Arxiu mensual: gener de 2020

RECOMPOSICIÓ

Venen uns mesos perillosos per l’independentisme per la incomoditat d’un Govern acabat i un partidisme descarnat per unes eleccions autonòmiques que ja truquen a la porta amb el liderat del sector en joc. Sort en tenim de l’Estat i el seu esforç per cohesionar amb papers com el d’ahir amb una Taula de diàleg que va i bé fruit de l’importància que precisament li donen.

Reflexions com les de la Marta Roqueta i els dos tipus d’independentistes segurament ajuden a comprendre tot plegat.

Conservadors i revolucionaris

Marta Roqueta

Ramón Grosfoguel els va anomenar junqueristes i cuixartistes, però jo prefereixo emprar una terminologia que defugi del personalisme. L’independentisme hegemònic ha donat als presos i exiliats un paper de màrtirs que ha impedit la generació de lideratges col•lectius i ha convertit l’amnistia, i no la República catalana, en la prioritat del moviment. Tampoc no està clar que la via de Jordi Cuixart disti gaire de la d’Oriol Junqueras. L’essència, però, és la mateixa del que volia dir Grosfoguel: dins l’independentisme hi ha dues ànimes.

Una, la conservadora, opta per traçar el camí cap a la independència preservant les institucions del país i jugant al joc que marquen les normes estatals al Congrés i el Senat, emprant tots els seus mecanismes polítics i legals per fer seure l’estat espanyol a negociar perquè accepti un referèndum. La via conservadora acaba impulsant un discurs que considera que el problema a Espanya és d’interpretació de les normes estatals, més que no pas de l’espanyolisme que marca la configuració de l’Estat en si. És la que sol veure el conflicte entre Catalunya i Espanya en l’eix esquerra-dreta, esborrant del relat públic que la repressió a Catalunya és quelcom present a Espanya abans de la Segona República i que, al llarg del règim del 78, durant el setembre i octubre del 2017 fins a l’actualitat, el PSOE n’ha estat un agent actiu i el sector comunista i podemita se n’ha fet l’orni. Són els que més facilitat tenen per acceptar un marc de comunitat centrada exclusivament en valors cívics, sense reivindicar aquells elements, considerats ètnics, que l’espanyolisme ha atacat tradicionalment.

La revolucionària, en canvi, considera que la gènesi del conflicte rau en l’essència del nacionalisme espanyol i com ha configurat l’estat. És la que assumeix que fer passos enrere, o aturar-se per agafar forces, no afluixarà el càstig que l’Estat infligeix a l’independentisme institucional, cultural i civil, perquè la raó del càstig no és metodològica, és a dir, de com l’independentisme ha intentat assolir els seus objectius, sinó ontològica. Ras i curt, l’Estat amonesta l’independentisme quan la seva existència es deslliga del marc cultural i polític espanyol. És el corrent que considera que tard o d’hora les institucions catalanes hauran de canviar la seva naturalesa autonòmica i posar els recursos materials, administratius i jurídics per actuar de forma sobirana; o seguiran sent els principals agents de la repressió espanyola. També el que pretén configurar un nacionalisme català que combini valors cívics i ètnics, sense que, necessàriament, els segons es converteixin en una font d’exclusió.

El conservadorisme i la revolució són transversals. Si bé ERC és el partit que més defensa el primer, sectors del PDeCAT, comuns i la CUP també hi combreguen. En el cas de la via revolucionària, hi trobaríem el nucli dur de JxCat, part de la CUP, Primàries, el sector d’ERC que no alçarà la veu fins que no vagin mal dades, i una colla de reaccionaris essencialistes de merda, que han transformat els elements ètnics que l’espanyolisme ha intentat aniquilar en criteris d’exclusió social, en la línia del nacionalisme reaccionari de partits de l’extrema dreta francesos o holandesos.

En els dos corrents hi ha persones que han vist que el referèndum era una catxa per forçar l’Estat a negociar i que ningú tenia res preparat per si el pla fracassava. També n’hi ha que creuen que els líders del seu àmbit són l’hòstia en patinet i que no se’ls pot retreure res perquè s’ho han jugat tot (Quanta dignitat! Crispetes!). Als dos bàndols hi ha pensament màgic. Alguns conservadors pequen de llirisme i creuen que la independència s’assolirà mirant fortament als ulls als carcellers, transmetent-los rajos de dignitat que no podran resistir; alguns revolucionaris creuen que són la reencarnació de Roger de Flor i que hem d’arrabassar Catalunya dels espanyols i, de pas, dels moros i els jueus. Però vaja, la conclusió amb què ens hem de quedar és que a tot arreu hi ha imbècils. I a tot arreu hi ha gent amb talent. El problema és que tothom és cínic.

Entendre això ens permetria establir un debat que no intentés desqualificar l’altre assenyalant les mancances cognitives d’alguns dels seus partidaris. Parlar de vies conservadores i revolucionàries ens centraria en les tàctiques i estratègies per assolir un objectiu comú, la independència de Catalunya, i permetria arribar a acords entre les parts que aprofitessin el talent de cada bàndol. En el meu cas, considero que el discurs i la base del moviment han de ser clarament revolucionaris: han d’exposar l’espanyolisme que fonamenta l’estat espanyol i construir un relat sobirà que apoderi la ciutadania i que en mobilitzi els recursos materials, tant per bastir una societat republicana i catalanista com per desestabilitzar l’Estat. El conservadorisme el reservaria per a accions puntuals.

L’important, però, és que l’independentisme sigui capaç de definir aquests dos punts de vista amb un llenguatge propi i que els pugui interpretar lliure de marcs mentals espanyolistes. Aquest és el fracàs que ha comès el moviment, en el moment que bona part de la seva base i de referents acadèmics, polítics i periodístics, consideren que la via conservadora és la pragmàtica i la dialogant. Els conceptes de pragmatisme i diàleg no tenen valor en si mateixos si no van acompanyats d’una estratègia per assolir un objectiu i, sobretot, d’una cosmovisió que doni sentit a l’estratègia i als passos per materialitzar-la. En un moment de divisió independentista fruit d’una derrota sense pal•liatius, qui marca el significat del diàleg i el pragmatisme, i els seus límits, és qui té la força, els recursos i l’autoritat per imposar el seu projecte: el govern i l’estat espanyol.

ELECCIONS AUTONÒMIQUES

Gairebé 10 anys de procés, i 2 anys de Govern desprès del 155 per acabar amb unes eleccions autonòmiques i amb el be més preuat com es la unitat fet miques i amb el partidisme per bandera per arreplegar les engrunes de poder d’una autonomia de segona com la catalana.

De fet han aconseguit en dos anys deixar les nostres institucions en el nivell més desdibuixat que mai havien estat. El 155 va posar la primera pedra i ells solets han completat admirablement la feina davant la mirada desencaixada de la societat catalana que havia dipositat les seves esperances amb ells per revertir la situació, plantar cara i finalment culminar el procés independentista validat a les urnes.

Res més lluny de tot això, una marxa accelerada cap a l’autonomisme de sempre i la baralla eterna de l’esquerra i la dreta pel poder, ara tot amanit i edulcorat per la paraula República i mots com llibertat, dignitat o dret a decidir com a fum per intoxicar les mirades i el vot de la població.

Com deia en Llach “no es això, companys, no es això”. La gota que ha fet buidar la galleda de la vergonya ha estat el gest d’Esquerra d’obediència cega a l’Estat deixant el President sense ser diputat i culminant una obediència i una representació que no hi ha dubte no te la finalitat del poble de Catalunya i si la de guanyar quotes de poder per damunt de qui sigui com si res hagués passat aquesta darrera dècada.

Veient els presos l’altre dia en compareixença veiem independentment del discurs, la diferència de lideratges i nivell respecte als actuals, l’Estat sabia be el que es feia. Han estat els col•laboradors necessaris per desvirtuar un procés cap a la independència.

Ara, durant els mesos que queden per les eleccions i aprovació dels pressupostos assistirem a aquesta batalla fratricida per assolir el lideratge independentista i arribarem a la data amb una ruptura de vergonya, on la paraula unitat quedarà esborrada per sempre.

Davant això, la societat hauria de mostrar la seva maduresa per damunt de partits i entitats controlades o Tsunamis dirigits i exigir respecte i interlocutors vàlids per assolir els objectius compartits sense embuts i sobretot no caure en els paranys dels arguments que ens volen vendre en forma de temps i diàlegs estèrils tots encaminats a portar el procés a la via morta.

Com deia aquell, jugada mestra.

PAUSA TENSA

Després de la nova jornada vergonyosa al nostre Parlament, ahir vam tornar a veure part del Govern Puigdemont, ara a la presó en la Comissió del 155. La sensació es que el nivel dels actuals presos polítics i els liders actuals es sideral i amb això si que l’Estat sabia perfectament que es feia.

Per altra banda, apart de les emocions, veiem com l’acarnissament en forma de Tribunal de Comptes al Govern Puigdemont per 4,1 milions, en Torrent investigat pel TC per haver permés un debat sobre el dret d’autodeterminació i dues coses que donen fe de l’engany socialista, ahir simplement no hi eren, ja que ells son clars culpables del 155 i un cop més el circ de Ciutadans i la seva nul•la humanitat i respecte.

Adjunto les reflexions de Bernat Dédeu, sempre punyent, però crec analitzant les frases que ahir vam escoltar i que ens porten un cop més a un carreró sense sortida.

Junqueras, vocació d’eternitat
Bernat Dedéu

Així com el processisme ha tingut sempre una gràcia inqüestionable per denominar les seves escasses fites polítiques amb expressions de traca (jornada històrica, jugada mestra, embat a l’estat), caldria complementar aquest riquíssim diccionari de neologismes amb l’objectiu de descriure situacions nefastes com ara la de dilluns passat. Dies en què, com es va poder veure al Parlament, els herois del sobiranisme no només incompleixen sistemàticament les seves promeses (admireu, per exemple, en Roger Torrent, aquell polític que abans de l’1-O exigia a dubtosos i tebis “que s’apartin” per deixar pas a l’avanç imparable de la via unilateral, però que aquesta setmana acatava els bidells de la seva guingueta a la Ciutadella per no tenir ni l’esma de defensar l’acta de diputat de la màxima instància del país) i també per aquelles tardes en què la política autonòmica recupera l’esperit xaró i patètic de la lluita ancestral entre CiU, ERC i ara la CUP.

Caldria, en definitiva, donar nom al revers de la victòria permanent i les crispetes del simpàtic Boye, i canviar les jornades històriques per la dels sepelis de proporcions histèriques. Car només la histèria (i la seva conseqüent manifestació en fenòmens físics com ara la irritabilitat i els espasmes corporals) podria explicar el fet que ―fins dilluns passat, insisteixo― la majoria dels meus conciutadans de tribu no s’adonessin que el Parlament de Catalunya no té cap mena de sobirania. Perquè si la cambra catalana no va tenir prou poder per fer complir les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre, ni la posterior pseudodeclaració d’independència, ni la subsegüent investidura de Carles Puigdemont (passat per la traductora; si durant anys han estat els mateixos diputats i diputades, que dirien els cursis, qui han regalat la sobirania de la cambra als espanyols), doncs ja em diran si ara és l’hora de canviar el curs de la història per una simple acta presidencial!

A manca d’aprovació de lleis o de fer alguna cosa semblant a la política, el nostre benigne Parlament només ha acabat servint per fer-hi performances o, si fem ús de l’idiolecte del jutge Marchena, per tal de conspirar-hi ensoñaciones. Així va fer-se ahir mateix en aquest invent curiosíssim anomenat “Comissió del 155”, una reunió dels diputats amb els presos que només tenia l’objectiu d’oblidar la jornada d’histèria del dia anterior per retornar a l’únic que de debò ens uneix: patir i creure’ns els bons de la pel•lícula. Així desfilaren tots per la cambra, aclamats per la seva parròquia, i així també declararen els polítics-màrtirs sense que els passés pel cap demanar perdó als seus electors per haver-los mentit ad nauseam (“I una puta merda!”, ja ho sabeu, és l’única resposta que tenen quan hom els ho insinua). I per què collons ho haurien de fer, confessava Junqueras, si la gent encara els vota?

De fet, va ser l’antic vicepresident qui millor va resumir el caràcter quasi angèlic amb què els presos dissimulen la putrefacta situació de la política catalana proferint la frase: “Els que van dir que ens havien escapçat (en referència a l’administració Rajoy) ja no hi són, i jo sí”. Aquesta és, en efecte, la prova del cotó del procés. Mentre els presidents, ministres, secretaris, directors generals, bidells i mainaderes espanyols passen per l’administració peninsular i cauen en la paperera de la història, el processisme roman intacte, enquistat, sense fissures, amb idèntics protagonistes. Cal reconèixer-ho a Junqueras. El processisme mai ens portarà a la independència, però la seva vocació d’eternitat és a prova de bales.

LA VERGONYA EN MAJÚSCULES

El que vam veure ahir al Parlament, es una conseqüència lògica dels fets que han anat passant des de l’1 d’octubre del 2017. Pas a pas, cessió rere cessió i engany rere engany.

Aquell dia semblava es culminava tot un procés on la població sota la violència policial va posar tot el foc a la graella per arribar a l’objectiu tant buscat i la confiança amb una classe política que havia de culminar legalment la nova República.

Tots sabem que va passar, es va desobeir les pròpies lleis de transició del Parlament, la pròpia declaració tard i malament va ser el que ja ens va acabar d’obrir els ulls, ja que la proclama sinó es acompanyada de la seva efectivitat es simple fum, i veure com el Govern marxava de Palau i la gent tornava a cas aquell 27 de setembre es de les coses més tristes que recordo.

A partir d’allà tots ja sabem com ha anat, l’entrega de les nostres institucions al poder espanyol amb el seu 155, presos, repressió, exiliats i des de les eleccions del 21 de desembre una trista travessa pel desert amb una cessió rere un altre sense aturador i tot amanit amb una cortina de fum de mandats imaginaris, restitucions de Governs impossibles i passos ferms cap a l’autonomisme de segona.

No vull exculpar a ningú, tots han jugat d’una manera o altra amb la ciutadania pels seus propis interessos i guardar les seves pors amb l’engany. Esquerra en aquest cas va negar-se a restituir Puigdemont, i posteriorment tots han acceptat el veto a Jordi Sanchez, Jordi Turull com a presidents i un judici farsa com a carcellers dels nostres presos . Alhora hem vist com es seguia apel•lant a un fals diàleg i a Madrid aquells que havien de marxar amb 18 mesos seguien allà demanant responsabilitat per la governabilitat d’Espanya.

Ahir, es va creuar totes les línies vermelles acceptant la retirada com a diputat del President Torra per part d’un òrgan administratiu com la JEC, que ja deixa la capacitat d’aquest Parlament en res i en el nivell més baix de la seva historia.

Ja no es que sigui fals que la seva intenció sigui culminar mandats, que per cert ja han repudiat mil i un cops, es la falta de respecte a les nostres institucions i a la societat catalana en general .

Cal que la societat torni a expressar la seva sentència amb el vot. Unes eleccions per passar pàgina i on cal validar aquest autonomisme per molts anys que ens ofereixen els nostres partits o una alternativa difícil de veure amb unes entitats tant controlades pels partits com ara i al servei del simbolisme.

La vergonya en majúscules.

LA SOBIRANIA DEL PARLAMENT

Escoltant en Josep Costa de la Mesa del Parlament aquest dissabte i com ens deia un cop i un altra que un dels objectius fonamentals dels diputats escollits a la cambra catalana es preservar precisament la seva sobirania, em va venir al cap, com els fets desmenteixen les paraules i les bones intencions.

Efectivament, si mirem enrere veiem com primer el President Puigdemont va ser vetat pel nostre Parlament quan era el guanyador electoral del dia 21 de desembre entre les formacions independentistes, i es va obeir cegament la impossibilitat de l’investidura telemàtica com es demanava. Posteriorment Jordi Sanchez també va ser vetat quan des d’Espanya es va dir no a la seva investidura. Aleshores el torn va ser per Jordi Turull que desprès d’una primera ronda fallida i una segona on la majoria simple de la que ja disposava el feia President va ser empresonat i els nostres novament van acceptar la intromisió. Ara li toca a Torra i la simple ordre d’una institució administrativa com la JEC es suficient sense condemna ferma encara per poder acceptar la retirada com a diputat. Per tant defensar la sobirania del Parlament ara, es una presa de pel intolerable que forma part d’aquest joc de despropòsits dels nostres partits que els últims 2 anys ens tenen acostumats.

De fet no l’han defensada mai la Institució catalana, i tampoc el vot de la ciutadania, han permés una degradació que ara arriba a nivells màxims i que avui es pot veure confirmada amb una nova presa de pel per mirar de fer veure que, però amb l’efecte final que dicten els tribunals de la inquisició espanyola.

En cas d’aquest fet sigui ferm, evidentment la legislatura es pot donar per acabada, i cal plantejar si la ciutadania te que tornar a donar els seus vots a uns representants que han deixat el Parlament en un no res, una titella sense cap poder a les mans de qualsevol funcionari de l’Estat que pot fer i desfer deixant de pas la democràcia en un no res.

Per tant avui pot se el dia final d’una classe política que ja no pot rebre més la nostra confiança i que haurà enterrat totes les nostres il•lusions sense remei.

La dignitat en joc.

UN PARLAMENT DE FIRETA

Meritxell Budó ha insistit que el President Torra no desobeeix cap resolució sobre el seu càrrec i escó i que estaran al seu costat recordant la ratificació del Parlament a la seva persona.

Tota aquesta xerrameca be de la decisió del Tribunal Suprem de no desautoritzar a la JEC en la inhabilitació del President. De fet tots sabem que acabarà passant ja que el Parlament entre tots i especialment els nostres partits amb la seva obediència cega a l’Estat i les seves decisions sigui quina sigui l’ha deixat en res, buit de poder i pendent de qualsevol decisió de Madrid per demostrar com diu la Marta Roqueta que calen nous lideratges i sobretot dignitat, aquella que ha marxat per deixar pas un fum sense res de contingut.

Nous lideratges

Marta Roqueta

Charlene Carruthers escriu que el canvi transformatiu requereix el lideratge de moltes persones. Afegeix que els líders carismàtics que no aconsegueixen construir relacions i fomentar més líders es construeixen ells el camí del martiri, i pot ser que el treball que han fet fins llavors s’aturi en no haver-hi ningú més que pugui desenvolupar-lo. Angela Davis, també partidària del lideratge col•lectiu, afegeix que les revolucions són fetes pels joves. Els que són més grans, continua, han de deixar-se liderar per ells.

Llegint les afirmacions de dues referents de les lluites afroamericanes, n’hi ha prou per copsar bona part dels errors que ha comès l’independentisme. Quan Soraya Sáenz de Santamaría va dir, amb somriure de Joker, que havien escapçat l’independentisme, tenia raó. Amb l’inici de la repressió, l’Estat –PSOE inclòs– va posar en escac l’independentisme i tot indica que, amb l’aprovació dels pressupostos a Catalunya i Barcelona i el pacte PSOE-Podemos-ERC, es convertirà en mat.

La revolució dels joves va ser fàcilment amansida pels partits independentistes amb la intromissió d’escuts humans que comptaven a les seves files amb membres de les formacions polítiques, i amb acampades a plaça Universitat on la jovenalla pogués assajar una Catalunya utòpica on la qüestió nacional fos secundària. L’ANC i Òmnium han continuat folkloritzant les manifestacions, augmentant la mitjana d’edat de les mobilitzacions. De Tsunami Democràtic més val no parlar-ne, ara que ERC ja ha aconseguit el que aquest moviment volia: que el govern espanyol s’assegués a parlar. Sobre què, ho descobrirem a l’spin-off del procés.

El personalisme de l’època processista ha fet que, un cop empresonades o exiliades les vaques sagrades, ni JxCat, ni ERC, ni tan sols la CUP, una organització més assembleària, tinguin líders polítics carismàtics i a l’altura del moment. Durant la repressió, l’independentisme ho ha fiat tot a la mitificació dels presos i exiliats i no ha cultivat lideratges veritablement regeneradors. Ha encimbellat gestors, homes de partit i politòlegs curts de vista que fan molt bé la seva feina: mantenir els respectius partits al poder, gestionar engrunes i domesticar la base social parasitant tot projecte cultural i associatiu que treu el cap. Per construir un moviment emancipador, però, el moviment necessita líders en una multitud d’àmbits que sàpiguen aprofitar l’embat, a la vegada que el deixen respirar, de l’associacionisme català i de la nova fornada d’intel•lectualitat que emergeix a poc a poc. Quan s’aposta per un projecte com l’independentisme, la voluntat de perviure al capdavant de qualsevol partit, institució o organització és secundària. Tan sols així es garanteixen relleus múltiples i frescos.

Un altre dels problemes del martirologi dels presos és que subordina la lluita col•lectiva a la personal, fent que els interessos dels representants es confonguin amb els del moviment. No li devem res a Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. A Carme Forcadell, sí: deixar d’ignorar que és la presidenta del Parlament i tenir-la més en compte quan es parla dels presos. A Dolors Bassa, si fa no fa el mateix. Llevat d’això, a Forcadell i a Bassa no els devem res més. Als exiliats, tampoc. És més fàcil veure-ho perquè l’exili els atorga més llibertat de moviments per ser proactius en la causa.

L’independentisme madurarà el dia que ho entengui. Cal denunciar la injustícia que suposa que siguin els tribunals espanyols, i no la ciutadania catalana, la que hagi passat comptes als nostres líders. Han convertit un exercici de transparència democràtica en un acte de venjança destinada a disciplinar l’independentisme. Els presos s’han de tractar com el que són, activistes i polítics segrestats per un estat repressor i que, com la resta d’humans, cometen errors i encerts. Els primers no tapen els segons ni els segons els primers, sinó que hi ha un espai per valorar cada cosa. Només així sortirem de l’atzucac que suposa que, ara mateix, la relació entre la llibertat dels presos i la independència de Catalunya sigui un joc de suma zero.

Els presos no són déus, ni màrtirs, ni messies. Tampoc són profetes, no hem d’esperar que un d’ells surti de la garjola per il•luminar-nos amb la saviesa dels textos escrits durant el seu captiveri, transmesos de moment per apòstols que pontifiquen de tertúlies i columnes d’opinió estant. Els presos polítics són una part de l’engranatge independentista i, com a tals, tenen un paper dins el moviment. Tan sols hem d’entendre que és diferent del que tenien quan lideraven Òmnium i l’ANC o prenien decisions a l’executiu, al legislatiu i dins dels partits, i que aquest paper no està per sobre del de ningú. La ràbia per la situació dels presos, i el seu nou paper, ha de ser l’energia que impulsa el moviment, no el lament que l’ofega.

JxCat, ERC i CUP han decidit que és el moment de frenar perquè el govern espanyol tingui clemència i deixi respirar la política parlamentària i la gestió diària. Perquè no sigui una legislatura perduda, cal que aquesta fase de claudicació postprocés serveixi perquè la base independentista maduri. El treball de base, a nivell de lideratges i de cultura veritablement republicana, marcarà el rumb de l’independentisme a partir del 2023. Perquè sigui possible, calen accions concretes i materialitzables a curt termini però amb una estratègia a llarg, que estiguin explicades mitjançant un relat que apoderi la ciutadania.

Veient la moral carrinclona que predomina a l’establishment polític, i com tímides forces reaccionàries estan aprofitant el buit de lideratge i de projecte per crear un discurs que restableixi la dignitat de l’independentisme i el seu sentit de poder, però que venen ben carregades de xenofòbia, la tasca serà

SUSPENS ALS DRETS HUMANS

Ahir Espanya es va sotmetre a la revisió del Consell de Drets Humans de l’Onu, i el resultat va ser un suspens eixordador.

Efectivament, cal dir que el 2010 nomes van ser 55 Estats que van denunciar deficiències a l’Estat espanyol, el 2015 la xifra va pujar a 88 i ahir van ser 117 els que van posar damunt la taula alteracions i nul respecte als drets humans. Crec que son xifres que haurien de fer reflexionar a més d’un, però no ho faran, ja que la propaganda del règim i la nul•la voluntat de canvi faran que no hi hagi cap rubor aparent.

Es van mostrar la preocupació per la limitació dels drets de llibertat d’expressió i manifestació, amb la petició de resoldre per la via negociada el conflicte amb Catalunya i no per un codi penal que es va demanar ser revisat urgentment i adaptat a la Unió Europea. La violència policial el dia 1 d’octubre, la situació dels presos polítics i especialment la pervivència del franquisme en l’estructura espanyola com un càncer incompatible amb qualsevol democràcia. Això seria un petit resum del que es va dir en aquest examen que evidentment es un suspens.

Res que no sabem, però que també veiem per sorpresa com des de fora es veu clarament com l’aparell de propaganda espanyol per tot arreu i aquell “Espanya es una democràcia consolidada” que comencen molts discursos a l’estranger d’autoritats espanyoles no ha arrelat i la realitat ha superat la ficció.

De fet, tots veiem com el retrocés de llibertats individuals i col•lectives es un fet, i fins hi tot aquelles protegides per la Constitució que també son vulnerades sistemàticament, així com la gestió del repte democràtic català, aplacat amb la força de la violència i la visió de la nul•la separació de poders amb una justícia injusta i retrograda amb judicis farsa per condemnar amb esperit de venjança per delictes imaginaris i que no tenen cabuda com hem vist amb les euroordres a la Unió Europea.

El dit ha furgat a la llaga, amb el franquisme que no es cura traslladant al Dictador, sinó amb un canvi real de les estructures i mentalitat d’un Estat on el franquisme segueix viu i ben viu sense ganes de marxar.

Per últim, una petició lògica, com es la negociació política per resoldre el dret de l’autodeterminació català que ells seguiran negant sense fre aplicant aquesta democràcia de fireta que ja es a la vista dels ulls del món per molt de fum que es vulgui vendre.

Un suspens als drets humans.

LES CONTRADICCIONS

Veiem en el judici al Major Trapero com la seva argumentació apart de desmentir les falsedats habituals es basa en un sentit escrupolós de les ordres judicials que pensaba cumplir fins al final, titllant de barbaritat algunes fases del procés independentista.

Si això es cert, evidentment es legítim, dona idea de la poca preparació del nostre Govern per no controlar en un moment tant crucial ni les forces policials, esperant que tot passes per art de màgia o un cop de sort i alhora dona idea del agraïment etern per la gestió dels atemptats de Barcelona i el dispositiu de l’1 d’octubre al Major, però finalment no per no posar-se en un moment com aquest al costat del poble i les seves institucions.

Entenc un professional com Trapero, però ara com diu en Bernat Dedéu comprova com aquella legalitat que ell volia defensar fins al final li paga els seus serveis, segurament alguna reflexió li ha de produïr tant d’odi i venjança sense límits.

Trap(hero) Bernat Dedéu

Que la població s’oblidi de les pròpies opinions i faci veure com si mai no les hagués proferides és un dels trets essencials d’una societat estulta i amnèsica com ara la catalana, avui fatalment regida per la propaganda política i la xerrameca emocional més espantoses. El cas de Josep Lluís Trapero exemplifica aquest fenomen psíquic a la perfecció. D’ençà de la seva primera declaració al Tribunal Suprem en el judici dels presos-màrtirs (quan l’antic major dels Mossos ja havia revelat que tenia un pla secret per detenir Puigdemont i els seus consellers en cas que una ordre judicial així ho exigís), el policia més famós del planeta ha desaparegut de l’Olimp de les deïtats independentistes i el seu nom ha deixat d’ésser invocat fins i tot pels seus companys de paella i Let it be.

Entenc que al major (i a la seva excel•lent advocada) ja els vagi bé no aparèixer als monòlegs de la Rahola i que fugin de qualsevol identificació amb l’independentisme, vistes les condemnes per sedició dels seus antics caps polítics. Però ningú no pot negar el caràcter d’heroi que Trapero va tenir per una gran part de l’independentisme cívic i de partit, i no només per l’extraordinària resposta d’estat que la policia catalana tingué als atemptats de Barcelona, sinó sobretot per ser l’inspirador de l’actitud no agressiva del cos envers els votants de l’1-O. Tant és així que l’oligarquia indepe va aprofitar el gest no intervencionista dels Mossos el dia del fake referèndum per propagar la brama que, donat el cas d’una declaració unilateral efectiva, Trapero i la policia no s’atrevirien a tustar la penya.

Tot això, com és comprensible, no és responsabilitat única de l’antic major, sinó d’una classe política que, caracteritzada per una falta proverbial de sinceritat i un excés de falòrnies, ja li anava bé que la parròquia veiés els Mossos i Trapero com a còmplices útils a l’hora d’okupar el Parlament. Però també és cert que l’antic major va preferir que la gent l’aplaudís als restaurants que no pas fer unes declaracions públiques afirmant que la independència unilateral li semblava una barbaritat i que ell estaria sempre al costat de la bòfia espanyola. Com la majoria de processistes des del pèrfid Artur Mas, Trapero va creure que podria ser un heroi a Catalunya i complir la legalitat autonòmica espanyola al mateix temps. Però, com ja hem vist a bastament, si alguna posa dels nervis a l’enemic és la tebior.

De fet, a cada vegada que el major repeteix que la intenció del cos que comandava no fou la de fer mal a la gent i que estampar-se contra la població (com va fer la policia enemiga) hauria estat temerari de cara a la seguretat pública, a la jutgessa que té al davant se li ericen els pèls del pubis d’autèntic plaer repressor. No hi ha res que els molesti més, insisteixo, que un català que rep garrotades i encara vol fer-se el racional i el bonhomiós. Ho tenen a la sang; els exaspera. Tant de bo m’erri, però diria que Trapero tornarà ben aviat a l’Olimp independentista del qual s’havia retirat per pròpia voluntat. Ell, pobre policia, que sempre va obeir els espanyols. Doncs així t’ho paguen, Josep Lluís. Així van les coses, ja ho veieu, quan les independències es fan a mitges en el riquíssim univers de la simbologia.

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS

Fa poc van sortir les xifres de dèficit fiscal a Catalunya, que si fa no fa continuava amb aquell 8 a 10% d’espoli que no afluixa. Ara veiem com es pacten pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona, properament a la Generalitat i segurament més endavant a l’Estat amb l’eix dreta i esquerra per bandera.

Un eix com sabem fals i un engany per dissimular possibles noves aliances pactades per tornar a deixar les institucions com una bassa d’oli un pressupost autonomista i una acceptació de l’espoli sense fre en nom diran de la convivència i sobretot dels pressupostos que batejaran com els més socials de la historia i que es preocupen pels problemes reals dels ciutadans,

Veure per creure.

Pressupostos o l’inici de campanya

per Gemma Aguilera

Espanya mostra indicis d’haver recuperat l’eix ideològic dreta-esquerra després de molts anys en què els partits d’Estat han tingut com a únic leitmotiv el nacionalisme més o menys furibund contra Catalunya. Però el pacte PSOE-Podemos flanquejat per ERC no només s’interpreta pels propis protagonistes aquí i allà com un canvi de cicle a Madrid que hauria de regenerar el règim del 78 democratitzant-lo, sinó, i sobretot, com l’avantsala de la mort d’un Govern independentista a Catalunya. Els pactes per desencallar els pressupostos a banda i banda de la plaça de Sant Jaume entre JxCAT, ERC i els Comuns donaran oxigen tant a Barcelona com al palau de la Generalitat, però aquest acord tripartit té un alt grau d’impostació per part dels seus protagonistes, que ja treballen en clau electoral.
Els Comuns ho expressen obertament: han de servir per desbancar JxCAT de la Generalitat i consumar un tripartit, altrament batejat com a Govern progressista, que aritmèticament ha d’incloure també el PSC. Els junters hi veuen un baló d’oxigen per resistir uns mesos més l’envestida judicial contra el president Torra, la presa de posicions dels republicans Palau enfora i els efectes del caos de la galàxia post-convergent. Per la seva banda, ERC té una posició de força, amb capacitat per consumir espai electoral als Comuns i, arribat el cas d’un govern alternatiu a l’independentista, ser el partit hegemònic.

Ras i curt, els comptes que aprovarà el Parlament, els primers des del 2017, semblen més una arma electoral per consumir a curt termini que no pas la llei més important de qualsevol executiu. Durant la seva presentació al departament d’Economia, això sí, amb una foto inèdita –però per separat- de tres compareixences d’ERC, JxCAT i els Comuns, s’han donat poques xifres i moltes pistes sobre estratègia partidista de cadascun dels tres actors.

Parlar de pressupostos d’esquerres, o de dretes, frega l’engany als ciutadans. Sense sobirania financera, amb una disciplina de dèficit que Madrid incompleix però que fa complir a Catalunya, amb un espoli fiscal històric i amb un Estat que es burla reiteradament els seus compromisos d’inversió, el pressupost de la Generalitat consisteix en la gestió de les engrunes. A partir d’aquí, cadascú hauria de proposar com s’arriba a un pressupost a l’alçada d’un país ric com Catalunya.

I UNA MERDA

Aquestes paraules van sortir de la boca del Vicepresident Junqueras en una entrevista a El Pais preguntat per un possible engany a la ciutadania prometent una independència impossible. El Judici farsa que comença avui pel Major Trapero i la cúpula política dels Mossos pot clarificar o desmentir afirmacions.

De fet Trapero com a testimoni en la primera part del judici farsa ja va deixar clar que els Mossos estaven al costat de la legalitat actual i per tant que no calia equivocar-se amb ells, argument reforçat amb un pla per detenir al President Puigdemont i el seu govern si feia falta i arribava l’ordre judicial.

De fet deixant tàctiques de defensa a banda, si això es veritat, son noves proves de que veritablement no hi havia preparat res i que les lleis aprovades i el referèndum no tenia els objectius que ens havien venut repetidament. Hem de veure que si es vol fer un canvi d’Estat, les famoses estructures bàsiques per poder arribar-hi i començar havien d’estar preparades i la nostra policia era un estructura ja en funcionament però que calia assegura es poses al costat de la Generalitat i el poble si arribava el cas, i això nomes es podia assegurar nomenant els comandaments que depenen de càrrecs polítics, es a dir voluntat de fer-ho. No parlo del Major que com a gran professional demostrat en els atemptats a Barcelona havia de seguir al capdavant, però amb una xarxa per sota que fes impossible qualsevol altre ruta.

Es evident que no es va fer, i es evident que tots sabiem que els vaixells de policies al port no eren creuers de vacances i que actuarien, i també sabiem que el 155 com a cop d’Estat inquisitorial i de defensa de l’Estat espanyol era a punt, però que calia un detall perquè tot fos aplicat, l’acceptació i rendició del Govern català que si es va produir. Mai sabrem que hagués passat de seguir endavant, però semblava més honest i de posada de dificultats per aplicar tota la repressió espanyola.

Trapero avui es fruit de la venjança espanyola, i la seva professionalitat demostrada ha estat una nova ofensa a l’Estat que no li perdonaran. De fet i com en la primera part del judici els argument seran passats per alt, ja que el pla de Mossos va aconseguir desmuntar més urnes el dia 1 que la violència policial espanyola, amb això ja hauria prou per actuar racionalment.
Una nova farsa que maluradament ja estem acostumats, al costat de detalls que ens fan creure que les farses van per barris, i segurament moltes intencions que veiem clares no ho eren tant en el fons amb la societat com a víctima final.