Arxiu mensual: maig de 2020

CAYETANA I EL TERRORISME

Les acusacions de la representant Popular Cayetana Alvarez de Toledo de terrorista al padre de Pablo Iglesias per ser membre del FRAP, una organització contra el franquisme com explica Salvador Cot en el seu escrit deixen ben clar, si es que calia la farsa de la Transició. Oficialment el feixisme que va ser el guanyador representa la legalitat i el bé i el Règim legal de la República en el seu moment que va ser derrotat per les armes continua representant el mal en totes les seves formes.

Cayetana pot dir el que diu ja que es dels primers, dels guanyadors que van assumir el poder i que mai l’han cedit, per tant des del seu punt de vista evidentment te raó amb les seves afirmacions. Iglesias s’hauria de preguntar com un Estat es vol reformar sense jutjar el seu passat i posar les coses al seu lloc.

El Caudillo continua decidint qui és terrorista

Salvador Cot

Julio Álvarez del Bayo va ser ministre d’Estat durant la Guerra Civil en els governs de Largo Caballero i Juan Negrín. Partidari de la resistència a ultrança, va ser un dels últims defensors de la República des de l’anomenana Posició Yuste, a la demarcació d’Alacant. Va marxar entre els últims, amb les tropes feixistes a escassos quilòmetres del darrer territori controlat per les forces lleials a la República.

Álvarez del Bayo va marxar a l’exili, però no es va rendir mai. La seva negativa a acostar-se al règim franquista li va costar primer l’expulsió del PSOE i, després, la del PCE de Santiago Carrillo, que va estar disposat a renunciar a la ruptura amb el tardofranquisme a canvi de la legalització dels comunistes. Decebut, l’exministre republicà va fundar el FRAP, una organització armada que va realitzar alguns atemptats entre 1973 i 1975 en què van morir cinc policies franquistes i un guàrdia civil. El règim, furiós, va respondre amb una onada de repressió que va portar tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz) i dos d’ETA (Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui) després d’una farsa de judici militar a ser afusellats. Era l’estiu de 1975 i les condemnes -com la de Salvador Puig Antich- continuen essent perfectament legals i vigents.

Això, exactament això és el que recorda i reivindica Cayetana Álvarez de Toledo quan acusa el pare de Pablo Iglesias, antic militant del FRAP, de terrorista. La vigència perpètua de la victòria de 1939 i la derrota eterna de la II República. Els opositors a Franco, Falange i l’aparell repressiu de la dictadura són delinqüents i els policies franquistes, inclosos els torturadors més sinistres, són funcionaris amb medalla, pensió, honors i complements salarials. Les diverses ultradretes espanyoles no sortiran mai d’aquí perquè l’Estat és seu, se’l van guanyar a Gernika i Badajoz, a l’Alcàsser de Toledo i a l’Ebre. Com deia Franco, “quan d’altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada”.

EXEMPLE NISSAN

Ara tot son lamentacions, falsos esforços i promeses que no es poden complir, la veritat es que la planta de Nissan a Catalunya tanca i de moment no tornarà.

Nomes cal veure les reaccions des del Ministerio a Madrid, passant per la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona, uns per instigadors i altres per col·laboradors del sistema en son culpables i un cop més la classe treballadora acaba pagant les conseqüències del sistema on per desgracia viu Catalunya.

De fet i com ens recorda avui Joan Canadell, el 2006 quan la marca volia obrir planta a Igualada, el que era aleshores president espanyol, el socialista Zapatero va donar ajuts públics a l’empresa però per obrir la planta a Valladolid, aquestes son les decisions dels Estats i Catalunya com sabem no ho es, i no te les eines que evidentment tenen els Estats per protegir els seus territoris. Tanmateix la majoria ho fan, però com també sabem Espanya ha fet, fa i farà el possible per perjudicar Catalunya al a la que tracta com una colonia des de fa més de 300 anys i decisions com les que he dit simplement ho justifiquen.

El resultat son prop de 20 mil treballadors a l’atur. El Govern ens diu que crearà un organ de control conjuntament amb el Ministerio per seguir la situació i intentar revertir la situació. Això es el mateix que quan es crea una comissió d’investigació per un tema concret, la millor manera de marejar la perdiu per no arribar enlloc.

Les exclamacions de Colau vertaderament fan llàstima, ja que tots saben que si es vol en aquest cas evitar que una empresa important no tanqui les portes en el territori cal tenir el suficient poder i eines per persuadir la mateixa que no ho faci. Ni una cosa ni un altra te Catalunya, afegint que qui te aquestes eines les utilitza però normalment en contra dels nostres interessos.

Per tant, una prova més de la necessitat d’un Estat propi amb aquest món que vivim i una prova més del virus de l’autonomisme que els nostres partits han assumit sense oposar resistència i sent part del joc que com sempre te una gran víctima, la propia societat catalana atrapada dins un sistema pervers sense possibilitats.

ELS CÀRRECS PER ALGUNS

El President Montilla, evidentment sempre tindrà en el seu currículum haver estat President de Catalunya, i això com veiem dins la insignificància autonòmica no significa massa cosa, de fet en molts casos no li falta raó.

Aquest President socialista de Catalunya durant 4 anys, aquells del tripartit amb Esquerra Repúblicana i Iniciativa per Catalunya van ser més aviat grisos i que lligaven molt bé amb un personatge també gris i amb aspecte de funcionari responsable.

Més enllà de la seva obra de Govern, i de la podriem dir disbauxa d’aquell periode, la seva manera de ser no la va amagar i la seva obediència al partit i als interessos de l’Estat per damunt de la societat que representava, de fet això no seria un cas únic, el va fer fugir per cames de la manifestació del 2010 “Som una nació, nosaltres decidim” en principi per protestar per la decisió del TC contra l’Estatut i finalment convertida en el primer clam per la independència.

Un final trist, que encara ho seria més quan el seu partit el va presentar com Senador a Madrid i naturalment la falta de dignitat del nostre Parlament va votar per exercir aquest càrrec i deixar tot un President de la Generalitat en el cementiri d’elefants espanyol anomenat Senado, en una clara ofensa i menyspreu al càrrec que havia ostentat.

La seva seriositat el va portar a no votar el cop d’Estat contra Catalunya, anomenat 155, cosa que segurament no va resistir ni un personatge com ell, i ara finalment en el meravellós sistema espanyol creua les portes giratòries i va a parar com a conseller al Conseller d’Administració d’ENAGAS culminant la cursa espanyola de la vergonya on tants vividors de la política que evidentment no consideren la representació de la gent com un fet puntual i des servei, sinó com una forma de vida que normalment acaba a les empreses de l’IBEX 35, de fet les mateixes que han ordenat a l’ombra les polítiques a realitzar per l’executiu.

Èticament es reprovable, però per aquells sense cap menyspreu que considerem que ser President de Catalunya es el màxim i per tant no es pot millorar, es ofensiu veure com hi ha persones que no ho veuen com res més que un pas més en la seva carrera política i diu molt poc d’unes institucions cada cop més desprestigiades i sense cap brillantor.

DE LOS COBOS NO ERA EL PROBLEMA

La destitució de De los Cobos, dit sigui de pas un personatge miserable que en qualsevol Estat democràtic seria jutjat pels seus fets ha estat fulminat precisament per un Ministre amb un historial que tots sabem, son les paradoxes de la vida.

De fet, un sistema tant podrit com aquest no te fronteres i una jutgessa que encarrega un informe en aquest cas a la Guàrdia Civil per les manifestacions del 8 M i les seves possibles contraindicacions per la posterior pandèmia han estat requerides per l’executiu ja que anaven a la seva contra i destapaven un cop més la seva irresponsabilitat i el seu cinisme quan el mateix ministre parlava de la trobada a Perpinyà com un focus de contagis. El més greu es que allò que repeteixen un cop i un altra, no ho escoltareu amb cap democràcia normal dels seus representants, que hi ha separació de poders ha tornat ha quedar en evidència i algú encara seguirà dient que l’alternativa es la dreta, un mantra que ja nomes un cec podria comprar.

Tanmateix la destitució d’aquest personatge macabre que dirigia l’operatiu de l’1 d’octubre a l’estil de qualsevol Dictadura bananera, ningú li ha demanat responsabilitat, es més s’ha permés mentir descaradament en el judici dels nostres presos polítics i ara amb el Judici al Major Trapero sense cap conseqüències. Esclar que les seves sospites de participar amb tortures al País Basc ja delataven de que i de qui parlem. Si nomes ens centrem en aquell operatiu a Catalunya, es evident que va ser un fracàs i un atemptat als drets humans.

Pel que fa a nosaltres, De los Cobos es una peça més d’aquesta farsa anomenada Espanya, on res ha canviat ni en te intenció, es més ara hi haurà un substitut que seguirà les mateixes directrius, amb un simple canvi de noms.

El més greu per la part catalana continua sent aquells que volen vendre Espanya el que no es i d’això fer-ne carrera a Madrid i aquí, amb un engany rere un altre insultant la memòria dels catalans, venen diàlegs, mediadors i acords impossibles com solucions màgiques del qui dia passa any empeny.

De los Cobos, podia i es odios, però en definitiva treballa pel règim i com a botxí del mateix executava les ordres. El problema son els nostres i això poc te a veure amb la Guàrdia Civil.

ELS HIPERVENTILATS

Aquesta paraula ha estat utilitzada molts cops precisament per aquells que mai han tingut la intenció de que Catalunya esdevingui un Estat, però si reivindicar una esperança infinita que saben mai arribarà.

M’ha vingut al cap aquesta paraula, quan aquests dies llegeixo alguns escrits d’opinadors que ja escriuen sobre com continuarà el procès desprès de la crisi sanitària, i trobo aquelles receptes classiques basades amb mentides històriques que la seva negació fa que puguis ser titllat de la paraula abans descrita quan en realitat simplement assumeixes la realitat en base a fets contrastats.

Ens diuen i segueixen jugant amb aquest 50% màgic de vots a unes eleccions autonòmiques al Parlament, com si això fos la mare dels ous i la clau que obrirà de bat a bat la porta de reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català per part de l’Estat, quan saben perfectament que tant fa superar el 50, el 60 o el 70. La resposta seguirà sent la mateixa i esta demostrat per exemple amb l’Estatut amb un 90 % de vots favorables i totalment desacreditat i retallat per l’Estat. Ens diuen que es una tasca de formigueta de molts anys, i això ho venen dient també fa molts anys, no es pot anar amb presses diuen. No son presses, es determinació, tot te un límit i aquest no pot ser indefinit com ens proposen, i la tercera es aquella de que si fem les coses bé, som més ampliant la base i ens carreguem d’arguments, l’Estat per força admetrà un Referèndum si o si. Un altre lliçó de cinisme, ja que saben que l’Estat mai l’admetrà, precisament per les seves mancances democràtiques, un Estat que no ha estat capaç de condemnar el franquisme i ha seguit protegint els torturadors i deixant abandonats els morts enterrats als vorals de les carreteres, evidentment mai acceptarà la decisió de la gent lliure i sobirana.

Per això, quan el President Torra ens diu que Catalunya ha d’exercir el seu dret a l’autodeterminació, cal respondre que no vol dir pidolar-lo a qui mai acceptarà res sobre el tema i respondrà com hem vist amb la violència física i legal com a solució. Hauria de voler dir, admetre sense embuts que malauradament amb el nostre entorn la unilateralitat es l’única via, i això vol dir assumir riscos, i sobretot un front comú de la societat i els seus representants sense embuts amb un canvi de marc mental. Respectar les lleis ja aprovades en el Parlament i el Referèndum de l’1 d’octubre, conjuntament amb les majories parlamentàries i uns lideratges no de partit, sinó de país.

Així de senzill, i així de difícil alhora.

EL TRILERISME NO TE DIÀLEG

El cinisme i trilerisme de Sanchez i el seu Govern per validar la prorroga de l’Estat d’alarma prometent al millor estil Zapatero per totes bandes a canvi dels suports i posteriorment mirant a un altre costat nomes pot ser permés en un Estat mediocre com Espanya amb un sistema corrupte i uns representants de molt baixa qualitat.

Com diu Salvador Cot, el miratge madrileny es una realitat i sortir-ne una obligació que la societat hauria de començar a exigir amb força i no fer el joc a aquelles forces que continuen jugant la partida amb les cartes marcades.

S’esvaeix el miratge madrileny

Salvador Cot

La manera en què el PSOE ha tirat endavant l’última pròrroga de l’estat l’alarma, amb mentides creuades i triangulacions a tots els socis possibles, deixa clar que la via d’ERC per trobar una solució pactada al conflicte entre Catalunya i Madrid és una pura quimera. Pedro Sánchez i els seus no pretenen democratitzar les institucions de l’Estat, ni reformar el règim borbònic, ni tan sols donar un tomb social a la gestió d’aquesta crisi. El que intenten és, simplement, allargar al màxim la seva estada al poder. Pacten una taula de diàleg amb ERC i, quan ha passat la investidura, se n’obliden; acorden derogar la reforma laboral del PP ni més ni menys que amb Euskal Herria Bildu i, quan han superat la votació essencial, se’n desdiuen; aconsegueixen el vot favorable de Ciutadans i, en paral·lel, estan reunits amb l’esquerra abertzale…

És evident que aquest govern PSOE/Podemos no és la finestra d’oportunitat que hi veuen, sobretot, els comuns catalans. No té ni projecte de reforma ni la voluntat real que caldria per enfrontar-se a la dreta extrema i l’extrema dreta que està incrustada en les institucions de l’Estat i que ara intenta guanyar el carrer, encara que sigui a cops de bandera i amb la complicitat de la policia. El govern més progressista del món mundial serà una anècdota en la Història, un parèntesi de dubte madrileny entre dues crisis catalanes.

Tot plegat haurà de portar, necessàriament, a un projecte de col·laboració entre les dues principals opcions estratègiques de l’independentisme. No hi ha alternativa a pagar el preu social de la confrontació, a esmenar el que fa temps que Carles Puigdemont considera un error, com va ser el desistiment republicà de 2017. L’esquerra espanyola i les seves filials catalanes han deixat de ser una possibilitat.

LA NOVA NORMALITAT

El President Torra ens diu que la nova normalitat ha de ser culminar en un Estat independent, però els fets veiem que no van per aquest camí.

De fet, i des de fa 2 anys i mig veiem com els partits independentistes s’han dividit amb tàctiques tant imaginatives com la dels Repúblicans i pactar amb l’Estat, la Taula de diàleg en diuen i donar el vot d’investidura a un personatge tant sinistre com Sanchez a canvi de res. Una operació fantàstica que dona fe de la talla dels nostres representants i també ens dona la veritat de les seves intencions, poder i partit tot en l’àmbit autonòmic esclar.

El cop de porta del PSOE i el canvi de companys de viatge de Sanchez i Iglesias amb la persona d’Arrimadas es un cop de peu per sempre a aquesta taula inútil que encara escoltem demanar als repúblicans ara ja fent vergonya aliena pel cinisme que destil·la i la no acceptació de la realitat, que no es altra que no hi haurà mai acord amb Madrid per la independència, hi els costos de la decisió s’han d’assumir, de fet el cost de renunciar-hi els seguim pagant cada dia que passa.

A l’altra banda el President Torra fa aquestes proclames, jo crec de bona fe, però amb això no n’hi ha prou i els fets el desmenteixen, el que van anomenar Govern efectiu es una simple gestoria obedient del poder espanyol sense rubor. Ho hem vist repetidament, i cal dir que així tampoc anem amb massa bona direcció.

A l’exili el President Puigdemont ha estat molt amb silenci durant un Estat d’Alarma que era una oportunitat per posar en evidència l’Estat un cop i un altra. De fet en el seu llibre com ja havia admes fa temps, torna a dir que tirar enrere el 10 d’octubre la Declaració d’Independència era una errada, de fet no parla que el 27 la podia perfectament subsanar i en comptes d’això van acceptar el 155 van sortir per la porta del darrere cames ajudeu-me i van deixar la societat catalana amb un pam de nas. De fet poc se sap d’aquella eina anomenada el Consell de la República i que ara fa campanyes per deixar de pagar la monarquia a la campanya de la Renda, evidentment amb poc èxit, ja que per no pagar al rei espanyol cal marxar d’Espanya, es una condició de sentit comú. Altra cosa es enganyar la societat.

En definitiva la nova normalitat, efectivament hauria de ser nova, amb l’actual evidentment no ens en sortirem.

EXEMPLE: NOVA ZELANDA

Aquest estat oceanic es un exemple amb la lluita contra la pandèmia, l’ha controlada amb uns 1500 infectats i una vintena de morts.

De fet aquest Estat va fer les mesures més dures quan hi havia pocs casos en el món tancant les seves fronteres, va imposar quarentena a totes les persones que van arribar al país, un extens bloqueig i una gran operació de rastreig de contactes i proves. Bona part de l’activitat comuna va quedar tancada ja el mes de març i ara poden dir que han vençut la batalla. La segona part es la reactivació de l’economia on la Primera Ministra Jacinta Arden proposa una setmana laboral més curta amb quatre dies i tres festius amb treball més flexible per conciliar feina i família i fomentar el turisme intern per reactivar l’economia.

Segurament aixó i amb la mentalitat que coneixem i gestió consumada podria ser d’un altre planeta, però no es de la mateixa Terra i demostra que hi ha altres formes de veure els problemes i sobretot d’escoltar la ciutadania posant aquesta en el centre de les decisions ja que ella ha de ser la beneficiaria de qualsevol gestió.

Segurament això tant simple, es utòpic en les nostres contrades on veiem com un Estat autoritari ha aprofitat una pandèma per recentralitzar encara més el poder i retallar drets tant bàsics com els de manifestació o opinió sense manies amb els resultats de vides perdudes que tots coneixem. Uns representants com a simples peons del sistema que no te amb la ciutadania cap base efectiva. A Catalunya també hem vist coses similars i triant sempre la obediència en comptes dels drets i les vides dels ciutadans amb el poder com a rerefons, encara que sigui per validar un sistema que desprès es la base electoral de les seves propostes critiques.

Dona enveja veure com un mateix món te diferents velocitats i diferents maneres de gestió amb un poble controlat que no sembla aprendre la lliçó i que concretament a Catalunya ja sembla haver deixat enrere les reclamacions de fa 2 anys que ara semblen molt llunyanes i amb uns mitjans col·laboradors amb el règim recordant allò de que ara no toca.

No fos cas que algú veies l’exemple de Nova Zelanda com un sistema a imitar.

LA COGOVERNANÇA

Aquesta paraula la podem afegir al llistat llarg de paraules que per si soles no volen dir res però que son la punta de llança de l’engany infinit.

Efectivament, com ha reiterat el Ministre Illa desprès de saber-se que el Govern espanyol ha pactat amb Ciudadanos la prorroga de l’Estat d’Alarma per 15 dies més, torna a repetir aquest mot per fer veure que les decisions son entre el Govern Central i els autonòmics, quan tots sabem que el nom no fa la cosa i que en realitat el comandament únic en aquesta desescalada nomes es a Madrid i sense possibilitat de canvi.

De fet, no es res nou. Allò de l’Estat plurinacional com suposo ja ningú dubta mai ha existit i la realitat es que 40 anys de dictadura i una falsa transició ens porta on som ara, i ens porta a com es gestiona la crisi amb el Govern que deien més d’esquerres de la història, un altra mentida ja que l’esquerra espanyola senzillament no existeix, tot son forces per mantenir el regim establert i les proves han estat enormes, primer amb el procés català on hem vist com un Estat utilitzava la violència contra la societat indefensa i posteriorment amb tots els seus estaments polítics, judicials i socials deixava i deixa la democràcia en res i Catalunya a la pràctica sense autogovern aparent. Posteriorment la crisi sanitària ja hem vist com els militars han estat protagonistes i la unilateralitat la base sobre la que s’ha gestionat per damunt de qualsevol vida humana.

Veritablement l’atac ha estat ferotge i les conseqüències molt clares, amb un Govern català sense cap tipus de poder i uns partits independentistes atemorits i amb fam de poder autonòmic que simplement han deixat de banda els seus objectius i han tornat justament allò on els volien a Madrid, dividits i disposats a col·labora amb aquesta gran farsa anomenada Espanya. Fa llàstima llegir com Esquerra encara es reuneix amb el socialisme retrograd espanyol per votar favorablement a l’Estat d’Alarma reclamant competències que no tornaran o Taules de diàleg que son un insult a la intel·ligència, tot amb la col·laboració interessada d’aquest debat ideològic d’esquerra a dreta tant passat de moda i amb una societat atordida per la perdua dels seus representants.

La cogovernança, tota una paraula buida per seguir aquest engany fins a l’infinit.

LES REFLEXIONS JUNQUERAS

El President d’Esquerra Oriol Junqueras descarta eleccions de manera immediata, però demana pactar escenaris i calendari, ja que segons ell deixar-ho en mans del Tribunal Suprem es una irresponsabilitat.

Ens diu que desprès tot seran presses, improvisacions i xantatges. Assegura que l’Estat ja ens va imposar unes eleccions i no creu que els ciutadans es mereixin això. Parla de que en Governs de Coalició això s’ha de parlar i entre d’altres coses torna a reclamar quan sigui possible reestablir la Taula de Diàleg.

No hi ha dubte que la deriva dels nostres partits es el pitjor mal que vivim per culminar allò que va a quedar a mitges fa més de 2 anys. Diu que deixan en mans del Tribunal Suprem la data electoral es irresponsable, en referència a la propera inhabilitació del President Torra i que el deixaria sense comandament per convocar-les. Crec que amb una mica de memòria aquesta irresponsabilitat es la que ha practicat l’anomenat Govern efectiu tot el seu mandat i així els Tribunals han decidit qui podia i qui no podia ser President, qui podia i qui no podia ser Diputat o quan el President perdia el seu escó a la cambra per posar uns exemples. Tot això amb l’acceptació del seu partit i una obediència totalment cega, per tant ara simplement seria una més en la línia de tota la legislatura i de pas de la gestió de la crisi sanitària proposant i acceptant totes les decisions de Madrid sense excepcions per molt critics que fossin i amb aquest cas amb vides humanes pel mig.

Coincideixo que els ciutadans no es mereixen això, segur que no. No es mereixen apel·lar a la falsa Taula de diàleg amb els nostres botxins, ni es mereixen un Govern que ha convertit la Generalitat en una simple Gestoria a mans de Tribunals o Juntes electorals espanyoles obeint totes les decisions per damunt de la voluntat popular que en aquests casos es veu que ha quedat en un calaix.

La societat catalana ha vist el viratge dels nostres partits i la traició als seus votants davant el que era la seva obligació, representar-los i complir la seva part del contracte, enlloc de deixar Catalunya abandonada amb el seus objectius, i el que es més trist amb les mentides de sempre per no voler ni ser capaços de rendir comptes davant els ciutadans i posant la cadira i el partidet autonòmic sempre per davant de tot.

Aquesta també es una reflexió.