Arxiu mensual: octubre de 2019

RES CANVIARIA

El president espanyol ens anuncia que en el Consell de Ministres s’aprovarà un decret per lluitar contra la República digital catalana i conjuntament amb el TC veiem com un rere l’altre es van vetant les iniciatives del Parlament que cada cop sembla ser més inútil.

De totes maneres ens diu també una cosa clau, que si en un moment donat a la societat catalana hi ha més independentistes que no independentistes per ell no canviaria res. Alhora i per part del Conseller Buch ens en diu un altra per reflexionar “el problema no soc jo, no s’ha donat un projecte polític després de les sentències”

Son dues reflexions que ens donen arguments per veure la situació real, per part del president espanyol no l’interessa la majoria de la societat catalana ja que el que compte nomes es la seva opinió amb el suport de la llei. La població res te a dir, en una democràcia low cost i un President que mostra un tarannà digne d’altres règims. Crec que en un Estat i democràcia moderna els representants polítics tenen com obligació escoltar la ciutadania i actuar en conseqüència, si cal canviant lleis establertes, però sempre amb la societat com a motor principal.

De totes maneres, això també deixa en paper mullat aquella falsedat elecció rere elecció que nomes sou un 49% i amb això no n’hi ha prou, quan en realitat podriem ser un 55, un 60 o un 90 que la qüestió seria la mateixa i tampoc valdria. Espero ningú caigui més en aquest engany.

A l’altre costat en Buch aquest cop te raó quan diu que el problema es de nul projecte polític i resposta davant la sentència, la trista realitat es aquesta i d’aqui deriven molts dels fets que passen als nostres carrers. De totes maneres això no li treu la seva nefasta gestió amb unes forces policials que han actuat amb una violència i prepotència fora de lloc provocant molts dels aldarull que hem vist els últims dies, i això mereix la destitució que fruit d’aquesta inactivitat política encara no s’ha produït.

Com podem comprovar, ni per part espanyola ni per part catalana pel que fa als respectius executius res fa pensar que hi haurà canvis imminents.

EL FULL DE RUTA DEL PSOE

Definitivament veiem com en el programa electoral del PSOE desapareix el famós i fals federalisme i per suposat cap millora de l’autogovern a Catalunya en benefici de la Constitució i Estatuts, si algú encara hi veu alguna diferència amb la teorica dreta espanyola li costarà d’explicar.

Efectivament han desaparescut aquest dos conceptes, així com constaten un rebuig total a un referèndum d’independència de Catalunya i per suposat qualsevol impuls per les actuals autonomies amb la desaparició del reconeixement de la plurinacionalitat que dit sigui de pas mai han cregut. Aposten per una Espanya forta i unida a l’estil de “Una grande y libre”.

De fet escoltant la vicepresidenta Calvo i el seu nul respecte a la separació de poders amb amenaces a Estats membres de la Unió com Bèlgica, la seva prepotència amb les decisions que no li agraden dels tribunals, per no parlar de la seva lloança com a victima al Dictador Primo de Rivera, tot explica moltes coses.
Cada dia Pedro Sanchez repeteix insistentment el problema de convivència a Catalunya, la no condemna del President Torra a la violència i el mal que fa l’independentisme a Catalunya com arguments per no agafar el telefon amb un cinisme que ja passa de mida.
Aquest es el dialeg que ens ofereixen, i aquest es el projecte super engrescador que ens posen damunt la taula amb contraposició a la República Catalana. Resumint “pagar i callar”, retallada de drets, imposició i violència aquesta autoritzada com avís per navegants. No hi ha dubte una democràcia exemplar, aquella que cada mitja hora proclamen ja que la realitat ningú la veu.

Davant tot això, aquell argument de partits catalans per les eleccions properes, en forma d’evitar la victòria de la dreta com sigui com un mal irreparable es més cinica que mai, ja que no hi ha diferències, es el mateix projecte amb diferents accents.
Tanmateix encara fa més llàstima el nostre Govern i el seu seguidisme sobre relats falsos de violència i diàlegs que no existeixen ni existiran, tot per mantenir les quotes de poder, autonòmiques esclar, i per damunt de la voluntat de la ciutadania que ha respost inesperadament a la sentència, cosa que els preocupa i com veurem el 10 N un cop més la unitat es una utopia.
La maduresa de la ciutadania en forma de càstig en el vot es una oportunitat per no caure amb cants de sirena que nomes son això i res més.

EL RELAT

El pobre ciutadà espanyol viu rodejat d’una mentida constant sobre Catalunya, un pim pam pum on tot s’hi val i sense discrepància possible. Una gran mentida guiada per l’odi profund i la falta de democràcia per embolcallar una revolució pacífica i democràtica totalment licita en un episodi de violència i cops d’Estat, que d’això si que en saben. Com diu en Carod, les mentides repetides amb aquest toc d’imposició fins hi tot a fora, com desmostra el to de la Ministra Calvo i les seves advertències a Bèlgica per l’euroordre al President Puigdemont. El feixisme te això.

Mentides repetides

per Josep-Lluís Carod-Rovira

L’estratègia espanyola, des de l’inici del procés, ha consistit en la repetició quotidiana, a cada moment, a cada declaració política, a cada opinió de tertulià o d’articulista, a cada informació pretesament neutral i objectiva, de diverses afirmacions amb uns conceptes que, sentits un cop i un altre, molta gent se’ls pren per autèntics, malgrat ser, tot ells, ben falsos, enganyosos o manipulats. Si bé alguns d’ells acaben sent propietat quasi exclusiva de la dreta (colpistes, terroristes, nazis, etc.), en d’altres ocasions es tracta d’afirmacions ben habituals, des fa pel cap baix un segle, entre sectors que es pensen que són d’esquerres (moviment burgès, independència per tapar la corrupció, etc.).

Un dels trets diferencials entre nosaltres i Espanya és que disposem de sistemes comunicatius diferents i, en conseqüència, ha de ser, realment, molt difícil, si vius allí, de no sucumbir a la totalitat de la informació que reps. Sobretot perquè quan totes les ràdios que pots captar, tots els canals de televisió que pots sintonitzar amb normalitat i tots els diaris que pots comprar al quiosc diuen, exactament, el mateix, és dir, les mentides tòpiques de sempre, en contra nostra. Llevat de l’accés a diaris digitals, pràctica més aviat inhabitual a partir d’una certa edat, no hi ha el més mínim espai per a la discrepància o la dissidència de la veritat que, sent present a tot arreu, acaba esdevenint oficial. Aquí, en canvi, captem les ràdios “nostres” i les seves, els canals de televisió i els diaris d’allí i els d’aquí que, sovint, semblen també d’allí. Qui vulgui, doncs, sense cap esforç, tocant un botó canvia de canal i té la mentida servida a casa, amb tota comoditat.

Una de les afirmacions que, darrerament, ha circulat profusament és aquella segons la qual el President de Catalunya, elegit pel Parlament, no pot parlar en nom de Catalunya. Els mateixos que en blasmen la representació es tornen muts quan el rei ho fa en nom d’Espanya, malgrat que no l’hagi votat ningú, o bé quan el president del govern espanyol fa semblantment. Són els mateixos que es neguen a admetre que tan Espanya i tan estat espanyol són, els d’avui, com ho eren també durant el franquisme quan afusellaven, torturaven i empresonaven en nom, precisament, d’Espanya. És evident que, en un país, ningú no pensa igual en tot, però si algú pot parlar en el seu nom és, justament, qui el presideix. Els tres partits de dretes -i la mitja dreta que és el PSOE d’avui- acostumen a emprar aquest argument com a instrument de deslegitimació democràtica de la presidència.

En canvi, sectors pretesament d’esquerres, tant de l’espai socialista com dels comuns i Podemos, arrosseguen un tòpic esdevingut pre-judici -en el sentit de judici previ-, segons el qual el moviment independentista és burgès per definició. Si, bo i dient-se d’esquerres, haguessin llegit, ni que fos una miqueta, noms com ara A.Nin, J.Maurín, J.Comorera, J.Arquer, G.Alomar o S.Seguí s’estalviarien el ridícul. Com deia fa poc el politòleg gallec Carlos Taibo, poc sospitós de ser de dretes, Catalunya deu ser el país més ric del món, amb més de dos milions de burgesos. Una simple ullada als comportaments de classe en tot aquest procés parla per ella sola: mentre n’hi ha que surten al carrer per manifestar-se en defensa dels seus drets, d’altres surten també però per instal•lar la seu social de la seva empresa fora del Principat. No crec que, en aquest darrer cas, hom pugui acusar el proletariat, el moviment obrer i el conjuntt de les classes populars d’aquest èxode empresarial. En fi, una mica més d’anàlisi, de fer net de prejudicis i de veritat no ens aniria gens malament…

FI DE CICLE

Aquest dissabte vaig estar a la Manifestació del Carrer Marina organitzada per Òmnium i ANC, i reconec que la sensació no va ser la mateixa que altres vegades i em va generar sensacions contradictòries.

Més enllà de les proclames, la bona gent, les bones intencions i la festa del no deixem un paper al terra, cal dir que els discursos en el moment que vivim em van semblar buits de contingut en aquest aspecte, salvant les apel•lacions a les persones detingudes injustament.

Crec que el nostre objectiu es la República, i la repressió forma part de l’estratègia espanyola per impedir-ho, de fet un Estat tant poc democràtic no en podiem esperar res més. Una vergonya em va semblar els polítics dels nostres partits que es van incorporar darrera la capcelera, perquè precisament aquest es el nostre principal problema, els nostres partits i sobretot el nostre Govern, aquell que ha acotat el cap i que ha convertit la Generalitat des de fa 2 anys amb poc més que una gestoria sense sentit al servei del poder autonòmic dels partits de torn.

La manifestació a Marina, no passa de ser simbòlica i sense cap repercussió en el context que ens trobem i demanaria una reacció de les entitats de la societat civil, en especial Òmnium i ANC. Els temps de llaços, no molestar a ningú tal com vam fer i el cap paper al terra haurien de ser passat si no ens volem seguir auto enganyant i no afrontar el problema real.

Els posteriors aldarulls a Via Laietana es la realitat del moment, i Marina es un passat que sembla interessa l’Estat i sobretot als nostres partits, precisament la nostra mirada hauria de girar-se cap a ells i denunciar la seva inoperància interessada i en molts casos el seu col•laboracionisme sense mesura.

Ara toca exigir la destitució del Conseller Buch amb un cos de Mossos intervinguts com veiem dia rere dia i un últimatum amb un Govern i Partits que han desprestigiat les nostres Institucions i que hores d’ara amb la mentida de que no les podem perdre quan ja les hem perdut. Una mentida més de l’alt grau de manipulació sobre una societat que en una part ha vist la realitat, però que un altra segueix amb l’anomenat “llirisme” perpetu i assumint aquesta manipulació que no ens porta enlloc.

Es un fi de cicle que enterra definitivament la revolta dels somriures.

HOMENATGE COM A CAP D’ESTAT

Europa mira astorada com 44 anys després un Estat membre de la Unió Europea fa uns nous funerals amb honors de Cap d’Estat a un Dictador sanguinari que ha marcat la seva historia i permet amb prime time un endarreriment amb blanc i negre amb tot de símbols i crides que en cap democràcia serien permeses amb la connivència de le televisions que parlen de nostàlgics enlloc de feixistes i un Pedro Sanchez que parla d’alliberament dels morts que queden en El Valle de los Caidos quan encara hi ha Primo de Rivera enterrat.

Un despropòsit d’un Estat on tot esta “atado y bien atado”

Franco és encara ben viu
Jordi Barbeta

Em sap greu repetir-me, però les coses són com són o han estat com eren i no com ens hauria agradat. Els dictadors solen morir de mala manera. Hitler es va suïcidar abans de morir humiliat. A Mussolini el van penjar cap per avall i alguns sostenen que li van tallar els collons. A Stalin, segons les darreres versions, el van enverinar, i a Ceaucescu el van afusellar i després van ultratjar el seu cadàver. Franco, en canvi, va morir al llit, va ser enterrat amb tots els honors i ara, també amb honors i solemnitat, ha estat traslladat d’un cementiri a un altre amb un helicòpter de l’Exèrcit. Qualsevol observador estranger que avui s’hagués entretingut mirant les imatges de l’autodenominada exhumació hauria arribat a la conclusió que es tractava d’un nou homenatge al dictador.

En qualsevol cas, les imatges no semblaven cap derrota, ni cap humiliació, sinó tot el contrari. La família Franco ha pogut lluir la seva victòria posant de manifest que continua gaudint del saqueig perpetrat pel règim i dels privilegis propis de l’alta societat. Els més desagraïts han estat els membres de la família Borbó, que no han tingut el detall de participar en els honors del dictador que els va resoldre el futur de l’empresa familiar. I el més vergonyant ha estat que el govern socialista demostri el seu respecte al dictador presidint la cerimònia la ministra de Justícia. I cal no oblidar que l’actual Tribunal Suprem va certificar el juny passat la legalitat i legitimitat del cop d’Estat del 36 assumint que Franco va ser el cap d’Estat des del primer d’octubre de 1936, a penes dos mesos i mig d’iniciada la guerra, quan totes les institucions legítimes de la República es mantenien dempeus davant els rebels.

La iniciativa de Pedro Sánchez amb l’exhumació de les despulles de Franco tenia dos objectius, un interior i un altre exterior. El primer era el purament electoralista i estava pensat després de la moció de censura, quan l’estratègia del líder socialista era presentar-se com a capdavanter de les ànsies espanyoles de canvi després del quinquenni autoritari dels governs del PP. Tanmateix, l’incompliment de la promesa electoral de propiciar un govern d’esquerres ha desacreditat l’operació. Potser Iván Redondo calcula ara que el festival de l’exhumació si no pot aportar més vots al PSOE, augmenti l’excitació dels franquistes i faci pujar Vox en detriment de la resta de forces de dretes, la qual cosa no és banal, atès que, de cara al 10-N, PSOE i PP es disputen la victòria electoral i el marge de diferència és cada cop més petit. Ves per on, el Partit Socialista potser guanyi les eleccions gràcies a Vox, és a dir, a Franco.
El segon objectiu era contrarestar les denúncies catalanes de manca de democràcia i vulneració de drets fonamentals que ha tingut molt bona acollida en els mitjans internacionals. De fet, va ser la campanya sobiranista catalana la que va descobrir als mitjans internacionals que, a diferència de Hitler i Mussolini, Franco continuava sent venerat al Valle de los Caídos 40 anys després de la mort del dictador.

La realitat, però, és que malgrat la llei de memòria històrica, 656 municipis conserven simbologia franquista als seus carrers i encara queden 120 ciutats i pobles espanyols que dediquen el seu carrer principal al dictador. I això només té una explicació: ja els hi està bé. A Espanya, Franco encara és ben viu.

EL DICTADOR SEGUEIX BEN VIU

Avui veurem una nova cortina de fum en blanc i negre sobre l’evolució democràtica espanyola i com els guanyadors continúen sent guanyadors i els perdedors ho seguiran sent enterrats als vorals de les carreteres i en l’oblit.

Un nou episodi esperpèntic, on un Dictador que fa 44 anys te un mausoleu per rebre honors sense cap rubor, i avui es traslladat al panteó familiar per seguir rebent honors, amb un cost de mes de 60 mil euros públics, un helicòpter, una missa on l’església segueix al costat de la dictadura i amb el protagonisme del fill de Tejero, i per postres amb l’acceptació que el taud será portat a esquenes dels familiars fins el vehicle on marxarà al nou destí.

Tot presentat per un dels partits del règim, com una reparació histórica i justicia per la democracia, en una operación electoral de baixa mesquinesa política que ja estem acostumats.
Mentrestant el Valle de los Caidos seguirà com a símbol de la Dictadura pels anys dels anys amb Primo de Rivera enterrat en el mateix i més de 30 mil morts i víctimes més en el seu interior oblidats per l’Estat. Una nova burla macabra cap els perdedors que quaranta anys després segueixen sent el mateix i tractats com a tals. Cap memòria històrica, cap reparació, ni una trista llista dels desapareguts, cap culpable portat als Tribunals, i amb l’honor de desprès de Cambodja ser l’Estat amb més enterrats als vorals de les carreteres.

Aquesta es la realitat espanyola, amb una falsa transició feta pels hereus del règim i que conserva l’olor de naftalina i estructures passades sense cap evolució i ni rastre de canvi. Tribunals, partits, el•lits i un monarca posat a dit per l’hereu del Dictador com el més normal del món i que com vam veure amb Catalunya i sense cap vergonya va validar el “a por ellos” en una mostra del seu feixisme i tarannà imperant.

Una vergonya que no trobariem en cap Estat amb Dictadors en el seu passat, i on la família evidentment no hauria de gaudir de cap dret sobre el monstre enterrat que hauria d’haver desaparegut ja fa molt de temps i que continua ben viu sense remei.

De fet, el dictador mai ha mort.

LA VERGONYA NO AGUANTA EL CARRER

Ahir veiem com els tres partits independentistas aprovaven una resolució política sobre el dret a l’autodeterminació i el rebuig al Borbó entre d’altres coses desobeint així al TC. De fet no es votarà fins passades les eleccions espanyoles i per tant queda amb quarentena i sospitosament encoberta i partidista.

Com diu en Bernat Dedéu, el pacte sota mà que sembla cada cop més clar ha quedat superat pel carrer i ens deixa molt clar que no mereixen cap vot per les eleccions espanyoles i aquest frau que volen perpetrar a la societat catalana.

Dinamitar el pacte
Bernat Dedéu

Les bullangues d’aquests darrers dies als carrers de Barcelona han servit per dinamitar el pacte tàcit que el processisme havia fet amb les elits polítiques de Madrit, consistent a fingir grans dolls d’ira per la sentència mentre es pretenia pactar de sotamà una reducció de les penes als presos. L’esclat de foc ha provocat que Pedro Sánchez s’hagi hagut de disfressar maldestrament de policia i que Gabriel Rufián, en un intent desesperat per agenollar-se davant del PSOE, afirmés que també hi ha feixistes que llueixen estelades. Els partits processistes han vist que la gent, especialment els més joves, cada dia protesten menys per la sentència i gasten més temps acusant els polítics esquerrovergents de tebior i ganes de mantenir la cadira. Per si hi havia dubtes, l’inefable Tardà s’ha encarregat de dir-nos que aquesta crisi podria solucionar-se… amb la vareta màgica d’ERC al Govern!

Com dèiem ahir, la virtut d’aquest temps caòtic ha estat demostrar que les amenaces de repressió per part de l’Estat ―sigui amb l’espasa del 155, tota quanta llei de seguretat nacional o les bales de foam dels Mossos― només han fet que augmentar la futura ingovernabilitat d’Espanya. Els partits catalans han intentat contrarestar el buit de poder amb una nova aposta per una resolució simbòlica a favor de l’autodeterminació, una llei pomposa que acabarà impugnada pel simple fet que tota llei emesa pel Parlament sempre caurà al sac dels tribunals espanyols. Afortunadament, la població catalana veu tot aquest teatre amb la mateixa incredulitat (i bon humor) que els gags de Quim Torra al 30 Minuts quan, després de rebre un silenci administratiu de Moncloa, respon Quins collons impostant indignació. La gent, quina gran notícia, està cansada d’aquest mal teatre.

A diferència de l’1-O, en què centenars de piolins van atacar els electors que es disposaven a votar, ara és la pròpia policia catalana qui lidera la carnassa. Ja és un fet que els partits integrants del Govern són còmplices de la repressió contra la ciutadania, i aquest sol fet bastaria perquè la població els negués el vot de cara el 10-N. Amb quina legitimitat poden demanar el vot al Congreso Esquerra Republicana de les Espanyes i Junts pel Sou? Quina rellevància tenen els diputats catalans a Madrit, si essent-hi presents actualment han col•laborat activament amb la repressió envers els seus electors? Se m’ha fet molt difícil comprendre com els conciutadans han pogut mantenir-se fidels als partits que els mentiren sistemàticament en les promeses d’aplicació de la independència després de l’1-O. Però que els votin després d’aquesta escalada repressiva ja seria la rehòstia.

La independència sempre serà una possibilitat altament remota si l’electorat sobiranista no dinamita les estructures de poder que volen establir un pacte entre el processime i l’actual o els futurs inquilins de la Moncloa. L’actual repte ha de passar per sobre dels partits, incloent-hi la CUP, que s’ha sumat indignament a la petició d’amnistia copiant la mala praxi catalanista d’anar a demanar a Madrit allò que no s’ha sabut defensar a casa. Sé que, de moment, això sembla impossible. Però només ho apunto per futures gasetilles: què us semblarien dos milions de vots en blanc a les properes eleccions espanyoles?

UNA GRAN OFERTA

Desprès de l’esperpèntica visita de Sanchez a Catalunya, amb guardaespatlles armats fins les dents com si anes a una zona de Guerra, el seu menyspreu a una part de la societat i el suport nomes als més violents i desfermats, o sigui les hordes policials que ha enviat per reprimir la población, veiem clara l’oferta.

De fet, escoltant a Casado i Rivera per posar dos exemples ho tenim clar, ens ofereixen una Espanya on no hi ha dret d’expressió, ni de reunió. On la policía te el monopoli de la violència sense control i barra lliure per fer i desfer amb la población per damunt de les denúncies per exemple d’Ammistia Internacional. Ja sabem que a Madrid es més violència cremar quatre contenidors que buidar 4 ulls a persones amb bales de goma o detenir i maltractar a persones indiscriminadament. També ens ofereixen que els problemes polítics es tracten amb repressió policial i judicial, mai amb solucions i negociacions, i sobretot que mai es pot dialogar amb l’adversari, en aquest cas la Generalitat i el seu President, ni tant sols per telèfon.

Aquestes i altres perles es la democràcia low cost que ens ofereixen com a solució, on els relats son la clau, insistint amb els problemes de convivència i d’ordre públic enlloc del problema real que reclama una gran part de la societat catalana, i insistint amb la mentida per pintar escenaris imaginaris.

Un conflicte que ha fet esclatar pels aires els nivells democràtics d’un Estat que son sota mínims i on les estructures estatals son hereves del règim anterior sense remei. Davant això nomes la mesquinesa dels nostres partits impedeix una resolució més ràpida que vergonyosament de moment haurà de buscar el carrer sol i sense lideratges.

Un cop aconseguit l’objectiu de decidir el nostre futur caldrà passar comptes també amb molts dels nostres representants que nomes treballen pel seu partit oblidant el programa i la ciutadania que representen amb actittuds vergonyoses que cal denúnciar amb contundència i claredat.

Aquests rumors de contactes de Pere Aragonès amb la cupula socialista fan pudor de socarrim i ara més que mai la fermesa es esèncial per donar respostes, proposar el futur i parlar amb claredat de la violència de les forces policials, de les males praxis dels mossos que haurien de portar al cessament del seu conseller i del pas endavant amb unitat que faria falta abans la Generalitat quedi com un record en el passat per la seva inutilitat per servir al poble.

LES TRUCADES

El president espanyol demostra la seva nul•la talla política i una mediocritat alarmant que pot fer bo a altres personatges que teniem per insuperables. La seva gestió de la crisi catalana es de traca i mocador.

Una sentencia que sabien provocaria indignació a Catalunya i més de 2 milions de persones que esperen una solució política al conflicte plantejat nomes han merescut l’enviament de forces policials amb barra lliure per la repressió, com hem pogut comprovar aquesta setmana amb totes les imatges enregistrades, apart i davant el trist Govern català, ni tant sols ha estat capaç de parlar amb el President català com seria el normal, no agafa les trucades i tant sols ha enviat una carta reclamant un cop més la condemna de la violència, cosa que repetidament ja han fet des de Catalunya i que sembla no es suficient.

El càlcul mesquí electoralista el deixa inhabilitat per no fer les seves funcions, alhora ha parlat amb els líders espanyols i no amb el president català, cosa que ha deixat astorat la premsa internacional per exemple.

Per seguir amb la mesquinesa sense límits, avui viatja a Barcelona per visitar els policies ferits i s’oblida de la gran quantitat de ferits civils amb quatre ulls perduts per les indiscriminades accions d’una policia guiada per l’odi i lluny de qualsevol estandard policial democràtic, o sigui víctimes de primera i de segona.

Aquest es el personatge que esperaríem estigui a l’altre costat de la taula i ja veiem el nivell i que es impossible aquest diàleg. Per altra banda pel que fa als partits catalans i dirigent observem com sembla la violència nomes es per part de la societat catalana i no de les forces policials protegides pel Conseller Buch i lloats per la seva tasca que com deia tots hem vist com es denunciable i indigne d’una democràcia amb cara i ulls on la policia no te barra lliure per exercir la violència desfermada i si per protegir els ciutadans, la seva funció.

En definitiva, una trucada que es l’exemple de que l’únic camí es unilateral, per moltes mentides que escoltem per pura tàctica política.

LA PROPOSTA DE SOLUCIÓ

La manipulació per totes les parts d’aquestes reaccions a Catalunya, des de Madrid als nostres partits i Govern, tots superats pels esdeveniments que van en contra del que sembla tots busquen, cronificar el problema per controlar-lo amb més facilitat.

De totes maneres la Consellera Clara Ponsati a l’exili ha proposat tres punts sobre els que cohesionar tot l’independentisme tal com van fer a Hong Kong en el seu dia i que em semblen bàsics i teoricament asumibles si no fos pels diferents interessos de cada part que el poble no es mereix.

«Pau, amnistia i autodeterminació
Fa poques setmanes, en el compàs d’espera entre el final de judici i la sentència, a aquells que em demanaven cap on anàvem, sempre els responia això: ‘Avui ens costa de triar el sender que ens durà a la llibertat, però tinc la certesa que els catalans ens tornarem a alçar, i quan ho fem guanyarem la independència.’ Des de dilluns ja hi som.
La gent, joves i grans, ha tornat al carrer. I hi són disposats a no descansar fins a la victòria. Farts de la inoperància de les institucions autonòmiques i els partits, la gent sap que tan sols la gent farà la feina que va quedar pendent l’octubre del 2017. I estan disposats a fer-la.

Per això vénen setmanes i potser mesos de mobilitzacions. Els telenotícies del món preguntaran: què volen els catalans? Per quins objectius els estudiants deixen les aules, els comerços tanquen, s’aturen les empreses i gent de totes les edats i condicions ocupen carrers, vies, estacions i aeroports? Per quin motiu s’enfronten a la violència de la policia?
És important, per això, que tots els qui es mobilitzin, que ho faran de maneres diverses, amb intensitats variables en el temps, comparteixin i verbalitzin els objectius que mouen la revolta catalana.

Que volem?

Expliquem-ho amb tres punts, amb una llista d’objectius tangibles, etapa a etapa, assolibles. Que els pugui compartir tothom per damunt de qualsevol classe d’opció personal. Tres punts que no siguin una font de divisió, sinó el ciment de la unitat real del país. L’exemple reeixit dels cinc punts de la revolta democràtica d’Hong Kong i, per què no, els històrics quatre punts de l’Assemblea de Catalunya ens poden servir de referència.

Per això faig una proposta concreta, exclusivament a partir de la meva responsabilitat personal, amb el benentès que tots sou lliures d’acceptar o no el mètode, la proposta i el contingut.
És aquesta:
Les tres demandes de la revolta democràtica catalana
1. Pau. Volem que se’n vagin les forces d’ocupació. Exigim la retirada de Catalunya de les forces policials espanyoles i la dimissió del conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya. Que s’acabi la brutalitat policial. Que s’investigui a fons la violència de la policia contra la ciutadania de Catalunya i es depurin responsabilitats.
2. Amnistia. Prou presó i exili. Exigim l’amnistia de tots els presoners polítics jutjats al Tribunal Suprem espanyol i l’alliberament immediat de tots els altres presoners polítics, la fi de totes les causes contra l’independentisme i el lliure retorn de tots els exiliats.
3. Autodeterminació. Exigim que es faci un referèndum d’autodeterminació per a validar la creació de la república independent de Catalunya. Aquest referèndum ha de ser organitzat pel govern de Catalunya amb l’acord del govern espanyol i supervisat per autoritats internacionals. Considerem que la Unió Europea ha perdut tota la legitimitat per a supervisar la situació a Catalunya, però entenem que hi ha estats, europeus o no, i institucions internacionals que poden fer de valedors del resultat, que si és favorable ha de portar a la proclamació immediata de la República.