Arxiu mensual: desembre de 2019

LA COMÈDIA APROP DEL FINAL

La comèdia de la negociació per la investidura de Sanchez entre PSOE i ERC està aprop del seu final.De fet la posició de l’advocacia de l’Estat servirà per vendre aquest fum sense sentit i aquesta burla a la societat catalana, sobretot aquella que fa, ha fet i farà mans i manigues per arribar a la nostra República.

Un informe que es presentarà com un mèrit, i un gest, quan simplement diu el que seria normal, complir amb les resolucions judicials que venen des d’Europa com no pot ser d’altra manera. Repeteixo no es cap gest i ni tant sols va una mica més enllà demanant la nul·litat de la sentencia, cosa lògica si es diu que gaudia d’immunitat i no podia ser jutjat seria obvi anul·lar el procediment a partir d’aquí i demanar a la cambra europea el suplicatori per poder jutjar-lo. Ni tant sols això.

Fum i més fum, pel que fa a les condicions dels republicans, crec que els presos seguiran a la presó, la repressió seguirà com fins ara, la taula negociadora no inclou el dret a l’autodeterminació i si el fum de millors competències autonòmiques que per cert mai arribaran, i ni tant sols el dèficit fiscal sembla que mai serà debatut i molt menys abonat. Aquesta es la taula de la vergonya i el mal negoci per Catalunya que ERC es a punt de permetre per benefici únicament partidista, una autèntica vergonya sense nom que posa la cirereta a tota la sèrie d’enganys del procés i que la societat suposadament ha d’acceptar sense més.

Les victòries judicials a Europa, la mobilització de la gent, la bona gent d’aquest país pot quedar amb res per una Generalitat totalment nul·la per avançar cap al final, i uns partits ja preocupats exclusivament del pastís autonomista de Catalunya i posar un embolcall que faci oblidar tota aquesta cursa cap un objectiu plenament democràtic i que un Estat que rebutja la democràcia, i que ha utilitzat la nul·la separació de poders, la repressió, la violència i tot el que ha calgut per evitar la democràcia i que ara amb la col·laboració catalana sembla ho validarà com si tal cosa.

Una comèdia que si es acceptada com si res a Catalunya, demostrarà que tot era fum, i sobretot una prova del cotò per entitats com l’ANC que amb el seu posicionament i fets pot quedar en un no res.

La comèdia aprop del final.

UNA PREOCUPACIÓ

El discurs del Borbó per Nadal va deixar oberta la porta a una definició per Catalunya que segurament no seria esborrada, manipulada o criticada encara que sigui en un preàmbul no normatiu.

De fet ja no som una nació, molt menys un Estat, ni tant sols una nacionalitat encara que la sagrada Constitució ens defineixi així, ja se sap que aquesta s’aplica d’una manera per uns territoris i d’un altra per Catalunya amb el gran exemple d’articles de l’Estatut en altres iguals totalment acceptats i esborrats en el català. Com deia el Rei espanyol ens va titllar de preocupació seriosa per referir-se a Catalunya, aquest concepte donç beneit pel monarca ja es pot copiar per posar-lo en l’article 1 del proper Estatut sense recança i amb la tranquil·litat que es mantindrà ferm i un gran pas endavant del nostre territori.

Tanmateix el monarca, després de posicionar-se amb els súbdits del “a por ellos ” i rebutjar els catalans amb una gran mostra de diplomàcia i sabiduria política, ara ho ha tornat a fer i ens torna a deixar de banda deixant clar que ja no es el nostre Rei i per tant les nostres ansies de República son fonamentades i han de ser augmentades.

Veiem aquests dies deixant de banda l’anècdota reial d’un personatge tant miserable per la seva actitud amb el poble, el mateix que encara esperem demani perdó per trucar a les empreses personalment per la seva sortida de territori català, un altra mesquinesa impune que ja ha quedat en l’oblit a l’estil de l’operació farsa amb els CDR i el gran grup terrorista internacional que ara amb la seva sortida de presó sense proves tampoc escoltarem cap perdó dels Iceta, Arrimada, Casado, Sanchez i una llarga llista de partits, de fet gairebé tots que van fer caldo gros en una nova gran mentida.

Així arribem al final del 2019, i esperem pel proper un canvi en els nostres partits que acompanyi la voluntat popular per culminar un procés que ja no es pot allargar més en el temps, i passar de ser una preocupació a una realitat ben definida.

LLIBERTAT PER NADAL

Aquest video deixar clar que el clam escoltat a l’Auditori de Barcelona al finalitzar el Messies de Handel, hauria de ser agafat pels partits i acabar amb aquesta infàmia d’una vegada per totes. Independència i llibertat pels nostres presos. Nadal es una bona prova.

Bon Nadal.

OBEIR LES LLEIS NO ES CAP GEST

Avui sabem que des de Moncloa ja s’han habilitat els darrers dies de desembre per una possible investidura i tant de les files socialistes com Podemos intenten posar pressió a Esquerra per poder acabar les converses i formar el nou Govern espanyol encapçalat per Pedro Sanchez.

De fet les veus ens diuen que hi ha contactes discrets entre PSOE i els repúblicans encara que de portes enfora ens diuen que resten aturades esperant el posicionament de l’advocacia de l’Estat sobre la sentència dictada per l’Alt Tribunal Europeu i la immunitat d’Oriol Junqueras.

Cal dir alt i clar que si estem veient un nou sainet i no te reacció de la societat catalana ja podem acatar tot el que vingui. Un nou engany que en aquest cas els repúblicans volen posar en safata a la ciutadania amb aquest tripijoc d’esperar un posicionament favorable de l’advocacia estatal a la sentència europea, de fet això no es cap gest, acatara les llei i complir les sentències en qualsevol Estat normal democràtic, es una obvietat, i aquestes no poden ser un premi. Estaria a l’alçada de quan escoltem que compliran amb l’Estatut, bé, tots sabem o sabíem que això era una obligació no pas un privilegi, i ara per justificar el pacte de la vergonya ens volen vendre una nova i miserable bola.

En aquest cas, amb el seu líder a la presó, saben el posicionament dels eurodiputats socialistes espanyol per evitar donar la credencial a Puigdemont i Comin com hem llegit en les filtracions existents i com el silenci complice de Sanchez i el seu partit sobre el tema ja es fa molt sorollos ie exemple del que son.

Prou de mentides, el gest hauria de ser el final de la repressió policial i judicial i el respecte a la ciutadania amb un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya amb totes les garanties i reconeixements, just el que ja han dit que mai pensen fer. Per tant quina mena de Taula demanen, per negociar que.

Ja es prou greu intentar negociar amb els del 155 i repressors compulsius, com per fer-ho a canvi de fum i menys intentant prendre el pel a la bona gent del país que sap perfectament que obeir les lleis no es cap gest.

APROFITEM LA VIA OBERTA

Oriol Junqueras diu en una entrevista que en cap cas s’ha d’aturar les negociacions amb el PSOE i la seva investidura fent bona l’argumentació de la Ministra Calvo volen separar les dues qüestions.

La realitat es que Espanya fa 24 hores que incompleix la llei i les resolucions judicials, allò que era el seu principal argument, ja que el líder d’Esquerra ja hauria de ser en llibertat i camí d’Estrasbourg per la seva acreditació com Europarlamentari, i el més calent es a l’aigüera.

De totes maneres i esperant esdeveniments del nacionalisme ranci i caduc espanyol, no puc estar d’acord amb l’Oriol sobre les negociacions, evidentment han de ser aturades del tot, primer complir la llei i la seva acceptació com no pot ser d’altra manera i posteriorment el referèndum damunt la taula amb totes les garanties per fer cap pas, en cas contrari no hi ha res a parlar. No tornem a cometre l’errada de perdre de vista l’objectiu com si no hi fos.

El que demostra la sentència

per Àstrid Bierge

La sentència europea demostra de nou que els motius que va donar la gent de JxSi per no aplicar el mandat del referèndum, no responen a la realitat. Demostra que la independència és perfectament possible i que és molt més barata del que ens han volgut fer pensar els dirigents catalans d’ençà de l’1-O.
Si fem memòria, van justificar l’enretirada amb dos arguments. En primer lloc, van dir que hauria costat molts morts. Ho van explicar Puigdemont, Marta Rovira i molts altres. Sergi Sebrià va parlar de “violència il•limitada” i Oriol Soler, un any després, va omplir les ràdios de frases dramàtiques. “L’Estat havia decidit anar a la guerra i intentava ensenyar que, si continuàvem, ens mataria”.
En segon lloc, van dir que la comunitat internacional no ens empararia ni ens protegiria. Concretament, que Europa ens havia deixat tirats i que havia permès allò que no es podia permetre.
La sentència demostra que no estem desemparats per la justícia europea i que l’estat espanyol no pot fer tot el que li doni la gana. Un tribunal ha tornat a dictar una sentència contrària als interessos d’Espanya i Espanya no desacatarà Europa perquè no pot fer-ho.

Tant Europa com Espanya tenen límits. Naturalment, els escuren al màxim a favor dels seus interessos -que no són la independència de Catalunya- però hi ha línies vermelles que no poden travessar. El que no podem pretendre és que és posin a ells mateixos entre l’espasa i la paret. Això ho hem de fer nosaltres. Però no perquè Puigdemont pugui traslladar-se de Waterloo a Perpinyà, sinó per fer efectiva la independència.
No deixa de ser curiós que els mateixos dirigents que van dir que l’Estat ens mataria, ara estiguin pactant amb els suposats assassins que el lideren -sigui al Congrés o a la Diputació de Barcelona- o que segueixin apel•lant a la seva capacitat de sit and talk. No deixa de ser curiós que els mateixos que van dir que Europa ens havia abandonat, confiïn i es refugiïn en la seva justícia.
Ni l’Estat pot venir-nos a matar ni Europa pot il•legalitzar la nostra autodeterminació. Aquesta és la gran notícia de la nostra era política, que el cost de la independència és molt més barat que en èpoques passades. La mala notícia és que els dirigents no estan aprofitant aquest avantatge històric. Per això només n’han tret càstigs i derrotes, perquè han anat a mitges. Les petites victòries, com la d’ahir, són molles si tenim en compte que les condicions democràtiques que les fan possibles, també servirien per fer la independència.

EL TSUNAMI ERA AVUI

La sentencia del TJUE reconeix la immunitat de Oriol Junqueras i això si que es la gran acció que ahir anunciava el Tsunami i que no vam veure.

Aquest terratremol jurídic ens diu que Junqueras hauria d’haver estat alliberat de la seva presó preventiva un cop escollit eurodiputat, per tant no podia ser jutjat, i en tot cas el Suprem espanyol hauria d’haver demanat suplicatori a la Cambra Europea per fer-ho.

Evidentment ens diu que la condició d’eurodiputat es per ser escollit i no pels capritxs de cada estat en forma de juraments i altres invencions. De fet aquesta senténcia també afectarà Puigdemont, Comin i Ponsatí en la seva condició d’escollits i la seva immunitat que hauria de fer la retirada de les euroordres immediatament.

Aquesta gran justícia espanyola ja ha respost per boca del Fiscal Zaragoza, un dels autors d’aquesta aberració judicial que te una sentència ferma, o sigui res de nou a l’horitzó i oides sordes d’un Estat sense cap mínim de democràcia.

Esquerra ja ha demanat la llibertat de Junqueras i nul•litat del judici i el president de l’Eurocambra també ha reclamat la llibertat del líder d’Esquerra. Per l’altre costat VOX ho considera un insult i el PP diu que ha de complir la pena diguin el que diguin.

Ja veiem com aquesta clatellada a la Justícia espanyola sembla no afecta als poders espanyols amb la seva soberbia i odi desenfrenat amb la idea de que el món està equivocat i que estan per damunt del bé i del mal. Ara Llarena també hauria d’assumir la seva part de responsabilitat i retirar les euroordres per tercer cop al haver de complir amb la seva immunitat que rebran com europarlamentaris.

Per la seva part Esquerra crec hauria d’exigir el compliment de la sentència europea al PSOE per seguir cap tipus de negociació, altra cosa seria una nova burla a la societat catalana.

Un nou reves d’una anomalia democràtica al sud d’Europa anomenada Espanya amb un nacionalisme xenòfob sense fre que d’una vegada per totes hauria de pagar el preu de la seva repressió i el nul respecte a la ciutadania catalana.

Com deia el Tsunam era avui, i els hi ha de passar per sobre.

EL TSUNAMI DE LA GENT

Es molt divertit veure les grans preocupacions per demanar a Tsunami Democràtic que es tregui la mascara i pugui actuar com un actor social més i reconegut. De fet vol dir portat directament a la presó sense garanties.

Porten 2 mesos buscant qui hi ha al darrere d’aquestes accions que mantenen el procés viu a pesar de la vergonya dels nostres partits i la timidesa de les nostres entitats principals alhora de dir o fer segons que.

Es poc probable que trobin res, i això demostra que un Estat amb formules caduques difícilment pot afrontar els reptes moderns, ells entenen més de la vella formula de la repressió i la violència policial per apaivagar els problemes. Tal com vam veure que no van ser capaços de trobar cap urna en el referèndum ara tampoc ho faran amb aquest moviment que busca accions pacífiques però no amb el lliri a la mà i sense cap efecte, com algunes entitats encara no han entès, i si afecta l’economia o punts estratègics de l’Estat, cosa que ja fa més mal.

De fet el SIT and TALK d’avui nomes hauria de fer avergonyir aquell que no te cap intenció de seure ni de parlar per abordar un conflicte polític, i que fins ara no ho ha fet, i no sembla que en tingui cap intenció. Nomes hi ha una baula feble, que son els partits i el que anem escoltant de les negociacions d’Esquerra i PSOE per la investidura i que cada cop per les informacions filtrades sembla un nou xec en blanc vergonyos o una simple transacció autonòmica obviant les nostres reclamacions i els fets dels últims anys. Una mica com la trucada de Sanchez al President Torra i aquesta Conferència de Presidents autonòmics, que evidentment no poden ser tractats amb igualtat al president català ja que el problema res te a veure.

Sembla que la Europa judicial avança amb vent favorable, nomes falta que els nostres partits estiguin a l’alçada del repte que els demanem o preparar-se per veure com un Tsunami els passa per sobre.

UN NAZI ES UN NAZI

La suspensió del partit de segona divisió a Madrid el cap de setmana per cris de nazi a un jugador de l’Albacete, es una nova farsa de l’Estat espanyol. Com be explica Oriol Jara en el seu escrit, l’esmentat jugador via xarxes socials no ha amagat mai la seva ideologia i els seus fets que precisament equivalen a un nazi, per tant dir-te pel teu nom mai pot ser cap delicte.

Quantes vegades hem escoltat “Puta Catalunya” o coses semblants amb els partits a fora de casa del Barça, i mai ha estat ni tant sols criticat per la Federació corresponent, i afegint a la curiositat, la suspensió ha vingut quan la Federació espanyola es presidida per Javier Tebas que va militar en un partit feixista d’ideologia nazi. Tot un desgavell que deixa l’evidència de protecció amb un nazi, cosa que no succeeix amb molts altres casos de xenofòbia, racisme, homofòbia o catalanofòbia.

Un nazi és un nazi

per Oriol Jara

Sí, va fer molt bé l’afició del Rayo Vallecano. Perquè als nazis se’ls ha de dir nazis en públic. Que tothom ho sàpiga, que són nazis. Mala gent, en resum. Per començar, i vagi per endavant per evitar possibles debats estèrils, el jugador Roman Zozúlia s’ha fotografiat amb una retrat de l’Stepan Bandera, heroi ucraïnès de l’extrema dreta i col•laborador de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Zozúlia també ha penjat imatges d’internet amb simbologia neonazi, ha fundat i finançat un grup paramilitar d’extremadreta anomenat Narodna Armiya i ha sortit en un vídeo promocional donant suport al batalló Azov, conegut per ser racista i nazi. No se n’ha avergonyit mai, de la seva ideologia, per dir-li d’alguna manera. Perquè sóc dels que penso que el feixisme, el racisme i l’homofòbia no són una ideologia sinó un problema que s’ha de solucionar. Exactament el mateix problema que estem patint ara amb Vox. Aquest senyor, que és fotografia exhibint neonazisme sempre que pot, va ser definit perfectament ahir per bona part del públic del Rayo Vallecano.

Li van cridar nazi, cosa que ell s’encarrega de demostrar, sempre que pot, a les xarxes socials. I van fer bé de dir-li. Se li ha de dir nazi als nazis. El que no es pot dir és “vascos, hemos venido a acuchillaros, el resultado nos da igual”, i es diu al camp de l’Atlètic de Madrid. El que no es pot dir és que el Barça és “la mayor panda de ratas de Europa” i ho va dir el metge del Real Madrid de bàsquet. El que no es pot dir és “polaco el que no bote” i resulta que es cantava festivament fa dos mesos a la pista del Madrid. El que no es pot dir és “maricón” a un jugador rival, i ho cantaven al camp del Granada. Camp, per cert, on aquest any han insultat amb càntics racistes al jugador negre Jérémie Bela. El que no es pot dir és “Shakira tiene rabo y Piqué es maricón” i ho deien fa un any al camp de l’Espanyol. És més, en aquell partit van desplegar una pancarta que deia “Shakira es de todos”.

Tot això NO es pot dir, però s’ha dit i es diu i no ha provocat pas que es suspengués cap partit. Ni un. Potser perquè el president de la Lliga, Javier Tebas, no és d’esquerres, ni negre, ni homosexual, ni català, ni una dona, ni immigrant. És un senyor, per cert, que va militar en un d’un partit d’ultradreta (Fuerza Nueva) i que no ha amagat mai les seves idees reaccionàries. Curiosament, cridar nazi a un nazi sí que ha estat castigat per la Lliga de Javier Tebas. Han suspès el partit per dir “puto nazi”. Resulta que els nazis són una minoria a protegir. I ho van dir perquè no volen nazis a Vallecas. De fet, Zozúlia ja havia estat foragitat del Rayo quan la directiva del club el va fitxar i la majoria dels socis van protestar per fer-lo fora. Tebas ja va sortir llavors, el 2017, a defensar l’ucraïnès d’extrema dreta. Fins i tot va amenaçar de portar als tribunals als aficionats que havien esbroncat a Zozúlia en un entrenament.

Pràcticament tota la meva família asturiana va haver de deixar la seva terra durant el franquisme. Les meves dues àvies van venir a Barcelona però molts parents (la majoria) van anar a parar a Vallecas. Migrants que fugien de la fam i la misèria provocada pel feixisme espanyol. No gaire diferents als migrants que arriben encara ara a Vallecas o a barris i ciutats similars de casa nostra. Igual que els migrants actuals, la meva família es va haver de construir la vida comptant amb el suport d’una xarxa social de barri. Igual que els migrants d’ara, la gent que arribava a Vallecas entenia perfectament que l’extrema dreta els odiava. No només els odiava sinó que eren culpables de la seva situació. Per això no els volen, als fatxes, al camp del Rayo Vallecano. Perquè el feixisme no és una cosa etèria sinó una xacra que comporta misèria moral i cultural. Són els nazis, els que hem d’extirpar del futbol per sempre, no pas als qui s’hi encaren en els barris obrers.

LA PREPOTÈNCIA I LES PRESSES

Ahir en el Congrés de la filial del PSOE a Catalunya escoltàvem el Ministre Abalos avisant un cop més als Republicans que sense investidura no hi haurà possibilitat de diàleg a Catalunya i va tornar a parlar de conflicte polític i de convivència barrejat per confondre, donant tota la pressa a la formació catalana amb l’amenaça que si no serà molt pitjor l’alternativa.

En aquell mateix Congrés es van treure conclusions que haurien de fer pensar a més d’un si hi ha cap diferència entre ells i l’alternativa que diuen quan s’atreveixen fins hi tot a defensar que el castellà també hauria de ser llengua pròpia de Catalunya, el següent pas suposo ja serà eliminar el català com a tal, com veiem cap diferència amb Ciudadanos.

El Ministre ens pren per estúpids, parlo de la ciutadania, quan toquem els partits i les seves ànsies de poder ja es un altra cosa. De fet equivoca l’ordre no hi hauria d’haver investidura sense acords tangibles i sobretot amb garanties de compliment, altra cosa es una signatura a canvi de res i que posteriorment ja no obliga a segons que com ara. Tanmateix cal molta barra demanar una confiança cega quan els enganys de la seva formació i de qualsevol Govern espanyol amb Catalunya han estat sempre a l’ordre del dia.

Entenc que el seu vertader jo, no vol fer cap concessió ja que la tàctica es no reconèixer el problema, i per això juguen amb les paraules per embaucar la part catalana. Les amenaces de l’altra opció quan son dues gotes d’aigua i això es demostra caminant i en tenim mil exemples i fets es mesqui.

El Congrés català no fa res més que refermar aquesta burla, retrocedint 10 anys amb un Estatut que ells mateixos van deixar en res, i intentant deixar una mica més arraconat el català amb les seves propostes.

Aquest es el PSOE en estat pur, aquest es el que demana adhesió a canvi de res i esperant que desprès tot serà igual, i tots sabem que no son de fiar i que no seria així, espero que tothom ho tingui clar.

Haurien de saber que a nosaltres ja tant ens fa que tinguin Govern o no, a pesar de la repressió brutal, dels presos i exiliats i de la violència contra la nostra ciutadania, no pretendran que encara ens importi.

La prepotència i les presses son una prova de com son.