar unes visions i fer-les passar com la vara a medir tota la historia en base uns valors que sempre han de ser considerats dins un context que es canviant, seria com treure l’estàtua de Colon per esclavista com alguns ens volien vendre, per cert sense saber res de la seva historia i jugant amb la bona fe de molta gent cinicament.

En aquest cas l’impuls ha vingut curiosament del que ha acreditat la seva xenofòbia com a Primer Ministre de França i el seu afer amb els gitanos, i curiosament la seva mentalitat feixista que preten imposar el seu nacionalisme per damunt dels altres. Encara més trist es el vot del tripartit del 155 que entraria amb la normalitat i un cop més la falsedat dels Comuns i la Colau amb una deriva que ja no s’aguanta per enlloc.

De fet fins hi tot analitzan aquestes anècdotes en forma de tres frases podríem trobar punts de comprensió, ja que per exemple la immigració que no es vol integrar allà on busca una nova vida i pretén imposar les seves costums, llengua i maneres de fer sense cap respecte pels autoctons, efectivament es un gran perill per qualsevol societat. Evidentment la que s’integra i suma benvinguda.

Això que he escrit Colau i els seus companys segurament em titllarien de racista, però francament no hi dono cap valor amb aquesta gent que vol reescriure la historia feta a mida.

ESCÀNDOL DE PUNTETES

Acusacions greus de jutges contaminats ideologicament amb judicis cabals, i el sistema calla i mira cap un altre costat, el que en un Estat democràtic seria un escàndol de grans proporcions. Com diu José Antich, és tant podrit el sistema que no passa res.

Quan un fiscal denuncia pressions i no passa res
José Antich

No sé si volent o no però són extraordinàriament importants, valuoses i explicatives les declaracions del tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas Ramos, que és a l’organigrama el número dos de la fiscalia de l’Alt Tribunal, denunciant pressions dels seus companys i acusant-los d’estar contaminats ideològicament. És cert que parla de les pressions que va rebre dels fiscals perquè no arxivés les 21 querelles presentades contra el govern espanyol per la gestió en la crisi sanitària pel coronavirus. Però, en el fons, el tema és gairebé anecdòtic o molt menor ja que el rellevant és la confirmació realitzada des de dins de la carrera fiscal de la contaminació ideològica dels esmentats fiscals. I també que qui hagi posat veu a una cosa tan greu sigui algú que fa sis anys que és número dos de la fiscalia del Suprem i que ara se sent més lliure a l’hora d’opinar ja que aviat es jubilarà: només li queden per a aquell moment 81 dies.

Els dos fiscals a qui ha al·ludit Navajas són vells coneguts de l’independentisme i van jugar un paper actiu en el judici del procés: Consol Madrigal, exfiscal general de l’Estat amb el govern de Mariano Rajoy i a qui ha citat explícitament; i el segon nom és Fidel Cadena, a qui no va esmentar, però va donar prou pistes i de fet tothom coincideix que parlava d’ell. Per una o una altra raó però ja anirem sabent moltes més coses amb el temps, sobretot a mesura que s’enfrontin entre ells diferents estaments de la carrera judicial. L’assumpte no tindrà conseqüències en la sentència dictada per la sala presidida pel jutge Manuel Marchena contra els líders independentistes, en el que ha estat considerat el judici més important de les últimes dècades. Però ara sabem des de dins que el tàndem Madrigal-Cadena estava contaminat ideològicament. Ho comprovem durant setmanes i no pot sorprendre’ns a nosaltres el que ha dit Navajas: el judici de l’1-O va ser en el seu conjunt una impresentable posada en escena per condemnar els membres del govern català, la presidenta del Parlament i els líders de les entitats sobiranistes a sentències només comprensibles en una causa general contra l’independentisme català.

Europa ja passarà la factura d’això d’aquí a uns anys encara que a cap dels condemnats no els acabarà servint a la pràctica de gaire ja que els anys de presó els hauran acabat passant. Aquesta és la tragèdia de la diferent situació entre els qui tenen la paella pel mànec i els que són víctimes de la situació. I que en dies com aquest dimarts han de viure situacions com la de Jordi Turull, que ha perdut el seu pare mentre complia condemna a la presó de Lledoners.

Han passat més de 24 hores de les declaracions del fiscal Navajas sense que s’hagi anunciat oficialment una investigació després de les greus acusacions de contaminació ideològica a Madrigal i Cadena. Molt em temo que tot es taparà, que és el que sol passar a Espanya quan es vol que el tema passi el més desapercebut possible. Navajas ha obert la capsa de Pandora i a ningú no li interessa remoure l’assumpte ja que tots en sortirien esquitxats. Així s’entén com el PP ha aconseguit tot el poder de la judicatura ja que en el fons ha estat l’únic que ha tingut una estratègia i ha anat sempre a l’atac. Per això només ha acceptat renovacions quan tenia una posició d’avantatge i, si no era així, anava al bloqueig pur i dur. O guanyava o no hi havia partida.

LA BANDERA PER DAMUNT DE TOT

Davant la situació tant greu i descontrolada de la pandèmia a Madrid, vam escoltar les recomanacions del President de la Generalitat a la ciutadania catalana per evitar en la mesura del possible viatjar a Madrid per evitar el risc de contagi tant elevat del territori.

Desprès d’aquestes declaracions amb tot el sentit comú i responsabilitat, com son recomanar a la població evitar anar a zones amb alt risc de contagi com ara Madrid, hem escoltat les reaccions de la caverna com sempre embolcallada amb la bandera i l’odi a tot allò que vingui de Catalunya en sentit contrari al relat de fantasia que ens volen vendre i vam escoltar critiques a les paraules del President i algunes com Ayuso dient ben clar que Catalunya agradi o no es Espanya i que Madrid sempre estarà a disposició dels catalans. Altres amb més cinisme, mitjans del règim a Catalunya i col·laboradors habituals també han aprofitat per carregar contra el President en un exercici d’odi i cinisme sense treva.

Aquells que precisament han criticat l’independentisme de viure de la bandera ahir vam veure com la roda de premsa a Madrid amb Ayuso i Sanchez comptava amb 24 banderes espanyoles i de Madrid de fons, al millor estil dictatorial. Al mateix temps veiem com unes recomanacions sanitàries que tota persona normal signaria eren tergiversades un altre cop barrejant la bandera i el nacionalisme imperial espanyol que tot ho empastifa.

Dir que Catalunya es Espanya en qualsevol context es profundament anormal i de tanta repetició sona a aquell altre mantra que diu Espanya es un Estat de dret i una democràcia que van repetint per allà on van i que fa sospitar que realment no ho son. Apart oferir que Madrid estarà al costat dels catalans amb tot el que hem escoltat sempre i especialment els últims anys i pel que fa als organismes de poder no es creíble, evidentment separo la ciutadania de les estructures heretades del franquisme i que moltes d’elles tenen la seva seu a la capital espanyola.

Es l’odi pe l’odi encara que no es sustenti amb cap argument minimament intel·ligent. El President català ès l’enèmic i amb la barra lliure per bandera no tenen cap inconvenient en escampar i manipular el que sigui necessari per fer viable aquell “una grande y libre” que els guia en tot moment amb una croada que ja fa més de 300 anys que dura i que ara seguirà amb una escandalosa inhabilitació del President català, una nova taca a la democràcia en un Estat que no ho es ni se l’espera.

TROS DE QUONIAM

El President Torra desprès d’escoltar com es donava la culpa de la judicialització del procés a l’independentisme per part del president espanyol, va definir perfectament amb una expressió ben pròpia aquesta actitud cínica i interessada, tros de quoniam.

La responsabilitat de la repressió sense precedents a Catalunya que ara viurà un nou episodi amb la decapitació d’un nou President de Catalunya per penjar una pancarta nomes es responsabilitat de l’Estat espanyol i com a parts molt protagonistes els dos màxims partits del Règim del 78, el PP i el PSOE, dos engendres creats per seguir aquesta farsa de la Transició modèlica de la Dictadura a la Democràcia i on el seu ADN tots sabem quins objectius te.

Com he dit sempre, res del que ha passat els últims 3 anys es normal. La violència policial contra la població indefensa amb el vot a les seves mans, el cop d’Estat del 155, el judici de la vergonya contra els presos polítics i el dos líders de la societat civil amb condemnes sense fre, una bona quantitat de persones a l’exili sense poder tornar, i una repressió que no s’atura contra milers de persones i contra un Parlament convertit en un no res. De fet tots sabem que la Fiscalia General de l’Estat ha actuat sempre contra la democràcia i amb la venjança per bandera.

Ahir 20 de setembre recordem els fets de la Conselleria d’Economia, les autoritats judicials van fer la seva feina i no hi va haver cap violència, però el relat espanyol no es aquest i els Jordis per pujar en un cotxe a dir a la gent que torni a casa compleixen condemna.

De fet els reves judicials a Europa i les peticions de l’ONU o Amnistia Internacional per posar dos exemples per alliberar els presos i acabar amb la seva vulneració de drets i llibertats no han estat escoltades, creant una illa de Dictadura dins un ampli territori de democràcia. Davant d’això el cabdill Sanchez simplement fa l’estratègia instaurada des de la Dictadura, criminalitzar les víctimes i oblidar els botxins.

Davant aquesta disbauxa dictatorial i de manipulació del relat per part del titella de torn espanyol, no hi ha diàleg possible i el problema passa a ser nostre, dels nostres partits, de la nostra societat i de la nostra determinació a fugir d’aquest malson. Seguir la partida així es anar a la derrota segura i fins hi tot un tros de quoniam ho sabria.

ELECCIONS

Avui el Parlament ha rebutjat les propostes de demanar eleccions immediates fetes pel PSC-PSOE, Ciudadanos, Populars i Comuns amb el vot contrari dels partits independentistes i crec que cal destacar no caure en aquest parany del nacionalisme espanyol.

Els arguments dels Comuns de no entendre com l’esquerra fa Govern amb la dreta, i la disbauxa i fracàs d’aquest Govern, unides a la de resta de grups dient i insistint amb la mala gestió del Govern i la seva baralla continua que no governa per tot Catalunya. Tot un relat interessat demanant eleccions.

Cal dir, que Albiach utilitza el seu cinisme i s’enten perfectament amb qui governen a Madrid, ja que utilitzar l’eix esquerra i dreta quan sap perfectament que l’eix nacional dels partits independentistes es el que els uneix, i ho sap perfectament, alhora independentment del comportament, gestió i tàctiques dels partits, l’objectiu principal ha fracassat per la violència i repressió espanyola entre molts factors i el seu partit no es cap exemple d’implicació amb la democràcia i el poble del qual hauria d’haver estat al costat.

Pel que fa a la resta dir que tots els objectius no els han dut enlloc, quan saben que els seus partits han validat la violència contra la gent i també un cop d’Estat com el 155 per avortar la democràcia, cosa que els hauria de fer caure la cara de vergonya.

Els partits independentistes finalment han arribat a la conclusió de no demanar-li les eleccions immediates, entre d’altres coses suposo que seria admetre el fracás del Govern, cosa que no es poden permetre i alhora validar el xantatge d’una Justícia espanyola que amb un judici farsa li remetrà inhabilitació per penjar una pancarta i estar al costat del President es el mínim que es pot exigir a la disbauxa dels nostres partits.

Tanmateix desprès de desprestigiar tant les nostres institucions, ara no espero massa respecte al President. El President del Parlament ja ha avisat que si hi ha inhabilitació seguirà el procediment que arriba fins les eleccions. La prova que un cop més la obediència cega no deixa lloc a simbolismes i si a col·laborar amb aquesta farsa donant-li validació com han fet fins ara.

UNA NOVA FARSA

Independentment que el President Torra fos una quarta opció autoritzada per l’Estat per la presidéncia, ostenta un càrrec que amb un altre judici de la vergonya i que mai es donaria en qualsevol Estat minimament democràtic quedarà inhabilitat amb l’excusa de la pancarta penjada al balcó reclamant la llibertat dels presos polítics, i això mereix fermesa i unitat en la seva defensa més enllà dels interessos partidistes sobre les eleccions i sobretot una defensa davant els atacs de la resta de partits sucursal espanyola i deixar clar la importància de la seva figura. Que menys que una resposta conjunta dels nostres partits per defensar la persona i sobretot la institució tant orfe de ser defensada amb dignitat.

No us servirà de res

Jordi Galves

No tanqueu els ulls, que no us servirà de res. A partir d’avui ja no podreu deixar de veure’l, que hi serà quan menys us ho espereu, allà al davant, interrogant. Vulgueu o no el tindreu rondant-vos, carregós, el tindreu estalonant-vos, una vegada i una altra, l’aparegut. No descansareu. L’esperit desmanegat i balb ja no deixarà d’empaitar-vos, l’espectre innocent sé que us perseguirà, i la vergonya sempre us encendrà la cara cada vegada que torni, com una fatalitat, l’ànima en pena del president Quim Torra. No sé si compreneu que la llei antiga continua vigent, que la llei dels nostres pares no només és anterior a tots nosaltres sinó que ens sobreviurà mil·lenàriament. Perquè no hi ha gens de glòria a perseguir un home just i indefens, abandonat pels que li havien jurat fidelitat, protecció. Perquè no hi ha impunitat contra un home sol, contra un home honorable que, per decisió col·lectiva, esdevé molt honorable, després d’una solemne sessió parlamentària. Faríeu bé de fer-vos la gran pregunta, vosaltres, tots els que us heu burlat del president Quim Torra fins a cargolar-vos per terra, tots els que l’heu difamat i escarnit sense límits —emparats per uns mitjans de comunicació contraris a la majoria popular independentista—, tots els que heu escopit la seva filla per patir una discapacitat, o la resta de la seva família, tots els que heu acusat Torra de farsant o d’incapaç, fins i tot de traïdor, d’espanyol col·laboracionista. I la gran pregunta és si la majoria de l’opinió pública està amb vosaltres o no. Si amb tanta crueltat i deslleialtat, si amb tanta violència innecessària heu aconseguit exactament tot el contrari del que buscàveu, àligues. Us heu de preguntar si té raó René Girard i les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps. Ja va passar amb el cas del president Lluís Companys, que ha acabat encarnant-se com la víctima propiciatòria d’una nació catalana perseguida. Cap opinió pública, al capdavall, vol ser còmplice intel·lectual ni de la injustícia ni del delicte. Cap societat se sent orgullosa de linxar un no culpable.

Cap societat es pot sentir orgullosa de la degeneració moral a la que ha arribat el règim de 1978, ni tan sols els espanyolistes més encesos i més àvids de violència i destrucció contra Catalunya. En això consisteix l’autèntic problema de la pervivència i continuïtat del franquisme, que és universalment repugnant, indefensable arreu del món civilitzat. No per la figura del general Franco, sinó perquè defineix un règim assassí i contrari als fonaments morals més essencials del món occidental. L’honorabilitat del president Quim Torra no només està fora de dubte, sinó que el seu suposat delicte, en forma de pancarta reivindicativa, s’ha convertit en una acusació grotesca que contrasta amb la misèria moral, amb l’arbitrarietat criminal, amb la corrupció sistemàtica que han acabat envilint el conjunt de la societat colonialista d’Espanya. Consolidant la hipocresia de la mentida, sostinguda en el temps, i de la doble moral. Ens van dir que la santa Transició era gairebé una continuació natural de la Història Sagrada i, al final, hem despertat d’aquell somni rosa i cursi. I ens hem trobat com els nostres avis, envoltats de jutges feixistes, de la Guàrdia Civil, de l’africanisme i del saqueig com a continuïtat natural de la història militar espanyola. No us servirà de res, perquè ja no només lluitem per la llibertat de Catalunya. Lluitem per la nostra dignitat humana.

LA DIGNITAT DE LES INSTITUCIONS

Avui en el debat de política general en el Parlament, els Repúblicans davant la sentència imminent del Suprem sobre el President Torra li demanen eleccions immediates per mantenir la dignitat de la Generalitat i que cal una resposta de país que demana la gent i sobretot que no s’aprofiti el Govern per desgastar el company de viatge.

Una gran paraula, la dignitat, però que no es pot agafar i deixar com si fos qualsevol cosa. Els nostres partits fa temps que l’han perduda, i malauradament han arrossegat la nostra Institució principal a uns nivells de poder tant baixos que son gairebé inexistents. De fet desprès d’acceptar el 155 sense oposar resistència, d’acceptar unes eleccions imposades per l’Estat, de no permetre que el President legítim recuperes el seu càrrec, de permetre que el candidat a la presidència no sortis escollit fins gaudir de la permissivitat espanyola, de permetre qui pot ser i qui no diputat, i qui pot ser president o qui no. De no fer mai una resposta a la greu sentència dels nostres presos polítics després d’anunciar la mateixa molts mesos enrere i un llarg recorregut d’obediència extrema i col·laboració amb la repressió espanyola, es fa difícil ara escoltar la paraula dignitat.

Demanar ara una resposta unitària que no han estat capaços de pactar segurament era previsible, si no ho van fer pels nostres presos tampoc ho faran ara. Hem escoltat alguna proposta com l’anomenada via Venturós de la CUP que no deixa de ser més simbolisme per afegir al dels últims anys i on la gent crec ja hauria de dir prou. De fet crec que tots podrien estar dacord que penjar una pancarta no es motiu per inhabilitar un President, i més quan va acabar traient la mateixa. Per tant la dignitat seria mantenir el càrrec de la Presidència intacta, qualsevol altra cosa es més acatament.

De totes maneres com que sabem que això no passarà, ara nomes es prioritari per tots la tàctica de partit, uns per allargar en el temps hi donar mesos per fortificar un projecte nou, i altres precisament pel contrari i aprofitar l’ocasió, aquesta es la dignitat de que ens parlen i mentrestant la Institució sota mínims i com deia aquell el més calent a l’aigüera.

LA VERGONYA DE LA MEMÒRIA

Avui, l’anomenat Govern més progressista de la història d’Espanya, no em vull imaginar com seria un altra. ens presenta un avantprojecte de llei de memòria democràtica. Una mena de capa de vernís a una continuació de la Dictadura franquista que va avalar la transició.

De fet la llei d’amnistia, una vergonya en qualsevol Estat civilitzat i que va deixar sense càstig qualsevol col·laborador del feixisme sagnant de la Dictadura franquista i que ha impedit per exemple condemnar els torturadors oficials del règim, que alguns seguissin amb càrrecs públics amb les mans tacades de sang com Martin Villa o Fraga Iribarne per exemple i que tant la Justícia com el mateix sistema estructural de partits fossin una façana per no canviar res.

La mateixa Constitució en te ponents que ara fa quatre dies defensaven Martin Villa de les acusacions de la Justícia argentina, aquest es el nivell que parlem, també presidents en donaven el suport com Zapatero o Gonzalez, per cert un president amb els crims del GAL a la seva esquena com la cosa més normal del món.

Tanmateix ara ens presenten una llei que te un llarg recorregut parlamentari, suposant que s’arribi a aprovar i que deixa ambigüitats com la prohibició d’associacions que facin apologia de la Dictadura i que rebin fons públics, o sigui deixa les coses a mitges i obre portes que fa molts anys haurien de ser tancades amb pany i clau, parla de l’anul·lació dels judicis franquistes com el del President Companys, cosa que la Generalitat ja va fer en el seu dia i que ara pot veure un cop més com s’envaeixen les seves competències de paper fumat.

Una llei que arribar molt tard, més de 40 anys desprès i que cas d’aprovar-se es quedarà curta i la sensació que en aquesta Espanya uns sempres seran els guanyadors i les víctimes segurian com a víctimes, moltes d’elles als vorals de les carreteres per un sistema avalat per la meravellosa Transició pilotada pel mateix franquisme i que va crear un sistema de partits del Règim del 78, una Justícia que amb diferents noms fa la mateixa pudor i un sistema corrupte on els mateixos segueixen regnant, per cert amb el principal protagonista, l’anomenat com hereu per Franco sense cap canvi en el seu rol.

Sort que eren els més progressistes del món mundial.

LA UNITAT DE FIRETA

Un cop passada la Diada, el missatge que vam poder veure per part de les entitats i malauradament va ser les crides a la unitat independentista i la fi de les baralles entre partits. Una cançó que ja comença a ser habitual i que cada cop fa més petita la nostra reivindicació.

Nomes cal veure les reaccions dels partits, com sempre amb excuses de mal pagador i en clau de partit. Els republicans demanen unitat d’acció i eleccions ràpidament un cop el President sigui inhabilitat, de fet ni amb això son capaços de trobar una resposta conjunta a l’alçada de la injusticia que podem viure. De totes maneres no ens hauria d’estranyar, si no la van trobar per les condemnes dels nostres presos polítics desprès d’haver anunciat la mateixa mesos enrere i que hores d’ara ja no esperem, molt menys ho faran ara.

Una unitat no es pot demanar indefinidament, després de Junts pel Sí, un experiment forçat per la situació i el context encara que a contracor dels partits, però ben lligat pels independents i per la mateixa societat, mai més ha estat possible aquest fet. Moltes eleccions, moltes decisions i cruilles diferents que mai han dut a la tant anhelada unitat. Hem escoltat mil i una teories per rebutjar la mateixa com si la societat directament fos imbecil, i no veies en bona part les tàctiques partidistes de curta volada darrera estudis i arguments de pa sucat amb oli.

Crec que molts veiem clar que els partits independentistes, més enllà de la seva ideològia amb això tant artificial que anomenem esquerra i dreta, quan son una part tant importat d’una societat i per tant el seu projecte d’alliberament nacional pren cos tenen que aparcar aquests fets i centrar la seva energia per aconseguir el màxim objectiu. Cosa que els partits a gust amb el sistema evidentment no han de fer.

Ara per vergonya dels mateixos veuren un altre cop com amb la boca petita tornen a rebre estirada d’orelles que també saben es passatgera ja que la memòria es curta i el control de les entitats principals es notori pels seus interessos.

Sense determinació no hi pot haver independència però sense unitat tampoc. Aquí l’Estat ha fet una bona feina pels seus interessos i la por sumada a la mesquinesa molts cops dels nostres partits ben a gust en l’àmbit autonòmic i la crida un cop l’any han fet la feina.

No es pot seguir fent petit el missatge de la Diada, hem passat del tot a demanar que no ens barallem entre nosaltres, tot plegat molt trist.

UNA DIADA TRISTA

Demà crec que veurem una de les Diades més tristes dels darrers anys, en primer lloc per les restriccions de la pandèmia i en segon com diu Àstrid Bierge pel decensís amb els nostres partits i les seves estratègies per fer veure que tot canvia per no canviar res, i això ja ho hem viscut els últims 40 anys amb els resultats que tots coneixem.

No a una altra llei d’amnistia

per Àstrid Bierge

Aquesta Diada, siguem sincers, promet molt poc. I no és pel coronavirus. Al món, les coses segueixen passant i la gent segueix manifestant-te i rebel·lant-se contra la injustícia, des del racisme als Estats Units fins a l’autocràcia a Bielorrúsia. Estic convençuda que els catalans rebentaríem els carrers com acostumàvem a fer-ho si penséssim que està en joc alguna cosa important.

No estic dient que la gent ja no sigui prou independentista. Al contrari. Els independentistes, el que volen, és la independència, i és natural que, en l’actual context polític, pensin que una nova demostració de força social no faria cap diferència. En aquesta legislatura ha quedat clar que el projecte polític dels partits del govern, així com el de la CUP, no és la independència. Ara, el projecte polític d’aquests partits és aconseguir l’amnistia pels presos polítics i pels exiliats. I clar, manifestar-se per reivindicar l’alliberament d’unes quantes persones i no per l’alliberament nacional, no motiva.

La llei d’amnistia seria un error igual que va ser-ho la de l’any 77. La diferència és que llavors la por era, per motius obvis, més comprensible que ara. De la mateixa manera que llavors va servir per eximir els franquistes de la seva culpa, ara l’amnistia suposaria perdonar i oblidar la repressió que hem patit per haver exercit el dret a l’autodeterminació. L’amnistia equipara innocents amb culpables, víctimes amb botxins, el nacionalisme que es defensa per sobreviure amb el nacionalisme que ataca per explotar.

El que els actuals partits busquen amb l’amnistia -que ara ja col·loquen com a tema imprescindible per a una possible taula de negociació amb el govern espanyol- és poder passar pàgina del Primer d’Octubre, oblidar-ho tot i començar de zero. Això, a banda d’insultant, és impossible. No es pot posar un punt i a part enmig d’un conflicte que és obert, la història no és una cosa que es pugui anar ficant en paquets individuals, la història és analògica, flueix. Només cal veure l’objectiu que es marca la Proposta de Llei d’Amnistia -feta per una associació però impulsada pels partits- per veure que aquesta reivindicació és una manera d’intentar normalitzar la tornada a l’autonomisme. Diu que la llei ha de servir per “resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”. Fa riure. El problema entre Catalunya i Espanya no és que hi hagi presos polítics i exiliats. El problema és que la nació catalana vol deixar de formar part de l’estat espanyol per passar a ser un estat independent. I això no s’aconsegueix passant pàgina sinó fent tot el contrari. És a dir, ficant la banya fins al final.

EL SÍMBOL COMPARTIT

L’Expresident Montilla ha lamentat que la Diada ja no es un símbol compartit dels catalans, i que s’ha convertit en l’expressió d’un determinant projecte polític. Una apropiació de l’independentisme que contradiu un símbol d’unitat del país entorn uns valors i anhels compartits per damunt d’ideologies.

Segons ell, els símbols representen la nació gran, els que volen millorar l’autogovern i els que creuen que no es una necessitat i diu que durant els últims temps amb el procés no ha comportat cap avenç en l’autogovern, ni millora del finançament o competències. Parla d’institucions afeblides i societat dividida sense capacitat d’influència a la política estatal.

Originari de Cordoba i sembla que encara no ha entés res, o senzillament fa el seu paper que li toca sense un mínim de dignitat i respecte per la societat catalana. Parla de la Diada com aquella data folklorica on tot s’hi val, un 11 de setembre de 1714 on tot va ser normal a Catalunya, no hi va haver una ocupació militar, ni vam perdre les nostres llibertats desprès de resistir un setge per part d’un enemic que ens volia eliminats com a poble i assimilat perdent les nostres arrels i sentiments. Precisament això es el que reivindiquem any rere any, tossudament durant la Diada i demostrant que encara som vius i resistim davant un Estat molt més poderós. No es un projecte polític, es la mateixa nació catalana que com tot el que estimes o vols lliure i en igualtat amb la resta del món.

Precisament els que creuen que Catalunya ja està bé sent una autonomia de segona espoliada per l’Estat i amb aquest paper per bandera, representen els que van guanyar ara fa 300 anys i per tant poca estima a aquests símbols que volen veure vençuts definitivament.

Amb una gran dosi de cinisme parla de les institucions afeblides i cap millora d’autogovern durant el procés, quan sap perfectament que el seu partit es un dels culpables amb el cop d’Estat del 155 i la repressió i violència de l’Estat contra la democràcia del vot es la causa de la nostra situació.

Es com si el botxi doni la culpa a la víctima dels seus mals, una gran imatge de la tergiversació del relat que el guanyador vol imposar el perdedor, realment ell i jo no compartim cap símbol.