Arxiu mensual: abril de 2020

LA FALSA RENDA MÍNIMA

Com be coneixem de l’Estat, la proposta de Renda Mínima com ens descriu un interessant article de l’Adrià Alsina, es ara una idea que sona bé, es social i pot rebre el suport de totes bandes, però cal mirar el fons hi veiem que el “Cafe para todos”, “Todos juntos y unidos”, serà un parany que ens tornarà a deixar en mala posició, per la senzilla raó que el llindar a partir del qual es considera risc de pobresa, a cada territori depèn del seu nivell de vida, sou mig, preu de vivenda, aliments, en definitiva cost de la vida i per tant no es pot unificar.

Seria una llàstima tornar a caure en aquest parany que tant la dreta espanyola com les falses esquerres ens vendran a bombo i plataret.

El risc d’una renda mínima nacionalista espanyola

Adrià Alsina

Tothom comença a tenir clar que després de la crisi sanitària del covid-19 arribarà una de les crisis econòmiques més dures de la història contemporània. El Banc d’Espanya preveu una caiguda d’entre el 6,6% i el 13,6% del PIB espanyol aquest 2020, mentre el Fons Monetari Internacional situa la xifra en un 8%.

Encara és d’hora per saber si aquestes prediccions són acurades però, per posar-nos en context, l’economia espanyola va caure al voltant d’un 8%, precisament, entre 2008 i el 2013. Dit d’una altra manera, tant el Banc d’Espanya com l’FMI preveuen una ensorrada igual a la de l’última gran crisi, però concentrada en un sol any. Viurem una emergència social com la majoria no hem vist mai.

La mesura que suscita un consens més ampli és la renda mínima garantida. Malauradament, la música que arriba és molt preocupant per a Catalunya

De comunistes a liberals, ningú discuteix que caldrà una intervenció pública de dimensions galàctiques per superar l’emergència social que ja comença a intuir-se. Els més dèbils necessitaran un suport que haurem de pagar entre tots, i això suposarà sacrificis per tothom. Per això, és crucial que els diners que hi dediquem es gastin el millor possible.

La mesura que sembla suscitar un consens més ampli, tant dins el govern espanyol com fora, és la instauració d’una renda mínima garantida, veurem si permanent o temporal. Aquesta mesura sol agradar a esquerra i dreta, perquè ajunta el component social del subsidi amb l’incentiu al consum que permetrà salvar moltes empreses. Un altre dia parlarem si Espanya s’ho pot permetre, però el govern assegura que a finals de maig ja tindrà una proposta sobre la taula. Malauradament, la música que ens arriba és molt preocupant per a Catalunya. Per què?

Tothom entén que no és el mateix ser pobre a Itàlia que a Bangladesh. Per aquesta raó, a les estadístiques s’utilitza un concepte relatiu anomenat “risc de pobresa”. Es calcula a partir d’un llindar, que és el 60% per cent de la mediana d’ingressos per unitat familiar del país. És a dir, si en un país la majoria de les famílies guanya 20.000 euros l’any, el llindar de pobresa és de 12.000 euros i totes les famílies que guanyin menys es consideren en risc de pobresa.

L’informe de 2019 de la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN) situa el llindar de pobresa a Espanya en uns ingressos de 8.871 euros anuals per família. Amb això, podem calcular quin percentatge de famílies queden per sota en cada comunitat autònoma:

El gràfic pinta una situació dantesca a les comunitats menys dinàmiques, on més d’una de cada tres llars estaria en risc de pobresa. Encara és més exagerat a Extremadura i Ceuta, on el risc de pobresa s’apropa perillosament a la meitat de la població. Això suposa bosses enormes de famílies passant gana pels carrers d’aquelles comunitats, una situació que potser era veritat als anys 60, però que avui no té res a veure amb la realitat. Com és possible?

La gran trampa de l’estadística és quina referència territorial es pren per calcular el llindar. Com hauràs comprovat amb els teus amics o familiars que viuen en altres comunitats autònomes, és molt més car viure a Catalunya que a Extremadura. Per exemple, el preu de l’habitatge és tres vegades més car a Catalunya que a Extremadura, omplir un dipòsit de benzina costa mig euro més, també són més cars els supermercats, els restaurants i, fins i tot, els menús escolars. Dit d’una altra manera, amb els mateixos ingressos, una família pot viure a Cáceres, però es moriria de gana a Barcelona.

EAPN ens proporciona un càlcul del llindar de pobresa per a cada comunitat autònoma: a Catalunya són 10.981 € anuals, a Madrid 10.135, a Andalusia 6.975 i a Extremadura 6.158. Per això, en mirar el gràfic del risc de pobresa utilitzant el llindar autonòmic en comptes de l’espanyol, la foto és completament diferent: Extremadura passa a ser la comunitat amb menys població en risc de pobresa i d’altres teòricament riques, com el País Valencià, es colen entre les primeres posicions.

És a dir, hi ha moltes més famílies valencianes, catalanes o madrilenyes que tenen problemes seriosos per arribar a final de mes que a Andalusia, Extremadura o Astúries.

I això què té a veure amb la renda mínima? Molt senzill: el govern de PSOE i Podemos dissenyen la renda mínima en funció d’un llindar únic espanyol. Això vol dir que gairebé totes les famílies beneficiàries seran d’Extremadura i Andalusia i, segons l’abast de la mesura, pot ser que algú que passa gana a Barcelona o Madrid no tingui dret a renda, mentre famílies que poden anar al restaurant el diumenge cobrin a Extremadura o Ceuta. Tot, per la sacrosanta igualdad entre españoles.

Que Podemos s’hagi tornat tan nacionalista espanyol que promogui una mesura que beneficia les classes mitjanes-baixes d’Extremadura i Andalusia per davant dels pobres de Madrid i Barcelona es pot entendre, sobretot després del seu sobtat amor per la monarquia i l’exèrcit. El que seria imperdonable és que ERC, JxCat i la CUP donessin suport a una mesura que condemna els catalans pobres, parlin la llengua que parlin, a aguantar la pitjor crisi de la seva vida sense cap suport públic.

PROVINCIANS

Ahir el Govern espanyol ens presentava el seu pla de Desconfinament per provincies, segurament el que faltava per veure en aquesta anormalitat irracional espanyola.

En un tuit el President Torra, deia que tornavem al 1833, segurament se li escapa que com a concepte espanyol per Catalunya i objectius clars mai hem canviat, no cal tornar enlloc, simplement no ens hem mogut, tot hi intentar dissimular amb diverses èpoques recents de la nostra història on el paper col·laboracionista dels nostres partits en aquesta operació d’Estat fa senzillament vergonya aliena, com ara ha tornat a quedar palès amb la centralització total de la crisi del Coronavirus i el paper secundari, quasi inexistent de les autonomies.

Tanmateix, ahir un nou capítol de com ignorar completament totes les propostes que venen de la Generalitat de Catalunya i tirar pel dret, amb unes fases de Desescalada agosarades i que confirmen que amb l’abandonament de la ciutadania a la seva sort i l’economia per davant de tot, caldrà fer servir el sentit comú i les normes més elementals per protegir-nos fins que no tinguem una vacuna eficaç. Es trist però es així.

Un Govern espanyol totalment embolcallat amb la bandera i amb la unitat com a lema per damunt de qualsevol criteri cientìfic, i un Govern català que tot hi advertir dels perills de les mesures preses es comporta com un xai obedient per damunt de tot renunciant des del minut zero a ser el Govern efectiu que pregonava.

Com deia ara, faltava per veure com la desescalada no es traspassava a les Comunitats amb criteris generals com seria el que aconsellaria el sentit comú, sinó que es faria per provincies deixant de banda els arees sanitàries establertes en el territori, tot un desgavell, es a dir mateixes mesures a Barcelona que Igualada o Vic per posar un exemple.

Unes unitats territorials que sobre el terreny no tenen massa sentit i que ara tornen a prendre protagonismes deixant de banda el territori real. De fet lliga molt bé amb aquella imatge del nodo amb blanc i negre de les rodes de premsa plenes de militars parlant de guerres contra un virus.

Tot plegat ens torna provincians de nou, davant la gran metropoli, això si sempre junts i units fins a l’infinit.

EL CINISME DE CUNILLERA

La delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, ens diu que no sap de que parla la Generalitat quan reclama a Pedro Sanchez el retorn de les seves competències amb un exercici de cinisme i mediocritat insultant francament insuportable.

Efectivament, defensa que Sanitat, Benestar Social i Seguretat Ciutadana segueixen estan en mans de la Generalitat, i que l’Estat nomes les tutela com marca l’Estat d’Alarma. També ens diu que l’Estat escolta les Comunitats Autonomes i després pren decisions globals, una gestió coordinada asimètrica. Hi acaba dient que si no anem junts no ens en sortirem, ja que el virus no coneix de fronteres, ni ideologies, es una baralla de tots.

Una cosa es fer el paper que li ha tocat, i l’altre aquesta burla a la ciutadania des del seu carrec. Si no sap de que parla la Generalitat hauria de dimitir immediatament o declarar la seva incapacitat per exercir les seves funcions bàsicament repressives de l’Estat a Catalunya des del seu nacionalisme ultra que també representa el seu partit.

Tots sabem i hem vist com des de que es va presentar l’Estat d’Alarma es van presentar 3 ministres que assumien les competències fins ara en mans de les autonomies, es un fet i bàsicament les han exercit sense més. El que fan les comunitats es executar aquestes ordres de Madrid, això no es gaudir de les competències es sevir la veu de l’amo, concretament la que ella serveix amb devoció.

Dir que nomes en te la tutela es una burla macabra que denota el seu baix perfil com a política. Alhora escoltar els dissabtes la compareixença de Sanchez anunciant mesures que evidentment no han estat consultades amb les comunitats i posteriorment anunciar-les en la video conferència amb els presidents autonòmics, no es escoltar, ni tant sols valorar, es imposar i explicar que es diferent. Res de nou amb la recepts hispanica de sempre.

Per acabar repeteix el mantra de que ho hem de fer junts i que el virus no coneix fronteres ni ideologies, ignorant exemples clars com Alemanya a nivell mundial on per sentit comú es veu que la gestió de pròximitat sempre es més eficaç que la visió global a 600 quilòmetres de distància i marcada per la “una grande y libre”, que això es veu que no es barrejar ideologies i fronteres.

De fet, la Teresa Cunillera, es l’exemple de la funcionaria gris al servei d’un projecte anomenat Espanya que poc te a veure amb els diferents territoris i molt menys amb les persones, un gran cinisme.

ENGANY RERE ENGANY

Aquest dissabte a la nit veien el programa FAQS de TV3 amb la Consellera Verges de convidada, vam escoltar la pregunta de la periodista Ana Guerra, bé periodista seria un insult a la professió, més aviat un personatge del règim espanyol plena d’odi a Catalunya i on l`ètica simplement es un record del passat i la mentida la nova ètica present.

Com deia i en la seva línia, amb una pregunta format discurs de l’odi com sempre i amanit de mentides per justificar els seus arguments intencionats. De fet va qualificar el Doctor Oriol Mitjà sense esmentar-lo de Doctor House i afirmant que no era epidemiòleg.

De fet el primer es un clar menyspreu i manera d’atacar aquest Doctor sense solta ni volta, la segona es clarament un mentida ja que la quantitat de reconeixements internacionals, treballa publicats i feina lloada d’investigació a Papua Nova Guinea amb grans resultats posats en gran valor per l’OMS segurament no son dades importants per escampar el verí de Guerra.

De fet desacreditada com sempre aquest personatge mesquí i que no hauria de gaudir de presència en una televisió pública que com a tal ha de basar la seva programació en un codi ètic i una pulcritud en les afirmacions i sobretot en el que anomenem “fake news” malauradament tant de moda, i una conseqüència més d’aquesta deriva catalana des de l’aplicació del 155.

El que segurament em sap més greu es la resposta de la Consellera, que va fer referència a part de la llarga pregunta però no va tenir ni uns segons per defensar el Doctor, recordo assessor de la Generalitat i autor d’un treball de referència sobre el desconfinament i sobretot desmentir la mentida sense pal·liatius. La resposta, oblit i silenci.

El fet de que el càrrec d’assessor i encarrec d’informes va ser directament fet pel President Torra recordo d’un partit diferent al de Vergés crec que es un punt més d’aquesta deriva dels nostres partits que pot arribar fins aquests límits i que com sempre he dit això no ens pot portar enlloc.

La societat no s’ho mereix, i amb la lluita entre partits i oblidant el perquè van ser escollits representants de la nostra societat no podem arribar a cap objectiu compartit.

TRAMPES AL SOLITARI

Recentment el President de la Cambra de Comerc Barcelona, Joan Canadell afirmava que una Catalunya independent gestionaria millor la crisi que l’Estat espanyol, cosa que per exemple Roger Torrent ja ha criticat. Per altra banda avui veurem com actua el vot telemàtic al Parlament sense recordar el que hem escoltat del mateix en un passat molt proper.

Canadell va afirmar efectivament que una Catalunya independent hauria gestionat millor la crisi “Espanya es atur i mort, Catalunya vida i futur”, defensant la gestió de territoris petits com Dinamarca, o el confinament 15 dies abans com va fer Grècia amb uns resultats més que evidents. Torrent ja ens avisa que hem de marxar de discursos amb connotacions nacionalistes.

Cal dir que ja n’hi ha prou d’aquest discurs de no poder dir qui som i que podriem fer si la República votada favorablement fa més de 2 anys i teòricament objectiu principal del Govern fos efectiva. Prou de fer el joc a l’Estat espanyol com fa Torrent. No es nacionalisme, son dades objectives, podem veure com territoris petits com seria Catalunya per lògica han controlat molt millor la pandèmia, i els que a damunt han seguit els consells dels experts i han actuat ràpidament com Grècia o Alemanya han evitat moltes morts i contagis. Es un fet i res de nacionalismes. Segurament la frase de Canadell comparativa es excessiva, però el fons es inqüestionable, una gestió descentralitzada com també s’ha demostrat es més efectiva que una centralitzada com l’espanyola i tots els problemes que ha comportat. Prou i fart que els nostres polítics com Torrent ens vulguin vendre la versió espanyola si o si i la obediència cega al règim, que de fet es la seva gestió els últims 2 anys.

Pel que fa al ple del Parlament d’avui que aprovarà els Pressupostos veiem com nomes 21 diputats hi son presents, la resta votaran de manera telemàtica. Ara recordo quan Esquerra precisament va vetar aquest vot per escollir de nou al President Puigdemont amb mil i una excuses, com ha endarrerit aquest tema fent el joc al nacionalisme ranci espanyol que es va burlar i posar el crit al cel amb aquesta mesura que ara utilitzen tots els Parlaments i Governs mundials degut a la Pandèmia i que no els he escoltat mai acceptar que van fer el ridícul amb nomes l’objectiu d’evitar el vot del poble i el seu mandat per tornar investir el President legítim.

En definitiva, les trampes al solitari que ens tenen acostumats els d’allà i malauradament els d’aquí.

GOVERN SENSE GOVERNAR

Avui en aquest dia especial de Sant Jordi confinats, també es un bon dia per la reflexió i deixar aquella cantarella del Govern català que “Tot es culpa d’Espanya”. Com diu l’Àstrid cal governar i no nomes fer-ho veure, alhora que assumir les errades pròpies i deixar de fer el ridícul davant les peticions que ara escoltem sobre la Taula de diàleg.

La societat catalana no es mereix això, hauria d’exigir com a mínim un Govern que governi i no prengui el pel al poble que representa.

No és tot culpa d’Espanya

Àstrid Bierge

L’estat espanyol és carca i incompetent. Aquests dies, més que mai, Espanya sembla una pel·lícula de Berlanga. Ara bé, és trist veure com els actuals dirigents catalans utilitzen la queixa contra Espanya com a taula de salvació per espolsar-se totes les responsabilitats i, per tant, per renunciar a fer política.

L’abandonament de les residències, on els avis han mort com mosques, no ha estat culpa d’Espanya. Que Alba Vergés, en nom del Govern, digués que no érem un país de risc, no és culpa d’Espanya. Ni que saludés la seva família en una roda de premsa, com si estigués en un concurs de Telecinco. Qui va triar algú com Alba Vergés, amb limitacions més que evidents, per ser consellera? Consellera de Salut! Espanya? No. Que el sistema informàtic de les farmàcies s’hagi col·lapsat i que hi regalin una mascareta d’un sol ús i de pèssima qualitat, és culpa del Govern català, que sempre està més preocupat de fer veure que fa coses que de fer-les.

Que Esquerra i Convergència pactin aquí i allà amb els del 155, no és culpa d’Espanya. Que estiguin oberts a fer taules de negociació amb aquells que només ens volen mal, no és culpa d’Espanya. Que la CUP investís el president que l’Estat ens va donar permís per tenir, no és culpa d’Espanya. Que el nostre partit suposadament revolucionari hagi decidit entrar en mode low-profile per no molestar l’establishment català, és culpa seva i de ningú més.

L’autonomisme ha empetitit tant la mentalitat de l’actual classe política catalana que aquests dirigents no només no tenen voluntat de poder sinó que ni tan sols tenen voluntat de fer política. Només saben queixar-se i fer politiqueig, és a dir política partitocràtica, política de consum intern, una política que només té la minúscula ambició de configurar llistes i de repartir càrrecs.

EXEMPLES

Un alcalde que condueix begut i agredeix un policia, uns nens que passen en poc temps de sortir un temps cada dia a nomes anar al Supermercat ara sortir a passejar sense cap especificació i un portaveu polític d’un partit català que reclama la taula bilateral per abans del juny en una nova presa de pel a la societat que teòricament representa.

Aquests son tres exemples del moment que vivim i de l’Estat i la classe política que gaudim, son tres de molts malauradament i que defineixen el tipus de sistema que patim la societat en aquest racó del planeta.

El fins ara alcalde socialista de Badalona, va ser detingut amb estat d’embriaguesa i amb resistència i atac a la polícia, de fet sembla que tothom coneixia els problemes d’addicció del mandatari i ara com es pregunta avui Sala i Martin, se li aplicarà la doctrina Altasasua amb els joves detinguts per baralla en un lloc públic amb forces policials, ja avanço que segur que no, i de fet si es critica a l’alcalde i les decisions judicials pel seu cas, la Guardia Civil et vindrà a detenir a casa com ja ens narrava el Major del cos com a funció principal del mateix. Un sistema podrit per un partit clau en el Règim del 78 i aquesta falsa transició espanyola.

El desgavell de la gestió de Sanchez i el seu Govern amb el Coronavirus deixa un nou tema en forma de la sortida de la nostra canalla al carrer que ja va proposar el Govern català que com sabem no te cap tipus de poder i per tant nomes pot proposar i que Sanchez va aprofitar per vendre com a mesura estrella per seguir la seva campanya personal tant mesquina com sempre, alhora el Consell de Ministres ens deia que nomes sortirien per anar al Supermercat o la Farmàcia i la mateixa nit el Ministre de Sanitat rectificava hi afegia el passeig sense cap especificació. Un nou exemple de la nul·la gestió de la crisi sanitària i social d’un Govern mediocre i manipulador.

El tercer exemple trobem el portaveu d’Esquerra a Madrid Gabriel Rufian tornant a posar la Taula de Diàleg en primer pla, quan sap perfectament de l’engany de la mateixa i la inutilitat d’aquesta. Es un nou insult a una societat que no es mereix aquests personatges ni els partits que li donin suport ja que no els haurien de representar com s’esforcen a demostrar dia rere dia.

ENGANY RERE ENGANY

El PSC fent gala del seu nacionalisme espanyol sense aturador ha preparat una bateria de preguntes per la Consellera Budó i unes declaracions de la mateixa venin a dir que en una Catalunya independent la gestió del Coronavirus hagués estat molt millor que la situació actual.

Cal considerar que la Consellera es posa a la boca una Catalunya independent quan forma part d’un Govern que va acceptar el 155 sense discussió, que ha acatat totes les decisions preses a Madrid els últims 2 anys siguin les que siguin i que fa 2 anys van incomplir les pròpies lleis del Parlament i sobretot la sobirania de la societat catalana no fent efectiu el resultat del referèndum català i deixant una repressió atroç de l’Estat que ha comportat el patiment que tots coneixem i que no sembla tingui un final.

Per tant, cinisme per part de la Consellera pel broc gros i amb falta de respecte al poble que es va quedar com es sol dir “amb cara de tonto” i amb l’engany per bandera, fins hi tot l’excusa dels morts al carrer ara ha quedat demostrat que no han importat gaire alhora de defensar unes mesures i atacar unes altres que provocarien molts més morts i alhora obeir les segones. Per tant credibilitat zero.

Per part del PSC, que dir dels Iceta, Granados i altres dirigents que cofois amb el seu odi a tot alló que sigui la sobirania catalana per molt que el poble li demani i sempre disposats a donar un cop de mà al règim del 78 encara que vagi clarament contra els interessos de tot. Ara toca fer-se l’ofès per unes paraules que si canviem independent per simplement una gestió des del territori, ja aviso que també hi estarien en contra , seria el més normal del món i el més racional com per exemple ha demostrat Alemanya. Una gestió de proximitat sempre es més acurada i coneix millor les necessitats i territori en general aplicant les mesures corresponents que no tenen perquè ser iguals que un altre territori amb un context diferent on les solucions per força haurien de ser diferents.

El pitjor d’un Estat autoritari i hereu de la Dictadura com aquest on la societat es una nosa a controlar, es que quan es juga amb la vida de les persones també aplica les mateixes receptes que les que l’emboliquen amb la bandera per damunt de tot, cosa que el PSC sempre subscriurà.

Un engany rere engany.

PROTEGINT EL GOVERN

Les declaracions del Cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil amb aquestes Rodes de Premsa espanyoles, on al contrari dels Estats democràtics i reforçant els Estats autoritaris hi parles les forces militars on ens diu com a funció del cos “Evitem el clima contrari a la gestió del Govern”.

El personatge es diu José Manuel Santiago hi ha especificat la feina del cos contra les anomenades fake news on com hem dit treballen per minimitzar aquest clima contrari a la gestió de la crisi per part del Govern.

Per altra banda Sanchez ha anunciat l’ajuda de 14 mil milions a les comunitats autonomes com un extra per les mesures socials demanades.

Pel que fa la primera part, es un autèntic escàndol, sobretot per aquells que encara innocentment o perversament segons el cas segueixen defensant que Espanya viu en un sistema democràtic equiparable dins la Unió Europea, en el qual caldria dir seria totalment inassumible que la funció de les forces militars sigui combatre les critiques legitimes de la ciutadania contra el seu propi Govern que han de ser entomades i respostes com no pot ser d’altra manera. Aquesta coacció i xantatge intolerable, com una mena d’estat policial, també se l’anomena Dictadura dona idea que l’autoritarisme es la recepta, i els drets de la societat queden en un calaix sota pena de repressió. Això va per aquells que diuen creure en l’Estat de dret per damunt de tot, el mal es que nomes es el dret d’uns quants imposat a una majoria sense els mateixos.

La segona part, es el que s’anomena, la típica escena de mesures que es venen d’una manera però que si ens endinsem veiem que son fum o un simple engany com es aquesta. Ja que aquests milions com s’ha denunciat des de la Generalitat son les bestretes previstes en el sistema de finançament i no cap partida extra, que en el cas de la crisi sanitària han estat quantificats en 1800 milions, dels quals l’Estat nomes s’ha compromès a aportar-ne 50. Aquesta es la realitat i el trist cinisme que hem de patir en un Estat que volien vendre com el més descentralitzat de la galàxia, i que a la primera de canvi ha recentralitzat competències assumint el lideratge únic des de Madrid i deixant venudes les autonomies sense cap poder.

Això sí, amb la Guàrdia Civil protegint la gestió del Govern davant qualsevol critica, nomes falta el capellà per beneir-la i ja tenim el NODO en aquest cas amb color.

ACTIVISME DE BUTXACA

Bon article de Marta Roqueta presentant aquests polítics activistes de fireta que renuncien a les seves tasques per les quals teòricament ens representen en benefici d’aquest teatre que no soluciona res. Segur que tots ens venen noms al cap i francament costaria dir quin es més mediocre que l’altre, això si el seu interés purament personal es fora de tot dubte.

Polítics activistes

Marta Roqueta

Les xarxes socials han diversificat el nombre d’hàbitats del polític activista. El polític activista es caracteritza per denunciar situacions injustes. El veurem a les manifestacions del 8 de març o a les de la Diada, escrivint articles en què es queixa d’alguna cosa o fent piulades amb altes dosis d’indignació. És en aquest últim cas en què el polític activista s’ha aparellat amb el polític tuitaire, aquell que apareix al Parlament, al Congrés o als debats televisats fent l’imbècil per aconseguir colar el seu missatge a Twitter, Facebook o Instagram.

El polític activista acostuma a tenir un llibre de cites que farà servir per indicar que el poder no l’ha canviat i que segueix sent un paio del poble: una cita de Gramsci, una estrofa d’un cantautor/poeta represaliat per una dictadura. Té un calendari on hi ha apuntats tots els Dies Internacionals dedicats a gent fotuda i col·lectius oprimits, a qui els dedicarà una piulada en l’idioma del col·lectiu oprimit, si és ètnic, o una imatge amb el llacet del color de la causa corresponent. Els activistes nivell pro penjaran una fotografia d’ells amb algun membre del col·lectiu oprimit o cardat, i hi afegiran una cita, o una estrofa, d’algun artista del col·lectiu minoritzat o cardat.

El problema del polític activista no és que incorpori a la seva tasca política qüestions que reivindiquen els moviments socials. El problema és que fa activisme en àmbits en els quals té competències per tirar endavant lleis i projectes que posarien remei als problemes que assenyala. En mans del polític activista, la denúncia esdevé un vel que tapa la poca imaginació i la impotència. El polític activista que va a manifestacions o escriu com escriuria un periodista d’opinió s’apropia de les poques eines que té la ciutadania per exercir la política i influenciar la institucional. Les degrada fins al punt que ja no serveixen per a res.

El problema del polític activista és que fa activisme en àmbits en què té competències per tirar endavant lleis i projectes que posarien remei als problemes que assenyala

El polític activista creu que amb quatre piulades ja fa el fet, que anant a una manifestació ja ha donat prou explicacions sobre què pensa de tal afer. “Allibereu les criatures!”, piulen els que tenen socis de partit al govern espanyol. “És una vergonya que la Rosalía no es consideri cultura catalana”, escriu qui té influència per revifar el sector musical cantat en català. “L’Estat no ens deixa aplicar les mesures que volem!”, lamenten els mateixos que encoratgen a manifestar-se per la independència mentre envien els Mossos a tustar la gent que surt al carrer.

Les proclames del polític activista alimenten la infantilització del discurs polític que Vicent Partal ha denunciat parlant de la Generalitat i el moviment independentista. Suposen, com afirma Llucia Ramis sobre la manca de responsabilitat política en l’era de Twitter, que un polític pot bloquejar qualsevol ciutadà que li demani explicacions, una forma de no haver de justificar les decisions que pren. Els polítics activistes participen en el corrent global que transforma el greuge en la certificació de la impotència per canviar el sistema, i no pas en el motor per transformar-lo.

Convertir l’exercici de la política institucional en performance alimenta allò que descriu la criminòloga Sheila Marín: una cultura institucional on els representants no veuen la connexió entre les polítiques públiques i les conseqüències socials que generen. Però per molt que cridin, per molt que reivindiquin, per molt que es queixin, la gestió que ens deixen els polítics, convertits tots ells en activistes, és de més de set mil morts per Covid-19 a Catalunya, prop de vint mil a l’Estat, i una crisi econòmica tan (o més) devastadora que la del 2008.