Arxiu mensual: juliol de 2019

HUGUET I EL SEU CINISME

Escoltant Huguet i altres dirigents repúblicans dir que no assistiran a la Diada per l’anunci de l’ANC de no convidar-los a la zona VIP com a manera de fiscalitzar la seva desunió i comportament a les institucions, crec que el cinisme ja no pot ser més gran i poso l’article de Bernat Dedeu com a exemple d’aquests comportament i com la manipulació de la societat arriba a límits que mai ens haguessim pensat.

La via Mascarell

Bernat Dedéu

Una bona part dels electors independentistes ja han despertat del somni processista i han entès que l’únic incentiu de la majoria dels seus líders (i de l’estol respectiu de spin doctors, opinaires i assessors) és mantenir la nòmina d’engrunes que els assegura l’autonomisme espanyol. Fins i tot els esperits més naïfs ara ja veuen que l’única il·lusió dels líders d’Esquerra és la mà estesa i la mirada llarga per esdevenir la nova Convergència i remenar les escorrialles de la Generalitat, si és que mai arriben a això de guanyar les eleccions al Parlament més enllà de les enquestes; i ara tothom ja sap, al seu torn, que la Convergència de sempre és sabedora que volen robar-li el seu pastís i malda per desactivar la força simbòlica del president Puigdemont, retornar a la moderació masista-madista, i retenir guinguetes amb molta pasta a repartir com ara la Diputació de Barcelona.

Ara ja sabeu tots, lectors meus estimats, que els convergents van posar la cara de Quim Forn als cartells electorals barcelonins amb l’única i sola intenció de sobreviure com es pogués per acabar pactant amb els sociates a rambla de Catalunya amb Diagonal. Ara que, en definitiva, els hiperventilats hem esdevingut la veu del seny i que tot cristo entén que el cinisme és l’únic punt d’unitat estratègica del catalanisme, és el moment de lloar polítics com Mascarell. Perquè en Ferran (és així com li diem els nanos de la cultureta) tot això que us explico ho coneixia d’antuvi. Ho sabia tan bé com en Santi Vila o la Neus Munté, que van pirar del Govern amb prou temps com perquè la judicatura no els piqués el culet. En el cas de l’amic Mascarell, ja ho sabeu, la cosa ha passat ràpidament d’un projecte brillantíssim per l’alcaldia de Barcelona a una de les vicepresidències de la Dipu.

La política catalana actual es divideix entre els líders que empraran la repressió espanyola per viure durant lustres del martirologi i, per altra banda, aquells veterans a qui no fa falta muscular heroisme perquè saben que la cosa acabarà en rendició

Quan especulava amb presentar-se d’alcalde o fins i tot coquetejava amb concórrer a les primàries organitzades per Jordi Graupera, jo sabia perfectament que en Ferran ja tenia molt ben dissenyat el seu objectiu final. Al capdavall, la política catalana actual es divideix entre els líders que empraran la repressió espanyola per viure durant lustres del martirologi i, per altra banda, aquells veterans a qui no fa falta muscular heroisme perquè saben que la cosa acabarà en rendició, a qui la gallardia no compensa i que amb un càrrec generós a l’ombra ja poden anar tirant. Ara tothom coneix fins i tot els lavabos de la Diputació, però penseu que fins fa ben poc ni el seu president sortia al Telenotícies i, de fet, això del pacte entre la sociovergència de sempre ha causat molt d’escàndol en un principi, però ben aviat, en aquest món d’actualitat frenètica, tot passarà a l’arxiu de l’actualitat neolítica.

A mi, de fet, m’encanta trobar-me sovint en Ferran, sempre somrient i educadíssim, pels viaranys de l’Eixample, i em reconforta moltíssim escoltar-lo quan es lamenta de com de fotuts n’estem els de la meva quinta, tan llestos nosaltres, però tan allunyadets de la vida pública. Em fa gràcia, en definitiva, perquè, anglòfil i hobbesià com soc, sempre m’ha plagut més el cinisme joliu que no pas la mateixa filosofia disfressada de patiment i d’heroisme. Ara que Gabriel Rufián ha decidit que els “18 meses y ni un día más” potser es converteixen en divuit, vint-i-vuit o qui sap quants anys al Congreso, jo li recomanaria que dinés sovint amb en Ferran, perquè ell coneix perfectament l’art de perllongar-se en l’eternitat sense fer tant de soroll i quedant sempre com una ànima entenimentada. La via Mascarell ha triomfat i és bo que un país estimi els seus referents.

NO N’HI HA PROU

l’ANC ens diu que no hi hauran convidats de partits a la zona vip de l’11 de setembre, em sembla bé, però simplement es una mesura estètica i poca cosa més.

Crec que l’entitat en aquests moments te que anar molt més enllà, els actes festius com els programats a mode performance han tingut el seu efecte i el seu moment no en tinc cap dubte. Ara ja haurien de formar part del passat, la samarreta, les 17.14, els colors, els moviments programats, la imatge simbòlica des del cel, tot això ja hauria de formar part del passat.

Cal repensar que volem ser de grans, com tot a la vida i que es vol adaptar als temps i millorar no pot ser estàtic i s’ha de reformular. En aquests moments veiem com els nostres lideratges han desaparescut (presó o exili), com tenim un govern low cost on els partits que el formen son enemics descarnats, sense cap full de ruta per culminar el procés i el que es pitjor, sense cap ganes de compartir-lo, cosa que seria la llavor de l’èxit. Veiem com per exemple els advertiments o desitjos de l’ANC respecte els mateixos cauen al pou sense remei i sense cap conseqüència, veiem com precisament els presos i la repressió son l’excusa perfecte pels partits per enfilar un nou camí autonòmic disfressat de bones intencions, però clarament falses i on cada acció setmana rere setmana ens allunya més del mandat de l’1 d’octubre comprant tots els relats de l’Estat espanyol.

l’ANC i la societat civil en general, te una gran responsabilitat per no normalitzar tot això com han fet els partits i cal plantar-se. Moltes idees han sorgit, des de talls a les fronteres, paralitzar el país, desobediència sense fí i moltes altres mesures que s’haurien de pensar molt i molt. En tot cas a mi no em trobaran fent el mateix dels últims anys com si el temps no hagués avançat i la situació fos un altra. Els nostres partits viuen tranquils amb la societat controlada i nomes el seu descontrol que faci perillar els seus objectius de poder real poden ser efectius.

Ara cal fer escoltar la nostra veu, la del poble i fer veure que podem ser molt més forts que els partits que segurament amb la seva mediocritat haurien de ser apartats, ja que hem de recordar una cosa que mai ens volen fer recordar, depenen de nosaltres pel bo i pel dolent.

Sempre s’ha dit que el procés anava de baix a dalt i ara toca donar un nou exemple. Pensem-hi.

UN TOC D’ALERTA

La nova enquesta del CEO, més enllà de la victòria d’Esquerra al Parlament, a la pregunta sobre la independència veiem com el 44% diu si i el 48,3% diu no.

Tecnicament vindria a confirmar l’empat infinit, però en comparació amb altres s’han invertit les tendències i això salvant totes les distàncies i interessos de la mateixa enquesta mai es una dada positiva i que caldria analitzar.

Veurem suposo com el desconcert de la ciutadania i el comportament dels seus partits poden ser una causa bastant definitiva per capgirar la tendència. De fet en un escenari de repressió màxima com estem, detencions arbitraries, presos polítics, farses de judicis, persecucions infinites a moltes persones, menyspreu absolut a Catalunya i com em vist a la recent investidura fallida a Madrid, una invisibilitat catalana que nomes es trenca pels insults i menyspreu amb topics com la llengua de primer ordre i un diàleg inexistent pels segles dels segles.

Per altra banda l’alteració dels resultats a les urnes amb vetos a candidats que no interessen a l’Estat com en el cas de l’Eurocambra o al mateix Parlament amb diputats suspesos i el President validat per Madrid també van en aquesta direcció.

Un mandat de l’1 d’octubre cada cop més llunyà i un “Fem República” cada cop més basat en els símbols, els llaços i les pancartes i menys a fer efectiu el mandat del poble interromput sense data.

Davant això, els nostres partits pacten amb el PSOE, un dels membres del 155 i validador de tota la repressió com si res en diferents estaments simplement per la cadira, i alhora els republicans a Madrid imploren un acord amb els socialistes per formar Govern amb Podemos i donen una abstenció de la vergonya com a resultat, amb la recepta de tocar de peus a terra.

A Waterloo mentrestant les coses no van molt millor, ja que el seu veto com a representants de moment es efectiu i no sembla que la cosa vagi a canviar a curt termini.

Tot això i el context on l’ANC seguirà amb les performance la propera Diada com si res hagués passat i no sembla que vagi a canviar.

El resultat d’aquesta enquesta pot ser un toc d’alerta, però que no es d’estranyar.

UN DIA TRIST

Realment el que podriem anomenar el post procés no es per fer-te sentir orgullós del teu país. Una pendent avall que sembla no tenir aturador. Uns comandaments que ja no dissimulen els seus nous objectius i un efecte desconcertant sobre la ciutadania que encara es pregunta que ha passat.

Avui escoltem Rufian per part d’Esquerra a Madrid tornant a suplicar una entesa entre l’esquerra espanyola per formar Govern i com a facilitador la seva abstenció i una tasca mediadora que ha volgut fer entre PSOE i Podemos a mode “Mare Teresa de Calcuta”. Alhora ens adverteix que unes noves eleccions no serien solució ja que finalment la dreta podria sumar amb aquesta nova oportunitat i aplicar un 155 a tots els democrates. Crec que més baix ja no es pot caure i amb tot el respece pels seus votants, no el crec digne de representar-me a cap cambra democràtica, sigui la que sigui.

Ho refermem en el Ple del Parlament on el Vicepresident Aragonés ha instat que mentres no siguin possible altres projectes cal aprofitar totes les eines que ens dona l’autonomia per fer una societat més justa amb un decret llei amb el suport de PSC i Podemos per aconseguir uns milions més per atendre necessitats urgents.

Per dir-ho clar, un peix al cove actualitzat amb la motxil·la de tornar 10 anys enrere amb la violència contra la població assumida, presos polítics, repressió sense fi, control financer total i amenaces constants cada dia, per no parlar de la pérdua de poder legislatiu totalment controlat per l’estructura espanyola.

Aquest es el que ens venen com a projecte realista, per suposat tot amanit amb un seguit d’actes simbolics amb els llaços grocs com estrella i les performances de cada any per la Diada per arribar al cor de tots els ciutadans. Un neo autonomisme disfessat i controlat amb l’ajut de la poca memòria de la gent i la seva utilització a voluntat.

Deiem que no hi havia full de ruta, i malauradament n’hi ha un i gran. Ara com sempre la gent te la paraula, però sense lideratges i amb el control dels partits de les entitats civils fa difícil veure una reacció que permeti destapar aquesta farsa sense control que a molts ens fa avergonyir.

LA TARDOR CALENTA

Com diu Iu Forn que li van cridar l’atenció dues coses del discurs de Pedro Sanchez, a mi una per damunt de totes l’anunci tant de Rufian i els problemes que tindran tot amb la sentència de la tardor i l’argument de Sanchez per demanar el suport i formar un Govern precisament per fer front a la Tardor al Brexit i la sentència.

Sort que deien era un afer intern, i això em recorda a la tardor calenta que més aviat va ser tebia ja passada i ara una mena de por de les reaccions que trobo comprensible per part de l’Estat i la que sap sentència dura contra l’independentisme i ja no tant lògica per part d’Esquerra que sembla pretengui una reacció calmada i en mans dels partits. Tot plegat em fa molta pudor.

Ministeris inútils i sentència a la tardor

Iu Forn

De tot el que han dit durant la primera part de la primera part del debat d’investidura de Pedro Sánchez, m’han cridat l’atenció un parell de comentaris que han passat per allà flotant i com qui no vol la cosa. I resulta que la cosa vol.

El de Pablo Iglesias sobre la utilitat de certa administració m’ha inquietat molt. Segons ell, quan van posar-se a negociar un pacte de govern amb el PSOE, van començar demanant compartir equips als ministeris. I els socialistes van dir que ni parlar-ne. A partir d’aquí la demanda va ser de ministeri en ministeri. Dels més importants en avall. I cada proposta tenia un no dels socialistes com a resposta. Fins que al final, segons va afirmar Iglesias, els de Sánchez van oferir als negociadors d’Unidas Podemos “ministeris buits de contingut”. I alguns dels presents a l’hemicicle es van exclamar pel baix nivell de l’oferta que pretenia obtenir el vot favorable dels morats. I un servidor va exclamar-se pel contingut de la frase.

O sigui, a Espanya hi ha ministeris buits de contingut? Sí? I, què hi fan encara oberts? Si no tenen cap contingut, haurien d’estar tancats, no? Quina utilitat té un departament de l’administració que està buit? I la gent que seu a les cadires de davant de les taules instal·lades als diferents departaments i despatxos d’aquests ministeris buits de contingut, què fan? Si als ministeris buits de contingut no hi ha res a fer, la gent que hi “treballa” com passa el dia? Amb quina activitat ocupa la jornada laboral? Macramé? Sudokus?

I, de quants ministeris i de quanta gent estem parlant? Quants ministeris estan buits de contingut i quants funcionaris, personal eventual i càrrecs de confiança van a passar-hi el dia? Sí, perquè a treballar no hi van perquè no tenen feina. I d’aquests, quants no hi van? Perquè, esclar, si en uns quants ministeris no s’hi treballa perquè no hi ha res a fer, és molt possible que molts dels seus treballadors no hi vagin. Per anar a fer-hi què, oi? S’està molt millor a casa…

Per cert, i sobre aquest tema algú pensa fer alguna cosa? O els ministeris buits de contingut seguiran oberts perquè l’administració pública és com un arbre, que sempre creix i mai es fa petit?

L’altre comentari va ser de Pedro Sánchez. Després que diversos experts (experts que són experts perquè ells mateixos s’ho diuen) haguessin dit que la sentència del judici contra els presos polítics se sabria a mitjans de juliol, a Sánchez se li va escapar inconscientment (o no) la data real. Va ser quan va demanar a Pablo Casado que, pel bé d’Espanya, el PP s’abstingués en la votació d’investidura i li permetés a ell ser president. Ho va argumentar afirmant que cal un govern fort al més aviat possible perquè Europa patirà a la tardor una greu crisi derivada de l’aplicació efectiva del Brexit i perquè “a finals d’octubre hi haurà la sentència del Suprem”.

Home (i dona), la cosa va tenir mèrit perquè després de dues hores de discurs i una i dos quarts més de debat sense parlar ni un sol segon de Catalunya, demanar al principal partit de l’oposició que et faci president per poder afrontar les conseqüències derivades del judici té, com dirien en l’idioma de Pedro i els Pablos, molta “enjundia”. Exactament la mateixa que té tenir diversos ministeris que estan oberts senzillament perquè hi corri l’aire.

LES 155 RAONS

Escoltant la intervenció de Laura Borràs a Madrid i explicant que hi ha 155 raons per votar no a la investidura de Sanchez, encara em dol més el trist paper de Rufian per part d’Esquerra donant normalitat al debat i moment, parlant de temes socials i implorant un acord del PSOE amb Podemos amb el seu aval.

Realment, la dignitat te un cost, segurament costa arribar-hi i mantenir-la i poc de perdre el guanyat anteriorment. Avui malauradament Borrà ha augmentat el seu currículum dient el que molts pensem, principalment que la situació viscuda i el context que estem no es pot tractar amb normalitat com si res hagués passat i el 155, la repressió salvatge, la violència i el fil conductor de la resta de partits espanyols de dreta a esquerra des del tracte de colpistes a problema de convivència a Catalunya com diu cinicament Sanchez es el mateix, deixar Catalunya en un no res.

Els 155 motius esgrimits per la líder de Junts pel Cat son un esplendid resum de la dignitat i de deixar clar que el problema es polític i que la situació no pot ser normal ni ho serà sense una solució política i l’alliberament dels presos polítics i la fi de la repressió a terres catalanes.

A l’altre costat Rufian francament m’ha fet llàstima, parlant de problemes socials que tenen tota la importància en un context normal, però quan parles amb tots aquests hooligans i matons de baixa estopa que dirigeixen els partits espanyols amb la imposició i la falta de democràcia per resposta perden el seu rol. Ahir ni una paraula de Catalunya en el discurs, i avui menyspreant l’independentisme i repetint mantres falsos per justificar-se sense aportar ni voler cap diàleg ni sortida a no ser que sigui la rendició sense condicions.

A tot això el lider d’Esquerra implorant acords per governar Espanya, i entumant els repetits menyspreus amb una abstenció que ahir va decidir el partit incomprensiblement i sortint del guió que la societat catalana esperava dels seus partits a Madrid i el seu paper, ara desdibuixat.

El líder a la presó “em de parlar”, va dir, però crec que esta tot dit, i la rendició incondicional ens ha portat on som i mai es una bona opció. Això si que es unilateralitat.

Les 155 raons han provocat canvis i aquest es molt significatiu.

INDIGNITAT A LA VISTA

Avui comença a Madrid el debat d’investidura espanyol, en circumstàncies normals, es a dir si el Govern i els partits haguessin obeit els resultats de l’1 d’octubre, aplicat les lleis aprovades al Parlament i la col·laboració de la ciutadania hagués estat efectiva, seriem una República independent amb poc a veure amb aquestes negociacions per formar Govern espanyol, més enllà de les diplomàtiques.

Tots sabem com va anar, la violència policial, la repressió sense fi, el 155 vist o encobert amb control financer i legislatiu sense data d’acabament i les amenaces constants de tornar a fer visible el mateix, segurament i sense manies com ja hem vist tornant a disoldre el Parlament i jugant amb el President, diputats i el vot de la gent com a baldufes i sense cap control com de fet ja han assolit.

En aquest context, veiem una possible coalició PSOE amb Podemos, on aquest últim ja ha passat del dret a l’autodeterminació i el referèndum acordat com a línia vermella, a intentar que no tornin a aplicar el 155 i per suposat oblidant el primer per arribar al poder encara que amb el veto del seu líder acceptat.

De fet avui llegiem José Zaragoza com amb menypreu ens deia que no es parlaria amb els partits independentistes que no compten absolutament per res, més enllà de ser la causa de l’insult i el menyspreu com a forma de fer política a Espanya.

Davant de tot això veiem la possible abstenció d’Esquerra ja anunciada, ja que diuen no han vingut a bloquejar i la incògnita de Junts per Cat que esperaran el discurs de Pedro Sanchez, suposo esperant escoltar unes paraules màgiques que ho canviin tot.

Una actitud dels partits catalans a Madrid, sobretot de moment Esquerra totalment submissa i de no bloquejar a aquell partit membre del 155, que no vol diàleg amb l’independentisme, que no vol parlar de les peticions catalanes i amb el menyspreu i la repressió per bandera. Tot a canvi de res.

Una actitud indigna que demostrarà la derrota i entrega dels nostres partits més enllà de les paraules que s’emporta el vent. Bona part de la ciutadania es sentirà un cop més traïda del pacte amb els carcellers, aquells que van validar que la violència fos el nostre premi pel simple fet d’exercir els nostres drets.

Espero si s’acaba produïnt aquest fet, la societat catalana i entitats com l’ANC tinguin clar quina es la resposta i quines les exigències.

FALTA DE LIDERATGE

Es prou clar com diu la Marta Roqueta que l’independentisme ha de crèixer i superar la fase on està, nous lideratges nets de prejudicis i de misèries de partit i del sistema. Es crec una oportunitat per un nou espai des de la societat civil a l’estil Primaries Municipals, transversal, clar i sense hipoteques per assolir els objectius, d’altra manera el processisme sense fre ens farà rodar molts anys.

Enterrar els messies

Marta Roqueta

El procés ha estat una concatenació d’escollits. Primer Artur Mas, amb l’eslògan “la voluntat d’un poble”. Després, Carles Puigdemont, amb l’aura que li confereix treure de polleguera l’Estat i estar envoltat d’una constel•lació d’estrelles del procés inflada a base de selfis a les xarxes socials, jugades mestres judicials i xerrades a centres cívics. El segueix Oriol Junqueras, amb les seves cartes evangèliques a la premsa, que van culminar en la TED Talk que va oferir el gener d’aquest any al Sant Jordi Club, holograma inclòs. Consolidada la mala maror entre els partits, Jordi Cuixart ha esdevingut la figura candidata a aglutinar devotament independentistes de totes les sensibilitats. Els cupaires poden tenir la temptació d’entronitzar David Fernàndez, vist com la persona idònia perquè els anticapitalistes tornin a ser atractius per l’electorat.

La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari

Els messies catalans acostumen a ser homes, malgrat que el procés ha donat mostres de lideratge i clarividència femenins, com els d’Anna Gabriel i Clara Ponsatí. Fins i tot de Marta Rovira, quan està segura de sí mateixa i no munta escenes com les del cara a cara amb Inés Arrimadas a Salvados. En alguns moments, Muriel Casals i Carme Forcadell van transmetre la mentalitat d’“anem per feina sense floritures” que, a causa de la conjuntura històrica i de la manca de respecte que la masculinitat espanyola ha tingut per la catalana (Jaume Vicens Vives dixit), ha recaigut en les dones.

Cada vegada més, ser independentista sense pertànyer a cap partit i criticar el moviment és més difícil. L’anàlisi és vista com una forma de posar bastons a les rodes, reforçar l’enemic i menysprear els fidels. La possibilitat de fer qualsevol acció no es mesura en els recursos materials i discursius disponibles, sinó en si hi tens prou fe. Si no sabem què fa la Crida o el Consell de la República amb els donatius que rep, no és perquè no ens ho hagin explicat, sinó perquè no hi hem donat prou suport. A diferència dels implementistes, adeptes a la paraula profètica de Puigdemont i que creuen que l’1 d’octubre és prou mandat per fer una República, jo soc realista: ja veureu com la base s’ampliarà si fem un govern efectiu, facilitem governs espanyols d’esquerra, teixim lluites fraternals amb Espanya i donem suport als presos de les llistes, perquè l’Estat té por de la seva dignitat.

La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari. Fa uns dies, el politòleg Jordi Muñoz –algun dia hem de parlar de la connivència entre acadèmics i partits– escrivia a l’Ara sobre la necessitat de bastir un independentisme post procés. Seria una oportunitat per enterrar els escollits i fer florir els estadistes. L’autoritat d’un líder emana del reconeixement popular, i això fa que les seves accions es puguin criticar i millorar, car no deixa de ser uno di noi. La legitimitat del messies, en fluir de l’autoritat divina, fa de mal fiscalitzar, en establir una relació vertical entre el profeta, que encimbella la piràmide social i dicta la via, i el poble ras, que n’omple la base i es limita a seguir-lo. La transformació no vol dir prescindir de figures que s’ha demostrat que sumen, com Jordi Cuixart, sinó avaluar els seus actes. Com podem saber si l’estratègia de “Som el 80%”, o la de les lluites compartides, funciona? N’hi ha prou amb una victòria electoral, obtinguda sota l’amenaça que l’alternativa són els repressors, per considerar que la ciutadania avala l’estratègia dels partits?

Si l’independentisme vol ser un moviment que fa de la democràcia una bandera, hauria d’encarar aquesta tasca al més aviat possible. Mentre no sigui així, li seguiran faltant líders i li sobraran messies.

CRIMS D’ESTAT

Aquest escàndol amb majúscules dels atemptats del 17 A a Barcelona, ens diuen els opinadors, mitjans i partits espanyols que no ens inventem paranoies que l’independentisme aprofita per atacar l’Estat. La veritat com diu el Jordi Galves, que un Estat que no ha condemnat els crims del franquisme, que segueix protegint els botxins, que te els morts als vorals de les carreteres, que segueix lloant al Dictador, que ha creat un grup terrorista per lluitar contra el terrorisme basc, que ha utilitzat la violència contra la ciutadania catalana pel simple fet de votar, que va falsejar l’autoria dels atemptats d’Atotxa a Madrid per finalitats polítiques quan tot el món deia el contrari i que va posar l’Estat en una Guerra en contra del clam de la població entre d’altres coses. Algú li estranyaria aquest nou crim d’Estat. A mi no.

No ha estat un crim d’Estat, diuen

Jordi Galves

Re, home re, que no. Que els independentistes som tots uns mentiders de merda, ostimeta, redéu, que la república no existeix, tu, que el català tampoc existeix, i que Catalunya no existeix. Només existeix Espanya, el Rei i l’Ordre Constitucional, tot en majúscules ben grosses, que els de l’imperi són gent modesta i simpàtica, sempre dins de la més estricta moderació. I que tampoc no hi ha espoli ni cap mena de marginació als catalans, tot això són fantasies, el que passa és que som antipàtics de collons i ens mereixeríem encara moltes més hòsties, però tenim la sort que els espanyolistes siguin tan-tan-tan boníssimes persones i només ens peguen el que és normal, el que diu la llei, només utilitzen la força de manera proporcionada i sempre ben democràtica. Proubasta ja, separatistes, Espanya 1.000 gols a zero gols dels nostres. No és que tothom tingui la seva part de raó, no-no-no, ells blancs absoluts i nosaltres negres del tot. Estem sonats, adoctrinats, maltractem les criatures i manipulem els avis, som una societat malalta que cal desinfectar, una gent a la que cal guarir amb xarop de bastó. Rendim-nos d’una punyetera vegada, agenollem-nos tots, au, vinga nois, reptem per terra com cucs, demanem perdó i si estan de bon humor potser ens continuaran massacrant, això sí, però amb un somriure als llavis. Ens continuaran destruint però de bon rotllo, de manera fraternal, federal.

Hem de mirar la realitat tal com és, cal ser espavilats i reconèixer que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. I que l’atemptat de la Rambla i de Cambrils del 17 d’agost de 2017 va ser, doncs mira, una desgràcia, quatre nois moros que es van ser manipulats per un imam dolent molt dolent i que van provocar 15 morts, cent ferits i la mort de deu dels dotze terroristes. Coses que passen i que, malauradament, ningú no pot evitar. Els serveis secrets del CNI no hi tenen res a veure amb aquesta carnisseria encara que l’imam Abdelbaki es Satty fos un agent a sou dels espies espanyols. Quina temeritat i quina estupidesa, com se li ha pogut acudir a algú això? Jo, la veritat, m’he quedat molt tranquil, Jorge Dezcallar, l’antic director de l’agència d’intel•ligència, ha dit una cosa molt intel•ligent de la intel•ligència: que afirmar que l’Estat espanyol és al darrere dels atemptats és una temeritat i una estupidesa, home ja, pesats, que no i que no. També és veritat que si hagués estat una massacre organitzada pel CNI Dezcatllar hauria dit exactament això mateix, que és un temeritat i una estupidesa, però ho ha dit d’una manera tan intel•ligent de la intel•ligència que m’ha convençut del tot. I a més a més ha utilitzat un argument de molt de pes.

El senyor Dezcatllar ha dit textualment que “no tinc paraules realment. Si algú pot pensar que algú sabia que es produiria un atemptat i deixar que es produeixi… cal ser molt dolent.” Té tota la raó, a Espanya no hi ha pas gent dolenta, això només és a l’estranger, i encara menys als serveis de la intel•ligència intel•ligent. Els fan una prova de bones persones quan hi entren, es veu. Espanya no fa coses monstruoses com, per exemple, aquell país, com es diu ara? El tinc a la punta de la llengua, aquell país, sí home, aquell país que va organitzar un grup terrorista per acabar amb els terroristes independentistes. Un grup terrorista format per funcionaris de l’Estat, per funcionaris del terrorisme pagats a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Sí, com es deia aquell país? La veritat és que no me’n puc recordar. I mira que ho sabia. Els GAL, això, ara només he rescatat de la memòria això, el nom d’aquell grup de terroristes que feien servir la cal viva per eliminar cadàvers. Al país del que ara no en recordo el nom també van esclatar uns trens a la capital, trens plens de persones, però en aquest cas no van ser agents de l’Estat sinó un grup islamista, com el de Ripoll, però era un grup que no tenia res a veure amb els serveis secrets. O sí. En fi, que per molt que hi penso no em surt el nom d’aquell país… Ara no sé què estava dient…

SEGONS BUFA EL VENT

Ahir Gabriel Rufian per part d’Esquerra parlava amb el PSOE per la investidura i demana a Podem que negocii fins el darrer instant ja que una segona investidura al setembre amb les sentències i la Diada seria difícil de gestionar.

Demana responsabilitat, i que darrere dels vots del dos partis que reclama hi ha il·lusió per frenar el feixisme i una oportunitat per la política i diu clarament que la seva formació no ha vingut a bloquejar. Pel que fa a la reunió ha traslladat que cal parlar i retornar el conflicte a la política. Segurament una abstenció serà la posició pel ple i diu que la gent esta fatigada i vol solucions.

El cinisme del personatge va en augment, fa quatre dies assenyalava amb el dit aquells que van pactar la Diputació de Barcelona amb el PSC del 155 i ara es reuneix amb normalitat amb el mateix 155 a Madrid i es permet aconsellar negociacions, ja que sinó la seva incomoditat al setembre per justificar allò que simplement no te justificació, pactar amb els carcellers com ell mateix els anomena i fer empassar a la gent que vivim en una situació normal se li farà difícil. Cal tenir molta barra per dir-ho tant clar com es preten manipular la gent fent veure que.

Parla del que el PSOE es l’esperança per frenar el feixisme, quan es un dels actors del mateix, validant la repressió contra Catalunya i donant suport total sense cap negociació al 155, negant el diàleg i negant el dret universal d’autodeterminació. Parla de retornar a la política quan el mateix Borrell per exemple ja ens ha dit conjuntament amb totes les veus socialistes que ja no saben com dir que aquest dret no existeix i que fora de la Constitució res.

També ens diu que ha traslladat unes peticions, que saben son impossibles i diu que la gent esta fatigada de veure que no hi ha acords i política i d’aquí la seva crida a la responsabilitat per tirar endavant la investidura espanyola. Segurament obvia que la gent esta desorientada i irritada per veure com els seus partits oblident el mandat de la gent i de l’1 d’octubre amb facilitat i sembla ens volen vendre una legislatura normal autonòmica i partidista. Una llàstima de memòria.

En definitiva, una raó més per passar per damunt dels partits que no compliran els seus compromisos.