ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANOMALIA FRANQUISTA

Que Espanya no es una democràcia tal com es coneix el terme en el món civilitzat crec que cada cop és més una evidència inqüestionable. Una prova es la memòria historica, aquella que encara permet monuments, plaques i tot tipus de simbols en els nostres carrers més de 40 anys després per gloria del feixisme.

La principal culpa es el sistema, i sobretot els seus partits a dreta i esquerra que viuen acomodats amb aquesta realitat que ja els hi va bé, Aznar, Gonzalez, Guerra i molts d’altres son hereus del Regim i així ho han demostrat. Desprès de Cambodja, l’Estat espanyols es el que acumula més morts enterrat en els seus vorals de carretera, un honor que defineix tot un Estat malalt.

Fora el franquisme del carrer!

per Salvador Cot

En política, la covardia la paguen els ciutadans. Dos símbols de la dictadura, com són el monument franquista de Tortosa i la comissaria de Via Laietana, han perviscut fins ben avançat el segle XXI gràcies a la inutilitat culpable dels responsables municipals d’ambdues ciutats, incapaços d’afrontar accions contundents que dignifiquin l’espai públic. És més, la decisió vergonyosa de l’Ajuntament de Tortosa de muntar una consulta, l’any 2016, està servint a Vox per reclamar la permanència del monòlit i, a sobre, aprofitar-ne el vernís democràtic que li va atorgar una votació estúpidament oportunista. Per tot plegat, és urgent que el Govern aprofiti el moment per retirar un monument a la barbàrie que va travessar l’Ebre per quedar-s’hi.

Els mateixos arguments valen per a la comissaria de la Via Laietana, tristament recordada com a l’edifici emblemàtic de la repressió i tortura de les forces policials de la dictadura. Una cinquantena d’entitats i la majoria dels veïns reclamen, des de fa anys, el trasllat de les instal•lacions i la ressignificació del lloc com a recordatori del patiment de les víctimes del franquisme. Una tímida placa, atacada reiteradament, evoca aquests fets a uns quants metres de la porta d’entrada, sempre custodiada per la policia nacional espanyola. El trasllat s’ha ajornat tant que l’edifici torna a ser un símbol de la repressió de l’Estat, aquesta vegada contra l’independentisme. Comuns i PSC no s’acaben de posar d’acord i ajornen la decisió un i altre cop, deixant clar l’acomodament de les esquerres espanyoles al sistema polític heretat del pacte amb el tardofranquisme.

Aquesta societat no es pot permetre la glorificació de la dictadura, menys encara quan està patint les represàlies de l’autoritarisme d’arrel franquista que perviu en les institucions de l’Estat. Tortosa i Barcelona ni són excepcions ni n’han de fer.

LLEI MORDASSA 2

Recordo els escarafalls que es van escoltar quan els Populars van aprovar la llei Mordassa i com es va associar a la dreta extrema. Ahir PSOE va aprovar una llei mordassa digital que l’equipara a dictadures com Xina o Turquia, i alguns encara ens diran que fan política progressista o d’esquerres.

Retallades de drets, tant individuals com col•lectius, un rere l’altre amb una recentralització estatal on tot s’hi val. Ja seria hora que Europa digués alguna cosa amb aquesta anomalia democràtica al sud del continent on els drets de les persones i els pobles estan quedant en res.

La mordassa digital o l’assaig PSOE-PP
José Antich

Que Pedro Sánchez no és un polític de confiança és una obvietat. Practica diàriament la deslleialtat institucional ―un exemple d’això és que no agafi el telèfon al president de la Generalitat― i, sense enrojolar-se gens ni mica, és capaç de demanar el vot per a la investidura a l’esquerra o als independentistes catalans i bascos i, sense cap interval temporal, en qüestió de minuts, pactar lleis que restringeixen drets i llibertats amb el PP i Ciutadans. No conec cap precedent de polític tan frívol, capaç d’enredar a tothom alhora i d’importar-li un rave amb qui fa els acords, sempre que tiri endavant el que desitja.

Ho ha fet aquest dimecres amb la convalidació del decret que permet una sèrie de mesures que autoritzen el govern espanyol a intervenir internet i les comunicacions dels ciutadans sense ordre judicial. I ho ha fet carregant-se les posicions defensades històricament per Podemos, que, en nom d’una incipient lleialtat a Sánchez, només s’ha aventurat a abstenir-se. I això que la iniciativa governamental és tot un atropellament als drets digitals dels ciutadans, més propi de països com la Xina i Turquia que d’un estat de la Unió Europea. L’anomenada llei mordassa digital té com un dels seus objectius polítics lluitar contra la república digital que impulsa la Generalitat i tractar de desmantellar Tsunami Democràtic, el moviment ciutadà de resposta a la sentència del Suprem que persegueix l’estat espanyol des de l’inici de les seves actuacions.

Tot això ha succeït el mateix dia que el TSJC ha acceptat les mesures cautelars plantejades pel govern espanyol i el ministre Borrell per al tancament de les delegacions de la Generalitat a Tunísia, Mèxic i l’Argentina per considerar que entrarien en contradicció amb la competència exclusiva de l’Estat. El conseller Alfred Bosch ho ha considerat un dels pitjors atacs des del 155.

El pitjor no és que Bosch pugui tenir raó sinó que els mateixos que aquest dijous s’asseuran amb l’independentisme a parlar de la investidura de Sánchez siguin capaços de laminar una a una les competències de la Generalitat sense cap rubor i demostrant que, en el fons, els seus aliats naturals són PP i Ciutadans. El que passa és que no li volen donar els vots.

LA RESPOSTA: TARD I MALAMENT

Ahir els tres grups independentistas, 1 mes i mig després van aprobar la resolució de resposta conjunta contra la sentencia. Nomes per la durada ja sembla una broma de mal gust, però no es el Parlament, son els nostres partits i es ben real.

Desprès dels advertiments del TC i les seves prohibicions a parlar de tot en una cambra de representants exercint aquesta mena de tutel•la colonial que s’ha acceptat sense un bri de desobediencia.

Els tres grups van presentar un text que preten esquivar les prohibicions amb l’estil per entendre el tema de TV3 en campanya electoral i quan en la seva información política sortia el retol que la Junta electoral havia prohibit dir presos polítics, exiliats i posar autoanomenant davant del Consell de la República . Es a dir ho han fet amb esmenes al text separades, o sigui unitat zero.

Un refus a la deriva del TC en aquesta materia que permetia esmentar el que precisament havia prohibit, i així quedar reflectit. Tot i com deia la oposició, un episodi més molt lamentable de l’independentisme parlamentari i els seus partits.

Així portem dos anys, on el simbolisme es la medicina que els nostres partits ens venen per retornar a un autonomisme per la porta del darrere i de la manera menys traumática possible. Cap pas endavant i cap desobediencia per molt dura que sigui l’exigència amb una cambra que ha perdut el seu valor sense remei.

A Madrid hi ha la segona part amb la negociació d’Esquerra amb els botxins del sistema per recuperar el peix al cove amanit de lluita partidista pel futur control de la Generalitat autonomista evidentment sense fre i d’esquena a una bona part de la población que veu astorada com la part institucional es queda enrere, i nomes es pot alegrar de les victòries judicials a Europa que van caient una darrere l’altre, però que resulten estèrils per l’objectiu final si alguna baula falla.

El resum com amb moltes altres coses seria tard i malament, us sona.

INCREIBLE PERÒ CERT

Llegeixo una entrevista a Dolors Bassa que diu que lamenta que tant el Govern com el Parlament han fallat institucionalment amb la resposta a la sentencia del Procés, i ja es prou trist que els utilitzats presos polítics pels nostres partits hagin quedat abandonats en el momento clau precisament per les mateixes tàctiques partidistes.

De fet, ells han estat l’escut perfecte pel victimisme constant des dels partits i fins hi tot se’ls hi ha atorgat un paper que no tocava, ja que com diu la mateixa Bassa, ells no poden dirigir la política catalana des de la presó. Justament els que tenen aquesta responsabilitat son els que son fora, Govern, partits, entitats i exiliats en la seva mesura.

Aquesta expulsió de responsabilitat per incapacitat o per tàctica simple ens ha portat on som ara, la vergonyosa falta de resposta conjunta sobre la sentencia que hauria d’haver estat el primer pas de resposta i que ràpidament es va veure com nomes el carrer prenia decisions i mostrava el seu rebuig aguantant les través del nostre mateix Govern i la repressió policial dels Mossos sense cap conseqüència fins ara pel seu responsable.

En aquest context, veiem ara com la taula de diàleg que reclama Esquerra com excusa pel seu desitjat suport a Sanchez, la vol de Govern a Govern, diuen d’igual a igual. Una nova presa de pel, saben que això no es possible. Si ho fos, seria tant com que l’Estat acceptaria un interlocutor a la seva mateixa alçada i evidentment el considera una minsa part seva. Mai ha estat d’igual a igual i ara evidentment tampoc ho serà.

Per tant demanar això, es un impossible i com ja ha dit algú, ja hi ha les Comissions Estat-Generalitat per tractar els temes competencials com fins ara, on un demana i l’altre autoritza o no. Com podem veure mai d’igual a igual.

Nomes sent un Estat serà un tracte al mateix nivell, i aquest no s’aconseguirà pidolant-lo a l’Estat que no et reconeix.

Com deia increïble, però cert, veure aquestes misèries dos anys després del Referèndum, amb una manca de rumb i una desorientació sense límits.

CIUDADANOS – 2

Escoltar personatges com Iceta, Granados o Zaragoza per posar tres exemples del PSOE català es com escoltar Arrimadas o Carrizosa amb una versió més sibil•lina, com comprovem amb la llengua catalana.

Han inclós una ponencia pel seu proper Congrés per flexibilitzar la immersió linguística, seria un nou model trencant tots els consensos amb l’argument, d’augmentar el català allà on vagi curt i també augmentar el castellà en zones on diuen semblar està en minoría, tot amanit amb l’anglés per fer realitat la societat plurilingüe, suposo que els sona el model, no. Alhora acusant l’independentisme de fer del català un arma cosa que troven intolerable.

Com podem veure, dues gotes bessones, ja que de fet els seus objectius son compartits, i no son altres d’afeblir encara més el català fins la seva desaparició, cosa que per cert i miraculosament no han lograt amb 300 anys i això que no han parat d’intentar-ho, recordó l’invent de la llengua valenciana, les més de 500 lleis que blinden el castellà per part del Govern espanyol, la negativa a l’Estat perquè sigui oficial a la Cambra Europea, ni tant sols a l’espanyola, les mil i una campanyes contra la llengua amb arguments tant solids com els comisaris polítics vigilants als patis de les escoles quina llengua parlen els nostres nens.

Davant aquest odi ara del PSC a la nostra llengua i identitat, la realitat es com sabem molt diferent, la immersió es un model d’èxit avalat per una majoria amplissima en el seu dia al nostre Parlament i també en la nostra societat i que fa que en els exàmens periodics sobre la materia els nostres estudiants treguin de les millors notes amb llengua castellana en comparació amb l’Estat.

La realitat, es que jo no parlo català per militancia, o faig perquè es la meva llengua materna i amb normalitat vull viure amb ella com fa qualsevol ciutadà del món amb la seva. Ja se sap que al 100% no ho puc fer, cinema, llibres, comerços i un llarg etcétera mosten quina es la llengua feble davant un monstre amb el bon sentit de la paraula com es la llengua castellana.
Aquesta realitat es la que vol tergiversar i combatre el socialisme català que amb el declive de Ciudadanos creat per això, ha d’agafar el testimoni i seguir la croada de la mentida i la ignorancia mesquina per aconseguir eliminar una llengua que no toleraran mai, ni es faran mai seva.

Aquests diuen son l’opció bona a Espanya per pactar, com deu ser la dolenta.

INSTITUCIÓ SOTA MÍNIMS

Tots sabem que des de l’Estat espanyol s’ha visualitzat que la nostra institució principal es una simple gestoria sense poder real i dirigida per les institucions centrals que fan i desfan, i que amb el procés ha mostrat la cruesa de la realitat i que la fantasia que Catalunya havia venut era simplement això.

El problema com diu l’Àstrid Bierge es la nostra percepció i el que donem a entendre des d’aquí per seguir un relat victimista i així desviar les vertaderes responsabilitats. Un relat que per exemple ja ha oblidat l’1 d’octubre i la gestió que es va fer del mateix per uns polítics que no van estar a l’alçada del moment i que ara pretenen revestir aquesta realitat amb mil i una excuses.

El Consell per la República

Àstrid Bierge

En essència, l’error de fabricació del Consell per la República és que parteix de la base que la Generalitat és massa feble per guanyar l’Estat i que no està capacitada per fer la independència. Aquest n’és el pilar ideològic fonamental. A la seva pàgina web, hi ha un lema estampat a sobre d’una fotografia de Carles Puigdemont que ho explica molt bé: “Podrem fer allò que ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament poden fer. Defensem l’autodeterminació sense por!”.

Els independentistes no hauríem d’acceptar que res ni ningú estableixi límits al poder i a la sobirania de la Generalitat, i encara menys en nom de la por dels representants polítics. El Consell per la República pretén eximir els dirigents catalans de les seves obligacions i desvaloritzar les nostres institucions.

Per fer efectiva la independència no necessitem cap estructura paral•lela amb seu a Brussel•les. Catalunya ja té unes institucions pròpies capacitades per fer-ho i, a més, hi estan legitimades. Tenim l’instrument necessari i tenim el permís democràtic per poder-lo utilitzar. El que cal és utilitzar-lo amb intel•ligència i coratge. L’Estat no pot impedir la independència perquè, malgrat els seus instints autoritaris, no es pot posar a matar catalans.

El referèndum es va fer i es va guanyar. La independència es va declarar i, si no s’ha fet efectiva, és perquè els dirigents no estaven ni estan a l’altura de les circumstàncies ni de les responsabilitats polítiques que han assumit. Per amagar-ho, contínuament ens volen fer pensar que Espanya és un mur impossible de superar en les circumstàncies actuals, que Catalunya està indefectiblement lligada a la legalitat espanyola.

No és així. La independència depèn de Catalunya. El que necessitem no és un nou referèndum que deslegitimi el mandat de l’1-O, ni un alter-govern que, per definició, menysprea les capacitats de la Generalitat i les dels ciutadans. El que necessitem és canviar els gestors de la victòria.

LA PREGUNTA DE LA VERGONYA

Els republicans consultaran la seva militància pel sentit del seu vot a la investidura de Pedro Sanchez, tant la pregunta, com la conseqüència son un pas més de la vergonya política.
La votació serà telemàtica i la pregunta serà “Si està d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sanchez si prèviament no hi ha acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una negociació”. Per cert i com ja han dit el seu resultat no serà vinculant pel fet.

Si veiem la pregunta, ja observem que es extremadament complicada per desorientar el vot, i que el Si implicar rebutjar i contrari al no acord segon, i el NO a l’inreves, per tant pregunta mal formulada i confusa que no ajuda en res a la decisió lliure dels militants. En segon lloc si es vol vendre una democràcia interna exemplar i que el partit es dels militants, com pot ser que no sigui vinculant per si la resposta no agrada o per donar temps a la direcció a justificar el seu vot final.

La democràcia interna dels partits ja sabem que es inexistent, i nomes amb cortines de fum com aquestes no es blanqueja. Molts ja han fet bandera de les consultes internes per fer veure que no es una estructura piramidal on la militància simplement es fa servir, i en cap cas decideix el rumb. La veritat es que aquestes son simples manipulacions com aquestes que no porten enlloc.

Segurament en una democràcia consolidada, els partits haurien de ser més transparents i sobretot de la militància que escull uns representants com a direcció però que aquí no hauria d’acabar les seves funcions per interessos personals dels seus suposats representants.

De fet no fan res més que reflectir el que passa amb la democràcia espanyola i la societat, aquella que nomes es recorda cada 4 anys i mentrestant es oblidada i deixa de ser la base de qualsevol sistema democràtic per ser secundària amb drets i importància en benefici d’uns partits que fan i desfan com si no representessin ningú i fossin sols en el territori.
Aquestes consultes son fum i una vergonya pels propis militants de cada formació que son burlats sense compassió.

El més greu es que tots sabem quina serà la seva decisió, i aquesta també serà de la vergonya.

NI UNA ENGRUNA DE VERGONYA

Amb la sentencia dels EROS i l’informe d’Amnistia Internacionals demanant la llibertat immediata dels Jordis i denunciant la vulneració dels drets humans podíem esperar una mena de reacció dels poders de l’Estat, aquesta ha estat la indiferència i el cinisme, res de nou.

Efectivament, 680 milions robats a Andalusia que anaven destinats a crear ocupació i que van acabar per enriquir diversos líders socialistes i la compra de vots per mantenir la xarxa clientelar que permetia mantenir aquelles terres sota el seu domini. El major escàndol de corrupció de l’Estat, cosa que ja te mèrit.

La reacció ja l’hem pogut escoltar, cap acció de responsabilitat, cap assumpció de culpes i sobretot deixar clar que res te a veure amb els dirigents actuals a Madrid, i això si acusar a Populars dels seus casos sense fre per desviar l’atenció.

Potser algú pot veure que les dues eines polítiques principals per mantenir el règim del 78 intacte, han acabat totalment esquitxades per la corrupció. Populars i tots els seus casos sense decència i un PSOE que ara te l’honor de passar al primer lloc del rànquing, cosa que ho podriem posar la costat de la creació d’un grup terrorista, els GAL des de la Moncloa. Aquesta misèria son els partits que governen aquesta democràcia de fireta anomenada Espanya i que expliquen moltes coses de la falsa transició i d’una societat com l’espanyola totalment manipulada.

Ara veiem l’informe d’Amnistia, una organització a nivell mundial i amb el prestigi de la defensa dels drets humans per bandera que ha deixat clar les aberracions d’un Estat com Túrquia o Russia on els drets dels ciutadans no valen res i la democràcia ha mort en benefici d’un poder corromput i un sistema sense separació de poders i on la repressió es l’eina política principal com veiem a Catalunya.

Davant això escoltar les reaccions del “Trifatxito” català amb PP, PSC i Ciudadanos, defensant un Estat de dret inexistent i menyspreant l’informe sense cap recança dona idea del pa que s’hi cou a l’Estat.

Ni una engruna de vergonya, que per si calia, dona més rellevància al fet que cap partit, ja no independentista, sinó democrata pot donar suport al Govern a Madrid.

UN PRESIDENT ACUSAT

Vist per sentència el judici de la vergonya, aquell que un altre cop vol posar i treure el nostre parlament des de les instàncies judicials deixant els nostres representants, el vot de la societat i la institució en un no res.

Efectivament, tot gira entorn una paròdia macabra. Un jutge que no respecte el càrrec de la persona que seia al davant seu i el rebaixa com un altre ciutadà, una degradació més, uns testimonis policials que posen de rellevància que no hi havia cadena de custodia de les proves fotogràfiques i que les ordre per captar imatges dels edificis públics eren confoses i fins hi tot en algun cas amb conselleries que ja no existeixen. Un desgavell contradictori que la Fiscalia va tallar de socarrel renunciant a la resta de policies. Una farsa que seu un President per penjar o despenjar una pancarta, tot surrealista però cert i amb nomes la finalitat de fer saltar pels aires al President Torra i provocar unes altres eleccions il•legítimes, que ja no bé d’aquí.

A l’altre costat es va exhibir dignitat i un bon discurs sobre els nostres drets i la defensa dels mateixos, però amb la circumstància que la desobediència no va ser tal, ja que la substitució d’una pancarta per un altre va donar pas a la seva retirada finalment, i tal com va declarar el comandament dels Mossos, el Conseller Buch del Govern català va ordenar despenjar la mateixa, alhora que el President defensava el contrari. Un desgavell que ja ens tenen acostumats, com en les reaccions al carrer i els aldarulls.

Alhora, cal dir que això no es desobediència ni res, es fum, aquell que impregna moltes fases del Procés en els nostres partits. Aquesta hagués estat tal no fent cas de la Junta Electoral i mantenint la mateixa, cosa que no va ser així.

En definitiva, cal veure més enllà, com son les conseqüències de la possible inhabilitació que provocarà una nova alteració d’una institució cada cop més degradada i petita. Evidentment per la repressió de l’Estat espanyol, però també per l’acceptació des del minut zero del 155 per part dels nostres representants que no han mantingut la dignitat del que representen, deixant les seves funcions en mans d’uns altres que mai a la vida els correspondria.

Un president acusat, i un partidisme que ja pensa com treure rèdit per damunt dels interessos de la mateixa institució i de la ciutadania que representa.

El JUDICI DE LA VERGONYA

El judici contra el President Torra d’avui per desobediència va més enllà d’uns fets puntuals i si d’una estratègia planificada amb un objectiu concret.

Portar a tot un President davant els tribunals perquè un òrgan administratiu com la JEC li va requerir treure una pancarta i aquesta es va retirar amb retard es una anomalia inversemblant en qualsevol Estat democràtic. De fet la figura d’un President va més enllà de la representació parlamentària i per tant mereix un respecte que per part espanyola no es dona.

Hi ha una estratègia ben definida des de Madrid per deixar la Generalitat en un no res sense cap poder ni rellevància. La negativa de Sanchez a parlar, els continus requeriments cap al TC de qualsevol llei o simple declaració amb amenaces constants d’aquest per incompliments i als seus membres directament ja dona una idea.

De fet els vetos als Presidents proposats a inici de legislatura o la retirada com a diputats per ordre judicial dona idea del poder real de representació dels nostres parlamentaris i el respecte nul a la voluntat de la ciutadania catalana.

Ara toca portar a judici pels fets explicats al President deixant el seu càrrec en res, i donant a entendre un cop més que la Institució catalana es considerada poc més que una oficina administrativa sense més.

Un nou episodi que també busca si finalment es inhabilitat el President Torra, un avançament electoral on i amb la base de les enquestes Esquerra podria agafar el comandament amb un suport de Podem i socialista des de dins o des de fora, amb uns pressupostos aprovats i a canvi del suport republicà al Govern de Sanchez a Madrid i una estratègia conjunta per anar oblidant l’objectiu de la República amb nous gests de fum a l’estil del peix al cove per acabar la feina de destruir la voluntat de més de dos milions de persones i el problema català com diuen ells.

Son suposicions, però crec amb prou base com per fer esment dels mateixos amb claredat i una esperança, la manipulació ha que seriem sotmesos finalment requereix del vot de la ciutadania, i aquí es podria demostrar la voluntat ferma i incorruptible de la societat catalana per damunt de tàctiques mesquines des de Madrid i tàctiques partidistes des de més aprop.

En definitiva, el judici de la vergonya des de molts punts de vista.

ACORD DE PEDRALBES

Aquest acord ha estat titllat per Pere Aragonés ( Esquerra) i Núria Marin (PSC) com a bon punt de partida per anar preparant el terreny per un fum que emmascari un suport dels repúblicans al Govern espanyol de Pedro Sanchez.

Tanmateix , si mirem enrere veiem que van ser dues reunions alhora entre membres de la Generalitat i Govern espanyol el desembre passat per evitar que es pugui dir una cimera i on els acords van ser dues taules de partits, una a Catalunya ja creada i on la part precisament no independentista mai ha assistit i una espanyola mai començada i on el famós relator o mediador com un notari per prendre nota dels acords no va ser mai acceptat.

Si això ho posem al costat del discurs, que del dret autodeterminació no es pot parlar ja que tot nomes ha de ser dins la llei i Constitució, i ara també que amnistia o indult no es contemplat pels nostres presos polítics, es senzillament fum. Aquell que quan parlem de Catalunya hem vist tants cops i que com un miratge el resultat ha estat zero.

Això no es un punt de partida, això es fer el joc per burlar la societat catalana i els partits malauradament encara no han pres nota. Davant els suports al Govern espanyol crec que hi ha tres reclamacions fonamentals com son Amnistia pels presos polítics i exiliats, fi de la repressió policial i acord per un referèndum d’autodeterminació. Sense aquest pack senzillament no hi pot haver cap tipus de suport, i responent al xantatge de Pedro Sanchez buscant alternatives millors, se li pot dir que es pot veure abocat a unes terceres eleccions amb el risc que això li pot suposar.

Organitzacions de drets humans, observadors internacionals, i cada cop més instàncies europees denuncien la deriva espanyola i la injusticia amb el fet català. Ara ho veiem amb les noves euroordres on cap es detingut i amb els seus passaports a la butxaca esperant les vistes i alhora un possible reconeixement de Junqueres, Puigdemont i Comin com eurodiputats i la immunitat que comporta retallada pel Govern espanyola i que seria un nou cop a un Estat corrupte que no apren de les seves errades i un comportament sense comparació dins la Unió Europea.

Per això l’acord de Pedralbes ja es caducat, i no es pot recuperar, estem en un altre context que exigeix altres solucions.

DE IGUAL A IGUAL

Ahir escoltàvem Pere Aragonés parlant d’una taula de diàleg per canviar la seva posició en la investidura espanyola, que hauria de ser d’igual a igual amb tots els temes damunt la taula, com a primer missatge per justificar un possible canvi de vot.

Realment es un insult, mai ens consideraran subjecte polític, aquí rau el problema, i nomes parlaran en una suposada taula dins la Constitució i com a cortina de fum. De fet com ens diu Bernat Dedéu ara utilitzaran el tema VOX com a justificació quan en realitat no es el nostre problema en aquest moment i la solució política que ens ofereixen es similar i per suposat no es d’igual a igual.

L’espantall de Vox

Bernat Dedéu

Per aquelles coses de la vida, el referèndum acordat, pactat, requetelegal, legítim i amb totes les garanties del món mundial i extraplanetari perquè els catalans decidim sobre això nostre de la independència (si pot ser, sense que la policia ens cusi a hòsties) ha caigut per art de màgia de l’agenda política de Podemos el primer minut de la flamant coalició governamental Pedropablo. De fet, Catalunya ha tingut el privilegi indiscutible d’exercitar l’art de la xerrameca dels autors d’aquest nou pamflet d’esquerres que assegura “tenir com a prioritat la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, diu el Gobierno amigo d’ERC, es fomentarà el diàleg a Catalunya buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució”. Vaja, que Podemos i els comuns no només han renunciat al referèndum, sinó que compren la tesi del Club 155 segons la qual Catalunya pateix un problema convivencial i que la vida política no hi és del tot normaleta. Realment, els espanyols cada dia són més creatius insultant la colònia.

Però bé, tot això ja sabíem que tard o d’hora passaria, com també podem esperar una autèntica cascada de creativitat dels diputats republicans al Congrés quan s’hagin d’abstenir en la investidura de Sánchez, apel•lant a ves a saber quin mal menor (i de pas fent oblidar la repressió policial que hem viscut aquests darrers mesos). Afortunadament, tant l’esquerra espanyola com la catalana tenen un espantall perfecte per justificar el pacte entre els qui fa poc no dormien tranquils i aquells qui els anomenava carceleros: l’emergència de Vox i l’auge de la política d’ultradreta serà l’excusa ideal perquè els indepes més farsants oblidin els cent anys de presó dels seus companys, el dolor dels exiliats i etcètera. Qualsevol crítica a la futura moral de saltimbanqui, no ho dubteu, serà resposta amb idèntica cançoneta: som independentistes però també ens escandalitza la pujada del feixisme a Espanya, abans Sánchez amb Podemos que no Abascal i la ultradreta. Preparin-se, en definitiva, per entrar a l’era d’allò que els cursis anomenen lluites compartides.

La cosa té una gràcia enorme, perquè de fet un dels factòtums del creixement de Vox ha estat el mateix Pedro Sánchez qui, amb una irresponsabilitat superlativa que no ha tingut cap altre president de la UE, ha donat peixet als d’Abascal amb la simple intenció de perjudicar el PP (fa de mal recordar, però el líder socialista fins i tot va exigir la presència de Vox als debats electorals del passat abril!). Amb la pèssima campanya abstencionista de Susana Díaz i l’actitud del president espanyol, la ultradreta ho ha tingut tot a favor per campar lliure, i més encara quan al conservadorisme de Madrid ja no li feia cap mena de falta comptar amb el ninot Rivera. L’espantall, en definitiva, se l’han creat ells solets, com el PSOE i Podemos han perdut quasi un milió i mig de vots plegats per la seva incapacitat pactista, alimentant de passada un clima d’antipolítica que pot esdevenir molt perillós. Ells han creat el monstre i, de fet, encara seran prou imbècils com per alimentar-lo a base de convertir-lo de facto en el primer partit de l’oposició al Congrés.

Bé, tot això és un problema per als espanyols i ja se’l confitaran. A mi, que com sabeu soc un hiperventilat i un frívol, em preocupen altres coses, situacions tan delirants com ara tenir partits independentistes que ajudaran a investir administracions i presidents que empresonen els seus propis líders i que assumeixen feliçment l’ocupació policial del país que diuen representar. Però són coses meves, no em feu cas: segur que ben aviat hi haurà un relator que me les aclareixi i ho arregli tot.

LA CONVIVÈNCIA

Aquest acord entre PSOE i Podemos amb rapidesa deixa a Catalunya en un problema de convivència que com diu el seu acord no va més enllà.

Ens diu vagament que volen millorar aquesta convivència, normalitzar la vida política i fomentar el diàleg dins la Constitució. Com podem veure tot molt genèric i comprant el relat socialista que segueix negant el conflicte d’arrel i segueix negant el diàleg sobre el mateix. Això ara amb l’aval de Podemos que ha hagut de passar de defensar el Referèndum com a solució a comprar aquests postulats, que volen dir més repressió, més ignorància a la part catalana i negació dels drets de la ciutadania catalana.

Aquesta es la recepta en un punt 9 d’un decàleg de l’acord amb el problema territorial més important que ha tingut l’Estat, i això dona idea del pa que s’hi dona i del que en podem esperar de tant poc tarannà democràtic.

De fet, si logren posar en marxa aquest Govern i malgrat les paraules que escoltarem de bones intencions, el problema seguirà allà, la policia espanyola seguirà als carrers i la repressió intentarà apaivagar les nostres mobilitzacions, amb els presos polítics de rerefons i sentències europees que poden ser contraries a aquesta autèntica barbaritat d’odi i venjança d’un Estat que no vol entendre la situació.

Ara caldrà veure la reacció dels nostres partits davant la disjuntiva, especialment els republicans que poden caure a la temptació de donar els seus vots o abstenció per afavorir un Govern que no ofereix res a canvi, més enllà de la propaganda. Crec que la població ja ha madurat prou per no acceptar aquestes jugades polítiques de baixa estopa.

Avui al Parlament hem tingut un altre episodi vergonyós de jugar amb els horaris per poder gairebé per darrera votar la moció de la CUP sobre el dret a l’autodeterminació i arribar abans que l’avís del TC, trepitjant reunions de Govern al mateix temps i segurament sense publicar al llibre oficial el resultat, això si, tot revestit d’una desobediència falsa que fa vergonya aliena. Aquest es el nivell.

Tanmateix, sembla que la darrera barrera que podem afrontar es aquest Govern espanyol que li diran progressista i que oblidarà tot el que han dit i tot l’espectacle d’abans de les Eleccions i que ara el que era negre s’ha convertit en blanc amb Catalunya com enemic a batre i apaivagar.

El que ells en diuen convivència, i es simplement drets de la ciutadania que ja no esta disposada a oblidar-los.

ACCIONS DE LLIBERTAT

El tall de la frontera de la Junquera organitzat per Tsunàmi democràtic es un acció que demostra com es pot trobar la llibertat i com els relats de cada lloc segueixen el seu curs.

Efectivament, la demostració de força al Pertus es un avís de la lluita que ens espera, no podem esperar res de les negociacions dels nostres partits, més pendents de no perdre unes institucions ja de per si sense gaire funció que de seguir amb el nostre objectiu fins al final.

Atacar l’economia nomes s’aconsegueix amb accions com aquestes o amb altres infraestructures claus com l’aeroport i que demostres com es incontrolable un territori quan aquest decideix sortir del guió marcat independentment de les misèries dels nostres polítics.

Un altra cosa es el relat que es faci del tema, veiem com a Madrid s’intenta amagar uns fets tant greus com aquests i com els nostres partits hi passen de puntetes més preocupats per les seves cadires autonòmiques aconseguides a Madrid que per seguir la ciutadania.

Aquestes eleccions veiem com provoquen la primera víctima en la persona d’Albert Rivera i un partit amb descomposició, un comiat que ni tant sols ha estat digne, ja que hauria d’haver estat a la nit electoral i on la misèria del personatge marcat per un odi sense fre i una deriva cap a l’extrema dreta que finalment l’ha condemnat , ja que la gent prefereix l’original que una mala copia, i on els interessos de poder marcats per les empreses de l’IBEX marquen el full de ruta i els seus protagonistes.

De fet els mitjans son una eina més d’aquest Estat de deriva democràtica i on els fets de La Junquera son notícia als principals rotatius estrangers i son obviats a una premsa espanyola que a l’estil Pedro Sanchez tampoc agafa el telèfon i tergiversa el problema polític català amb un relat fantasiós i cínic.

Realment, el moment es ara, i cal seguir les mobilitzacions per donar lliçons als nostres partits i la funció que realment els toca.

ANEM PER FEINA

Un cop passada la maregassa de les Eleccions espanyoles, podem veure com el bloqueig pot continuar i com certs discursos i intencions poden quedar amb paper mullat, esperant la resposta del carrer que veritablement es la nostra partida.

Avui les accions del Tsunami han de començar una mobilització permanent per reclamar als nostres partits fer efectiva la República, es aquest i no cap altre el nostre objectiu. De fet veurem com ara pretenen distreure la gent amb la lluita antifeixista per la pujada espectacular de VOX, i aquesta no ha de ser cap prioritat per nosaltres. Els nostres partits faran mans i manegues per evitar el que ja hauria de ser una realitat, i ara la paraula la te el poble.

Pel que fa a les eleccions espanyoles veiem, com la jugada de Pedro Sanchez ha estat un fracàs, aquesta deriva cap a posicions donades sempre a la dreta i la inutilitat de trobar una coalició, junt amb la seva gestió nefasta sobre Catalunya avalant el “a por ellos” i venen el relat fals, sense cap intenció de fer política li ha passat factura i ara ho te encara més difícil.

En segon lloc veure el cinisme final d’un cadàver polític com Albert Rivera i el seu partit fonamentat amb l’odi sense barreres, la seva mala gestió i l’afany per competir amb qui es més feixista l’ha portat gairebé a la desaparició. Si li quedava una engruna de personalitat, la seva dimissió hauria d’haver estat un fet, però com era d’esperar no ho ha fet emmascarant aquesta amb el vot de la seva militància i gent de confiança. Com deia ni una engruna de dignitat.

Els Populars han recuperat part d’aquest pastís de la dreta rància i van recuperant posicions encara que sense sumar per arribar a la presidència.

El gran triomfador, el feixisme de VOX, el seu discurs Populista no ha fet més que seguir les tendències que ja hem vist a Europa, però aquest cop amb un caldo de cultiu favorable, un Estat pre-democràtic i uns partits normalitzant la seva presència i pactant amb ells com si res. Evidentment una irresponsabilitat que es paga i ara no val lamentar-se.

Pel que fa als partits catalans, una lliçó per Esquerra i els seus viratges amb la pèrdua de representació i que espero fagi pensar en donar un altre cop suport als partits del 155, i pujades de Junts per Cat i entrada de CUP. 23 de 48 diputats, també fan que no haguem d’escoltar per part dels nostres que han superat la meitat dels escons i comprovar tots que no passaria absolutament res en el tauler de joc.

Ara un cop aquest fum de les Eleccions i la irrellevancia que els nostres representants els toca com a paper real a Madrid, toca fer política aquí i sense excuses escoltar la resposta del carrer per arribar al nostre objectiu que no es la governabilitat espanyola, ni la lluita antifeixista, es la República.