Arxiu mensual: agost de 2020

LA NOSTRA

Crec que abans d’uns dies de descans, deixar el text que ha escrit en Josep Lluís Carod Rovira, amb el seu mestratge habitual es un bon resum del que malauradament vivim aquests dies a Catalunya. El desenfoc d’alguns actors polítics i socials amb l’afer monàrquic espanyol, deixant en segon pla el que es el nostre únic objectiu: La República Catalana.

Per això cal activar la societat civil i pressionar al màxim la nostra classe política per abandonar las seva mirada cap a Madrid amb esperit col·laboracionista i fixar-la en la nostra societat, cosa que dit sigui de pas no hauria d’haver abandonat mai.

Equivocar-se de República

Josep-Lluís Carod-Rovira

“El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència”, sentencia l’article 56.1. de la constitució espanyola de 1978, aprovada tres anys després de la mort del dictador. Per al règim nascut amb la legalitat d’aquell any, la corona és la pedra de toc a l’entorn de la qual s’ha bastit l’edifici de l’Estat. No pas un edifici reflex de la pluralitat nacional, cultural i lingüística existent en el seu interior, sinó un Estat al·lèrgic a la diversitat de qualsevol tipus i hostil a les diferències. Aquest Estat té en la monarquia l’expressió simbòlica d’un poder que beneficia la jerarquia política, administrativa, judicial, militar, policial, religiosa, empresarial i mediàtica, amb Madrid com a centre referencial, amb els delegats corresponents a les diferents sucursals territorials, sempre subalternes.

És comprensible, doncs, que si la monarquia fa aquesta funció central, bàsica, insubstituïble, qualsevol crisi d’aquesta afecta, directament, “la unitat i permanència” de l’Estat, com la fugida d’ara. En aquesta situació, tots els poders de l’Estat, les elits extractives i privilegiades amb seu a Madrid, s’han conjurat a defensar la continuïtat de la monarquia en la persona del rei actual, com a millor manera de fer front a un possible trencament de la integritat territorial i per tal d’assegurar la continuïtat de l’Estat espanyol tal com l’hem conegut fins ara. Llevat dels partits de la perifèria plurinacional, la resta de formacions polítiques han sortit en defensa de la monarquia al·legant que no es tractava de qüestionar una institució, sinó una persona, com si la persona no tingués res a veure amb la institució que ha representat durant 39 anys.

En aquest sentit, el paper tristíssim de Podem i els comuns, agafats amb el pas canviat i sense capacitat de resposta, ni voluntat real de qüestionar un poder del qual frueixen com a ministres, clama al cel. En condicions normals, una força que es volia diferent, regeneradora de la política, vitalitzadora de la democràcia i contrària a la casta que ha tingut sempre la paella pel mànec, ja hauria sortit del govern.

La barra dels que s’entesten a fer-nos creure que són republicans amb una mà, mentre amb l’altra sostenen la corona és tan colossal com la d’aquells que, durant quatre dècades, asseguraven que no eren monàrquics sinó “juancarlistes”, expressió de la covardia interessada d’un empresariat que va contribuir als tripijocs corruptes del monarca, dels polítics i partits que van protegir-lo com ho fan encara avui, d’una premsa que va riure-li sempre les gràcies, encobrint-lo, en comptes de denunciar-ne les irregularitats i abusos, d’una judicatura que tocava el flabiol, d’un exèrcit que tenia com a cap suprem el personatge en qüestió i de la munió de cortesans que, allà i aquí, no perdien oportunitat d’expressar el seu vassallatge més vil, i que continuen expressant-lo encara ara.

La tocata i fuga d’aquest fenòmeno tan sols ha pogut dur-se a terme amb la participació i la complicitat del govern i de tot l’aparell de l’Estat, a càrrec dels pressupostos públics. Perquè, amb escorta policial, bé en deu conèixer els moviments el ministre de l’Interior. I com que no es desplaça amb Ryanair, ni amb Easyjet, ni amb Vueling, ni aprofita ofertes estiuenques de viatge a bon preu, la titular de Defensa també ha d’estar al cas de l’ús que es fa dels avions de l’exèrcit de l’aire. Mentrestant, els jutges no jutgen, els fiscals no fiscalitzen, els mitjans d’informació no informen i els juancarlistes callen. Però, alhora que els nostres presos polítics són a la presó, per tal que no fugin, el “fenòmeno” de l’estat mexicà de Campeche ja ha tocat el dos, en un viatge organitzat per l’Estat. Busca’l, doncs, que diu la frase feta… I Valtònyc continua a l’exili per haver dit, amb rima i música, allò que el monarca va realitzar amb fets.

La descripció d’aquest panorama, que tan negativament afecta la imatge internacional d’Espanya, la quarta economia de la Unió Europea, inclou també l’aparició d’un ingenu i taumatúrgic republicanisme espanyol. Si l’estat espanyol ha de ser una República, o ha de continuar com a Monarquia, és quelcom que ja decidiran a Espanya. Però, així com els independentistes irlandesos no tenien com a objectiu l’assoliment d’una República Britànica, sinó la independència de l’illa en forma de República d’Irlanda, per als independentistes catalans no hi pot haver altra República que la nostra: la República Catalana. Sorprenen, doncs, alguns missatges plens de bones intencions amb la bandera espanyola republicana, com si aquesta fos, precisament, la nostra causa, que no ho és.

D’Espanya n’hem conegut República i Monarquia, governs de dretes, de centre (?), d’esquerres i el més progressista de la història, i ja sabem com ens ha anat sempre. No tindria cap sentit que ara canalitzéssim les nostres millors energies per fer caure la monarquia espanyola i apuntalar una República tan espanyola com la forma d’estat anterior, en comptes d’aprofitar els molts punts febles que té ara l’Estat a benefici dels nostres interessos. “La dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda”, deien els patriotes irlandesos. Ara tenim l’oportunitat d’enviar al món el missatge que el poble català no vol formar part d’un estat corrupte fins al moll de l’os, amb unes estructures dirigents absolutament podrides i a les quals no volem salvar, ni emblanquinar. El desgast internacional d’Espanya, en un moment de crisi tan profunda com l’actual, hauria de ser aprofitat, amb intel·ligència, mirada llarga i un punt de mala llet, a favor de l’única República que de debò ens importa: la nostra.

PRIMER EXEMPLE

El President de la Generalitat demana desobediència als Ajuntaments, des de la Institució que ha obeït i acceptat tota la repressió espanyola sense protesta. La credibilitat s’ha de guanyar.

Efectivament, proposa als Consistoris catalana no transferir els romanents al Govern espanyol com ordena la mesura aprovada per la Federació espanyola de municipis que estableix que cedeixin el superàvit al Ministeri d’Hisenda espanyol amb la promesa que entre 2020 i 2021 podran utlitzar el 35% dels fons aportats. Aquesta mesura amb el suport socialista i abstenció de Podemos es titllada d’espoli pel President amb una quantitat de 3500 a 5000 milions.

Seria lloable i encertat si no fos que qui ho demana, la Institució que presideix, va renúnciar a la República Catalana, va acceptar el cop d’Estat del 155 sense cap tipus de resistència, unes eleccions fraudulentes no convocades per qui tocava i a partir d’allà una legislatura que ha acceptat totes les decisions judicials, ha acceptat que la tria del President vingui de fora, qui pot o no pot ser diputat i totes i cadascuna de les mostres de repressió que venen de Madrid, inclosa la gestió de la pandèmia. Tot revestit de Govern efectiu i inspiració repúblicana que evidentment ha quedat en res quan comprovem l’efectivitat.

La paradoxa es que la fi de la legislatura i inhabilitació del President per part de la Justícia espanyola pot venir per haver fet el ridícul amb una pancarta al balcó que es va posar, canviar i treure, per finalment acabar obeint les consignes de la Junta Electoral. Es el resum perfecte d’una legislatura on els partits han renunciat al mandat que els pertocava i de pas han deixat les institucions catalanes en res.

Ara demanen que els Ajuntament facin el que ells no han fet mai. Exactament igual com quan han animat a la ciutadania a sortir al carrer per posteriorment enviar els Mosso a utilitzar la violència contra la mateixa societat cridada com hem vist repetidament o en plena pandèmia criticar les mesures espanyoles preses alarmant la població per acabar acceptant cadascuna d’elles. Una paròdia que ha durat massa com per ara demanar els signes de dignitat que mai han ofert.

Primer cal practicar amb l’exemple i posteriorment hi ha força moral per demanar, i en aquest cas no es així.

RIURE PER NO PLORAR

Les últimes hores em escoltat declaracions de tot tipus sobre la fugida de Juan Carlos i el cert es que totes elles demostren perfectament la vergonya democràtica d’aquest Estat anomenat Espanya.

En Pedro Sanchez ens diu que no s’han de jutjar les institucions, sinó les persones, el cínic José Zaragoza ens diu que JxCat i ERC prefereixen fer-se la traveta que dialogar amb Madrid, Albiach diu que ningú no entendria que Esquerra no negocies els Pressupostos amb l’Estat, Iceta que una victòria dels dos partits independentistes suposaria mantenir la confrontació i Calvo que el Rei emèrit no fuig de res simplement surt del país, ja que no esta imputat amb cap causa.

Son nomes uns quants exemples dels molts que podríem trobar i una cosa que tinc molt clara, o millor dit dues, si fossim un poble decidit i uns partits com cal seria una bona oportunitat per furgar dins el caos i intentar el nostre objectiu que evidentment res te a veure amb la monarquia espanyola i el segon que amb el temps i l’estratègia de tot el sistema aquesta fugida quedarà en l’oblit i la monarquia consolidada amb el seu hereu, en definitiva la punta del sistema, que inclou els alts funcionaris, tribunals, grans empresaris, partits i d’altres que son el nucli d’un sistema podrit provinent de la Dictadura i que segueix en els seus llocs com si res.

Diu en Sanchez que nomes les persones i no les institucions, suposo que alhora de donar suport entusiasta al Cop d’Estat del 155 no pensava el mateix. Zaragoza encara s’atreveix a parlar d’un dialeg que no existeix més enllà del jo ordeno i tu obeeixes, Albiach suposo que no sap que fa dos anys va haver un referèndum i una Declaració posterior avortada entre d’altres coses per la violència estatal, que ara pretén oblidar per pactar pressupostos, Iceta fa un gran descobriment amb el tema de confrontació, suposo que com Albiach la seva memòria es curta i selectiva i Calvo avala que el President Puigdemont des del moment zero era profug de la justícia, sense estar imputat i complint amb la justícia allà on ha estat quan ha estat cridat i en canvi el Rei emèrit ha marxat de vacances, cal ser miserable.

És allò que deia de riure per no plorar.

UN ESTAT PODRIT

La marxa del Rei emerit espanyol diuen que a la República Dominicana a viure a cos de rei, i mai més ben dit, amb les maletes plenes de diners robats a l’Estat on va fer de Cap d’Estat nomenat a dit per un Dictador sanguinari i on ara amb les proves cada cop més insistents de corrupció i enriquiment a compte dels plebeus ha provocat un terrabestall que ja dic que en el fons no canviarà res.

El Govern espanyol ha mostrat el respecte a la decisió del Borbó i destaquen exemplaritat i transparència en el Monarca actual. Per altra banda el seu soci de Govern, Podemos destaca la inacció de la justícia espanyola i abordar el model d’Estat en una República solidaria i plurinacional.

Com podem observar, cinisme pel broc gros. El sistema es un tot, on tots tenen el seu paper i serveixen per perpetuar una falsedat com la Transició exemplar que tant volen vendre. De fet el Borbó va ser imposat pel Dictador, cosa que ja denota la farsa de la democràcia espanyola i ara amb totes les informacions aparegudes la seva impunitat ha estat total, i podem veure com un raper com Valtonic ha d’agafar el camí de l’exili per dir lladre al Borbó en les seves cançons i al lladre se li permet viure una vida plàcida sense cap cost pels seus robatoris i com una operació d’Estat per blanquejar aquests episodis i donar un nou impuls a la Monarquia per molts anys. Ni la Justícia mourà un dit, ni dels partits del Règim del 78 en sortirà cap paralula contraria, de fet com deia tots tenen el seu paper, inclus Podemos que darrera aquest paper de sorpresa i ofensa son també col·laboradors necessàris i saben perfectament que una República espanyola ni seria solidaria, ni molt menys plurinacional.

Des de Catalunya, alguns semblen obsessionats amb el tema del Borbó, se’ns dubte per blanquejar el seu canvi de rumb respecte els objectius de Catalunya i els mandats incomplerts de la societat catalana. Altres donen idea de que la independència comença per la mentalitat, i no hi ha dubte que voler involucrar-se en els assumptes espanyols no seria la millor opció. Es com el fill que marxa de casa dels Pares i aquests volen fer reformes i el fill vol participar en el tema.

En definitiva, un Estat podrit, on de tant en tant tanta corrupció ha de surar per algun lloc, però on Catalunya ha de comportar-se com a major d’edat i pensar d’una vegada per totes en ella mateixa i prou.

MALTRACTE INVARIABLE

Desprès de la Reunió de Presidents Autonòmics amb Pedro Sanchez per rebre la informació dels fons europeus assignats a l’Estat espanyol amb l’absència del President Català, he vist moltes piulades contra el lehendakari que a darrera hora va assistir a la trobada amb adjectius com traïdor a l’ambient.

Cal dir que el lehendakari es el President Basc i no de Catalunya, això per començar, en segon lloc hi va anar amb uns acords previs signats beneficiosos pel seu territori, i que van desbloquejar la seva presència també buscada per l’Estat. Per tant res a dir. El seu partit no busca la independència, tots ho sabem, es la Convergència catalana però amb la clau de la caixa que li ha permés negociar tot una sèrie de competències que altres ni poden somiar. Aquest status Quo de la societat basca ha mantingut el seu lideratge per la seva gestió cal dir i com explicava amb tots els recursos per poder fer polítiques efectives al territori que no hi ha dubte son valorades i comporten aquests suports a Madrid de la seva formació amb molts Governs diferents que tant han criticat.

Res a veure amb Catalunya, la seva mediació durant els punts més calents del Procés no van ser per amor a la independència catalana, i si per una solució que no la fes efectiva i de retruc deixes en entredit els privilegis bascs que ells gaudeixen. No ho retrec, al contrari, un partit que amb la seva ideològia i objectius lluita pel seu territori, res a dir i si molt a retreure a la part catalana sempre pensant que de fora faran la feina que precisament no s’ha atrevit a dur a terme, i això no passarà mai.

Avui han sortit les dades del 2018 de liquidació per autonomies on es constata aquest infrafinançament català perpetu, on la tercera comunitat que més aporta, passa a ser la desena en recursos rebuts, cosa que encara empitjora si tenim en compte el diferencial de preus per territori. Res de nou, aquell “Espanya ens roba” que es deia es simplement això, i per cometre aquest robatori fa falta un actor que l’accepti, i aquest es Catalunya.

Fins que no superem aquesta mentalitat, i ens atrevim a criticar el que defensa la seva dignitat que no te perquè coincidir amb la nostra, no avançarem. Ara vindran el repartiment d’aquests fons i veurem qui en surt perjudicat i els grans discursos, articles i tuits de critica victimista que provocaran, espero que pensin amb l’1 d’octubre del 2017 i la gestió que en van fer.